Les bases d'Esquerra Republicana tanquen files amb l'estratègia del seu partit per assolir el dret a l'autodeterminació. Fins al 96,7% dels participants en el 29è Congrés Nacional d'ERC, celebrat a la Fira de Lleida, ha avalat la ponència política. En total, 632 vots a favor, set en contra i catorze abstencions. Amb algunes modificacions, aquest document referma l'aposta estratègica per celebrar un referèndum pactat amb l'Estat. Parteix de dos exemples: el pacte de claredat del Quebec i les condicions del referèndum de Montenegro, avalades per la Unió Europea. El conclave republicà, però, no ha escapat el soroll extern pels pressupostos de la Generalitat.
La via Montenegro és el nucli central de la ponència política aprovada. És la concreció del pacte de claredat que el president Pere Aragonès va plantejar al debat de política general del Parlament el passat setembre, i que només va rebre el suport dels comuns. Però els republicans insisteixen en aquesta estratègia per pactar un referèndum amb l’Estat i es fixen, entre altres, en el cas del referèndum de Montenegro per a fixar unes possibles condicions, obertes al debat. El més rellevant són els llindars, que estan extrets de l’experiència montenegrina (avalada per la Unió Europea): una participació mínima del 50% i un mínim del 55% de suport al sí. S'ha rebutjat l'esmena viva que volia suprimir la referència explícita a aquest país, segons fonts perquè podria evocar un escenari bèl·lic.
A banda de l’experiència montenegrina, també recullen condicions d’altres casos. Començant pel referèndum de l'1-O, amb una pregunta que “hauria de ser clara” i una “resposta de caràcter binari sí-no”. Del referèndum d'Escòcia de 2014 se’n recull l’eventual cens: “totes les persones residents legals a Catalunya més grans de 16 anys; així com tota altra persona no-resident que tingués dret de vot a les eleccions al Parlament”. I del Quebec, el pacte de claredat per a establir “un procés de negociació de bona fe i d’igual a igual” en cas de victòria del sí. En aquest punt se subratlla que “la mediació europea i internacional esdevé indispensable per assegurar el progrés de la negociació, de forma que el compliment de la voluntat ciutadana expressada en referèndum no pugui ser bloquejat per la negativa d'alguna de les parts a col·laborar
Durant el debat previ a les assemblees territorials i sectorials, també s'havien afegit altres esmenes, com una que aposta per "imbricar estratègies amb l’esquerra espanyola i amb altres nacions sense estat de l'estat espanyol" per a fer possible el referèndum. Aquesta esmena subratlla que la col·laboració “és especialment necessària davant d'un hipotètic govern de les dretes espanyolistes en la pròxima legislatura espanyola”. Fonts de la formació deixen clar que no inclou el PSOE, que qualifiquen d'"esquerra conservadora". Al document aprovat també s'hi destaca la necessitat de construir "fronts amplis" per defensar el dret a l'autodeterminació o de trobar complicitats internacionals.
Països Catalans
La segona esmena que hi havia viva també ha estat incorporada. Ha estat defensada al plenari per Joan Tardà, exportaveu al Congrés, i aposta per anar a les eleccions espanyoles amb representants d’ERC a les Illes Balears i el País Valencià. Concretament, el text proposat estableix el següent: “En el procés de construcció de les distintes repúbliques en el marc dels Països Catalans afavorirem la creació de les millors condicions i dels escenaris més adients per tal de consolidar l’avenç del republicanisme del País Valencià i de les illes i, singularment, entre les condicions, hi haurà incloure en les pròximes candidatures a Corts espanyoles presentades al Principat, persones proposades per ERPV i ERIB per fer efectiva la representació del republicanisme valencià i illenc a les cambres legislatives espanyoles.
Continuisme de 2019
Els republicans refermen la seva aposta estratègica pel diàleg, que ja va quedar plasmada a la ponència política de desembre del 2019. Llavors es plantejaven tres vies per aconseguir un referèndum d’autodeterminació. La primera, la via pactada i negociada amb l’Estat, que admetien que llavors era “impossible” per les seves reiterades negatives. La segona, “forçar la convocatòria” de la votació a través de la constant desobediència civil no violenta, l’acció de les institucions, la generació de grans consensos i la recerca de complicitats internacionals per a obligar l’Estat a negociar la consulta. Finalment, una tercera via sense acord amb l’Estat, malgrat que es deixava clar que no era prioritària i s’evitava el terme “unilateral”. El document va ser aprovat amb un suport amplíssim del 93%: 558 vots a favor, 20 en contra i 19 en blanc.