Fa dies que alguns escrivents afiliats o aveïnats a la dretota, a la dreta extremista —que no és l’extrema dreta— fan córrer el nom de Margarita Robles, la ministra de Defensa, com algú adient per “rescatar” al PSOE de la coalició amb Podemos i part del sobiranisme per a bastir un govern espanyol basat en un pacto nacional, a l’estil dels pactes d’Estat motoritzats per l’amenaça d’ETA. Fins i tot hi ha qui evoca els morts pel covid-19 com a motiu —llavors es feia amb els assassinats pel terrorisme—, un missatge que fa circular Ciudadanos de fa dies i avui, en una entrevista a El País, repeteix Ignacio Aguado, vicepresident de la Comunitat de Madrid, el dirigent de Cs amb més poder real.
Fins ara tot això era considerat una distracció de pirats. Doncs bé, avui, diumenge, la ministra de Defensa apareix perfilada a El Mundo, que la presenta com “Santa Margarita” i “La Sustituta” (de Pedro Sánchez, esclar), mentre que l’ABC publica un sondeig on apareix com la tercera política més ben valorada. Del gran pacto de Estado en parla La Razón, que du en portada una altra enquesta on es diu que tothom el vol i que ui com agradaria als espanyols un acord d’aquesta mena.
Tot sembla agafat pels pèls, si més no, perquè els escrivents que en parlen estan associats la dreta d’alta graduació i a la conspiranoia profunda, gent semblant als boigs de la dita, que una paret blanca els serveix de carta. És difícil de saber si tot plegat és una casualitat, un parany, una conspiració, un festeig —o el fruit de la imaginació del comentarista de portades. Quedi dit i registrat, però.
A l’altra banda, la premsa, diguem-ne més governamental, destaca el material més favorable a l’actual status quo. La Vanguardia titula amb l’oferiment de Pedro Sánchez de “cogovernar” el desconfinament amb les autonomies. El País, que obre amb un tema propi sobre com serem d’aquí a uns anys, destaca els 16.000 milions que el govern espanyol vol transferir a les autonomies en suport de la “reconstrucció” —a la web, però, titulaven també amb això de la “cogovernació”.
Té gràcia que governar d’acord a l’estructura constitucional d’Espanya, que és autonòmica, sigui ara tot just una possibilitat sotmesa a transacció —o un premi a les autonomies obedients— mentre es presenta la centralització derivada de l’estat d’alarma i el govern extraordinari per decret —al marge del Congrés— com la manera ordinària de dirigir l’Estat. Tot molt normal.
