Va mostrar “simpatia” cap als colpistes. Aquesta és la impressió que el llavors ambaixador alemany a Madrid, Lothar Lahn, va transmetre en un cable a les autoritats del seu país. Ho va copsar en una reunió amb Joan Carles I el 26 març del 1981, un mes després del cop d’estat del 23-F. En aquella reunió, el rei espanyol  “no va mostrar ni repulsa ni indignació” amb els colpistes, sinó més aviat “comprensió, quan no simpatia”. Van ser unes paraules gairebé “de disculpa” amb els militars aixecats, que creia que només “havien volgut el millor”. Aquest document es va poder conèixer perquè el 2012 va ser desclassificat pel Ministeri d’Exteriors alemany.

D’aquells mateixos dies del 1981 també hi ha informes de la CIA, la intel·ligència nord-americana. Veia viabilitat a l’operació militar: “L’intent de cop d’estat de la setmana passada va estar molt més a prop de prosperar del que el govern vol admetre”. I remava en una altra direcció en referència al monarca: “Els oficials ultraconservadors creuen que el rei ha traït l’Exèrcit. Aquest sentiment és compartit en el si dels diferents cossos policials i militars, i molts dels seus oficials poden tenir la seva lleialtat dividida”.

Els anys 80 van ser uns anys convulsos a nivell polític, econòmic i també militar, amb diversos intents de cop d’estat i conspiracions en marxa. El més visible va ser el del tinent coronel Antonio Tejero, de la Guàrdia Civil, el 23 de febrer del 1981, quan va irrompre armas al Congrés dels Diputats. Han passat quatre dècades des de llavors, però encara continua havent-hi moltes ombres, especialment sobre el paper de Joan Carles I, a qui el relat oficial ha situat com el gran heroi. La realitat, però, és que hi ha relats alternatius que qüestionen aquesta aura de salvapàtries i fins i tot denuncien ambigüitat i complicitat. No hi ajuda que gran part dels documents d’aquell esdeveniment encara estiguin classificats. Ni que el sumari del judici encara es mantingui sota secret. Diversos historiadors, consultats per ElNacional.cat, han intentat cavar-hi com han pogut.

Quatre dècades després continua havent-hi moltes ombres, especialment sobre el paper de Joan Carles I

Durant els anys i mesos previs s’havia estès el malestar entre els militars, tots ells provinents de la dictadura militar franquista. La remor de fons eren els constants atemptats d’ETA, que havia fixat l’Exèrcit com a objectiu. I la gota que va fer vessar el got de la seva paciència va ser l’aprovació dels Estatuts del País Basc i Catalunya, tots dos el desembre del 79. Va ser en aquell moment que van començar els moviments, les reunions, els plans per provocar un cop d’estat que aturés el procés autonòmic. En tots aquests moviments hi ha una figura destacada, el general Alfonso Armada, que també serveix per explicar el paper del Rei aquell dia. No debades, va arribar a ser secretari de la Casa del Rei.

No només és que Armada fos un dels caps del 23-F. És que hi havia un pla, molt elaborat, que es va batejar com la solució Armada, que implicava militars però també civils. L’objectiu era convertir-lo en president d’un govern de concentració nacional amb membres de tots els partits i tecnòcrates. Aquest executiu tindria quatre eixos: la “reconducció de les autonomies”, la lluita contra el terrorisme, el sanejament econòmic i la reforma constitucional per limitar el títol VIII, justament el que parla del desenvolupament autonòmic. Per això va contactar i establir complicitats amb les altes esferes polítiques i econòmiques i fins i tot el Rei. Tots ells, inclòs el monarca, compartien l’animadversió cap al llavors president Adolfo Suárez.

L’historiador Roberto Muñoz, autor del llibre El 23-F y los otros golpes de la Transición (Espasa, 2021), ha tingut accés al sumari complet (perquè la seva família era amiga de l’advocat de Tejero). En conversa amb ElNacional.cat, explica que la solució Armada contemplava dues variants. La primera, la variant “constitucional”, comptava amb el coneixement del Rei. Consistia a arribar a la presidència del govern espanyol pels mitjans legals, a través del mecanisme de la moció de censura. La segona, la variant “pseudoconstitucional”, es tractava d’”aprofitar” una situació d’excepcionalitat que forcés la formació d’un govern de concentració nacional amb un nou president. Aquesta va ser la que es va fer servir el 23-F.

