L’enrevessat resultat de les eleccions generals del 23-J fa que al PSOE i al PP tinguin totes les seves mirades fixades al pròxim 17 d’agost. És un dia de dol a Barcelona per ser el sisè aniversari de l’atemptat de la Rambla, però un dia ben assenyalat al calendari madrileny perquè és el dia en què es configuraran les Corts. I, per tant, s’escollirà la presidència del Congrés dels Diputats. Els socialistes volen mantenir-la a les seves mans i el PP vol reconquerir-la, aprofitant-se de les vulnerables majories que hi haurà a la cambra baixa durant aquesta legislatura. Serà el primer examen d’aquestes majories. Perquè, com passarà en tota la legislatura, si aquesta s’allarga, la direcció del vot de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana serà determinant.
Serà, al cap i a la fi, un pròleg de què passarà en la investidura d’un president del govern espanyol. Encara amb el dubte de si Felip VI es decantarà per Alberto Núñez Feijóo o Pedro Sánchez com a favorit per rebre la confiança de la cambra per configurar un executiu, tocarà designar la composició de la Mesa. I no és una cosa sense importància, ans al contrari. Aquest organisme és el que té la potestat de marcar els terminis legislatius. És a dir, té capacitat de bloquejar propostes i això fa que una Mesa comandada per una formació de signe contrari a la del govern li compliqui les coses a l’executiu.
Com s’escull el president del Congrés?
Es tracta d’una votació que es fa de forma secreta, cada diputat entrega un paperet amb el parlamentari que vulgui que es converteixi en nou president del Congrés. En la primera votació cal majoria absoluta. En cas de no haver-se aconseguit, la cambra ha de tornar a votar triant només entre els dos candidats que en l’anterior elecció hagin obtingut més suports. Qui aconsegueixi més confiances en aquesta segona votació, es converteix en el president del Congrés.
Aquell mateix dia també s’escullen els quatre vicepresidents i quatre secretaris de la Mesa. El mètode és el següent: cada diputat escriu un nom en una papereta i van sortint escollits, per ordre successiu, els diputats que obtenen major nombre de vots. És tan senzill com alhora crític, perquè és imprescindible arribar a la votació amb acords fets amb altres formacions. I és un format de votació, pel fet de ser secreta, que obre la porta a jugar amb les traïcions.
En la passada legislatura, per exemple, PP i Vox van partir peres, van descoordinar-se i això va traduir-se en una Mesa descompensada en favor de les esquerres en comparació a les majories que hi havia realment a la cambra (tres socialistes, tres d’Unidas Podemos, dos del PP i un de Vox). El mètode és el mateix en el cas dels vicepresidents que en el dels secretaris. Si en algun moment es produeix un empat, se celebren votacions entre aquests dos diputats que han quedat igualats i el que llavors tingui més confiances es queda amb la plaça.
Què provoca aquest sistema si es barreja amb les actuals majories del Congrés? Un escenari delicadíssim en el qual cada bloc haurà d’administrar els seus vots i jugar les seves cartes de forma molt intel·ligent. Com que els vots utilitzats per aconseguir les primeres vicepresidències i secretaries ja es descompten per a les següents votacions, cal fer excel·lents pronòstics amb els teus aliats per guanyar-li la partida al bloc contrari. Cal destacar que la presidència és important, però no l’ordre de les vicepresidències. El més determinant són les majories de la Mesa.
PSOE, ERC i Junts, convergència d’interessos
Tant Junts per Catalunya com Esquerra Republicana necessiten una cosa que els condueix a haver-se d’entendre amb el PSOE el dia 17. Els socialistes volen mantenir la presidència de la cambra, que en la passada legislatura ha estat en mans de Meritxell Batet, i els dos partits independentistes volen tenir grup parlamentari. Cap de les dues formacions compleix els requisits que fixa la norma per tenir aquest grup, però és aquí on les tres parts poden entendre’s.
No hi ha la necessitat que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana col·loquin, de franc, un diputat socialista a la presidència del Congrés. Perquè els socialistes sí que els poden oferir una drecera per aconseguir tenir el grup parlamentari que desitgen les dues formacions: cedir-los diputats i així arribar al nombre d’escons necessaris per formar grup propi. Ara bé, aquest mecanisme —i això és el que fa que tot quadri— ha de comptar amb l’aval de la Mesa.
PP i Vox també posen a prova la seva capacitat d’aliança
Paral·lelament, Vox espera que el PP no només es voti a ell mateix, sinó que també entregui vots a l’extrema dreta perquè algun diputat de la formació de Santiago Abascal també estigui present a la direcció de la cambra baixa. Una bona coordinació entre PP i Vox permetria que la Mesa tingués una composició més representativa de la que realment hi ha al Congrés. A més, això obligaria el PSOE i Sumar (tenen menys escons que PP i Vox) a buscar fos com fos suport en altres formacions. I s’ha arribat fins i tot a especular amb l’entrada del PNB en posicions destacades de la Mesa.