El Rei tenia una relació "excel·lent" amb el general Armada, i compartien animadversió cap a Adolfo Suárez

Fins i tot havia arribat a elaborar la composició del seu hipotètic govern de concentració. Alguns dels noms més destacats eren Felipe González com a vicepresident, Manuel Fraga com a ministre de Defensa, Jordi Solé Tura com a ministre de Treball, el general José Antonio Saénz de Santamaría com a ministre d’Autonomies i Regions o el periodista Luis Maria Ansón com a ministre d’Informació, a més de membres de la CEOE. La via “pseudoconstitucional” fins i tot preveia el trasllat de Tejero a un país sense tractat d’extradició amb Espanya i el seu futur econòmic assegurat.

Un fet inesperat, però, va frustrar la via de la moció de censura: Adolfo Suárez va presentar la seva dimissió el 29 de gener. Tot es va capgirar. Menys d’un mes després esclatava el 23-F. A dos quarts de set de la tarda, el tinent coronel Tejero irrompia amb 200 homes armats al Congrés dels Diputats al crit de “quieto todo el mundo”. Milans del Bosch treia els tancs als carrers de València. La División Acorazada Brunete feia el mateix a Madrid, la capital de l’Estat. I el general Alfonso Armada escalfava a la banda. Mentrestant, què va passar aquella nit al Palau de la Zarzuela? Quin paper va assumir el Rei abans del seu missatge de matinada? Era coneixedor dels plans?

“A títol personal”

Què va passar la nit del 23-F a La Zarzuela? L’historiador Alfonso Pinilla, autor de Golpe de timón: desde la dimisión de Suárez al 23-F, explica que els fets demostren que aquella nit del 23-F el Rei contemplava totes les possibilitats. “Té totes les opcions damunt la taula, incloent-hi la possibilitat del govern de concentració que havia conegut al llarg de 1980”, apunta el també professor de la Universitat d’Extremadura. Armada, insistent, aconsegueix anar al palau reial. I continua el relat: “A mitjanit, quan la situació és molt complicada i Armada no para de dir-li que pot convertir-se en un bany de sang, el Rei dona llum verda a Armada perquè proposi el govern de concentració”. Això sí, l’adverteix: “Fes-ho a títol personal. La Corona no ho demana”. I se’n va anar al Congrés dels Diputats ocupat per Tejero a proposar la seva solució. Aquesta versió també va ser corroborada per Sabino Fernández Campo, secretari de la Casa Reial, durant el judici. Paradoxalment, afegeix Pinilla, és l’oposició del tinent coronel de la Guàrdia Civil a un govern amb socialistes i comunistes la que frustra els plans. 

Si el Rei sabia o no el que hi havia en marxa, continua sent avui un misteri. El que sí que se sap és que el 13 de febrer, deu dies abans, va haver-hi una reunió entre Joan Carles I i el general Armada. De fet, quan va ser processat, Armada va demanar al monarca si podia fer servir part d’aquella conversa a La Zarzuela. Però el cap de l’Estat l'hi va prohibir. Què va passar en aquella audiència? Després d’analitzar ingent documentació, Roberto Muñoz planteja la seva hipòtesi: “La hipòtesi que jo plantejo és que Armada li va explicar al Rei que hi havia diverses operacions en marxa i que ell tenia un pla per reconduir-les. I el Rei va autoritzar-lo a reconduir-les si es produïa un cop d’estat”. El problema arriba, segons l’historiador, quan es descobreix que Armada està al darrere del 23-F.

"La nit del 23-F, el Rei dona llum verda a Armada perquè proposi el govern de concentració"

Durant el judici oral va haver-hi versions contraposades. Milans del Bosch va declarar: “El general Armada em va estar explicant les últimes entrevistes que havia tingut amb Sa Majestat el Rei. Naturalment li vaig donar crèdit absolut. Em va explicar en la disposició que estava. Em va dir que realment estava ja fart del senyor Suárez, que estava decidit a canviar-lo, que en unes converses que van durar més de sis hores, crec, no sé si exaxtament cinc o sis hores, amb el Rei i la Reina, havia passat revista a qui podia ser”.

Antonio Tejero va declarar que va rebre el vistiplau d’Armada per fer servir el nom del Rei. Segons el tinent coronel, això li va dir el general dos dies abans: “Tu entres en nom del Rei, per la Corona i la democràcia. La democràcia és molt important… Això és una operació nacional que té el suport de Sa Majestat el Rei per enfortir la monarquia perquè està danyada”.

En canvi, Armada es va negar a admetre, almenys al judici, que el Rei tingués cap coneixement de l’operació en marxa. Ara bé, vint anys més tard, el general va reconéixer que el Rei ho sabia: “El Rei no va crear el 23-F. Ara bé, el Rei sabia que hi havia una sèrie d’inquietuds, de merders, de conspiracions, si es volen anomenar així…; ho sabia, sabia el mateix que jo, o almenys tenia la mateixa idea que jo. Potser algun detall no el sabés, perquè tot, tot, mai no s’explica, però el Rei estava, en general, informat”.

Els dos historiadors coincideixen en un fet bastant contrastat: la bona relació que hi havia entre el Rei i Armada, que va arribar a ser cap de la Secretaria del Príncep i, amb la mort del dictador, secretari general de la Casa del Rei. Era un dels seus consellers de capçalera. “Fins al 23 de febrer, la relació entre tots dos era molt bona, era excel·lent”, confirma Roberto Muñoz. I tots dos compartien l’animadversió cap al president Adolfo Suárez. En el cas de Joan Carles I, “no era tant una qüestió personal, sinó més aviat política”, assenyala l’historiador. “Estava convençut que Suárez portava Espanya a la ruïna, perquè havia esgotat la seva capacitat de dirigir el procés de canvi polític”, desenvolupa.

La construcció d'un relat oficial

Alfonso Pinilla parla del “rei de vidre”. El professor d’Història Contemporània explica la seva metàfora: “La solució Armada passa per la Corona com el raig de sol passa pel vidre d’una finestra, sense trencar-la, sense tacar-la”. El rei Joan Carles I és al mig però en surt amb les mans netes: “De matinada, es posa de manifest. Li diu: 'Ves-hi si pots solucionar la situació amb el teu govern de concentració sota el braç. Si creus que això ho pot solucionar, proposa’t com a president'”. La Casa Reial “deixa fer, però no s’hi implica, no s'immisceix; simplement dona llum verda”.

Roberto Muñoz posa el focus en com es va construir una versió oficial dels fets, diferent de la real. “El greu problema radica en què hi havia moltes persones amb complicitat amb Armada perquè fos president del govern de forma legal. I s’espanten quan s’assabenten que està darrere del cop”, explica l’historiador. Per això, “es va crear una versió oficial del cop d’estat per tapar totes les persones que havien donat suport a la solució Armada”. Els suports que havia rebut, conclou, eren “totals”, des dels poders polítics fins als econòmics, passant per l’ambaixada dels Estats Units i fins i tot el Vaticà. El sumari judicial, segons l’historiador, és una esmena a aquest relat que s’ha venut.

Ja han passat quaranta anys des de l’intent de cop d’Estat fallit del tinent coronel Tejero i el general Armada. No obstant això, aquests són només uns pocs elements per intentar discernir quin va ser realment el paper del Rei, avui emèrit i fugit als Emirats Àrabs, en aquells esdeveniments. El general Armada va informar-lo dels seus plans. El 1980, el CESID també va remetre a Moncloa i Zarzuela un informe sobre les "operacions en marxa" per tombar Suárez. Però el rol del Rei continua tenint moltes ombres, continua sent un secret d’estat.