La primera escena d’aquesta seqüència va arribar diumenge passat, a partir de les vuit del vespre. Es van conèixer les primeres estimacions de les presidencials, que a França van a missa: el president Emmanuel Macron tornaria a enfrontar-se a Marine Le Pen. I immediatament van començar a aparèixer en públic la majoria de candidats derrotats per forjar un “front republicà” contra l’extrema dreta. Ho feia Valérie Pécresse, de la dreta tradicional: “Votaré en consciència Emmanuel Macron per impedir l’arribada al poder de Marine Le Pen”. S’hi va adherir la socialista Anne Hidalgo: “Els demano seriosament que votin contra l’extrema dreta de Marine Le Pen, fent servir la papereta d’Emmanuel Macron”. I, a la seva manera, també Jean-Luc Mélenchon, de l’esquerra radical, que va repetir fins a cinc cops que “cap vot” havia d’anar “a la senyora Le Pen”.

La segona escena de la seqüència, totalment contraposada, va arribar en només 24 hores, a l’altra banda dels Pirineus. A Valladolid, a les Corts de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco era investit president de la Junta amb els vots de Vox, que entrarà a formar part del nou executiu amb la vicepresidència i tres conselleries, a més de la presidència del parlament regional. I va assumir les principals línies mestres de la formació de Santiago Abascal: lluita contra l'"adoctrinament ideològic”, la “violència intrafamiliar”, la substitució de la llei de memòria històrica o el control de la immigració. El que és possible a França no sembla factible a Espanya. Per que?

Hi ha una diferència de contextos històrics. A França, amb una República nascuda de la derrota del nazisme, l’extrema dreta va començar a agafar vida pròpia a partir dels anys setanta, quan Jean-Marie Le Pen va fundar el Front Nacional a partir del moviment neofeixista marginal Ordre Nou. En canvi, a Espanya, després de quaranta anys de dictadura nacionalcatòlica, aquesta ultradreta va ser integrada als partits de la Transició. No és fins al 2018 que Vox, una escissió del PP, aconsegueix fer-se un lloc a les institucions.

No és un fet menor, com assenyala l’historiador Xavier Casals, expert en extrema dreta. Per una banda, assenyala com “la lenta emergència del Front Nacional des de l’any 1972 fins avui ha propiciat que s’hagi debatut sobre assumptes com el cordó sanitari o el silenci mediàtic”. En ser un procés lent, hi ha hagut “espai per a la reflexió”. En canvi, contraposa Casals, Vox irromp “de sobte”, no fa ni quatre anys, i ho fa en unes eleccions “singulars”, les andaluses. “El context estatal (procés) i el context andalús (governs del PSOE sense canvi) acaben creant un microclima que encara el PP no ha sabut resoldre”, sosté.

També hi ha una diferència metodològica: els sistemes polítics són diferents. A França, que és una república presidencialista amb un sistema majoritari de segona volta, els eventuals cordons sanitaris contra l’extrema dreta s’han de fer a priori, a les urnes. En canvi, a Espanya, que té un sistema parlamentari i proporcional, els cordons sanitaris s’han d’establir a posteriori, un cop els ciutadans han votat a les urnes.

Tot i així, no s’han establert cordons sanitaris. No ho ha fet el Partit Popular quan ha necessitat els vots de Vox, ja fos per governar des de dins o des de fora. I no ho ha fet tampoc el PSOE, que no ha donat suport a candidats del PP per impedir que els ultres toquessin poder. Els mateixos socialistes van permetre l’accés de la formació de Santiago Abascal a la Mesa del Congrés dels Diputats, només per assegurar-se que tenien la vicepresidència primera de la cambra baixa. Es podria haver evitat, però s’haurien hagut de conformar amb la vicepresidència segona.

Ha funcionat a França?

Durant els anys vuitanta, amb la irrupció del Front Nacional a nivell local, la dreta tradicional francesa també està temptada i s’alia en algunes ocasions amb l’extrema dreta, rebatent com a argument les aliances entre socialistes i comunistes. No és fins al 1986 que Jacques Chirac planteja la necessitat d’un “cordó sanitari”, durant la primera cohabitació. Des de llavors, els cordons sanitaris, o “fronts republicans” com s’han batejat a França, s’han aplicat en tota mena d’eleccions i, segons els experts, han impedit l’elecció de candidats primer del Front Nacional i després del Reagrupament Nacional. Però és una estratègia que només és electoral i que té uns límits, com demostra la victòria de Louis Alliot a Perpinyà o la de Robert Ménard a Besiers, les dues ciutats més grans governades per l’extrema dreta. Allà no només han saltat l’obstacle sinó que s’hi han consolidat plenament.

“Si es vol impedir que arribi a les institucions, sí que es pot dir que hagi funcionat. Ara bé, a quin preu?”, es preguntar Xavier Casals, que assenyala com aquesta estratègia erosiona la resta de partits polítics i beneficia l’extrema dreta, que “pot victimitzar-se i presentar-se com l’únic portaveu de l’oposició”, davant del bloc transversal que té al davant. “Té costos, per descomptat. Sense anar més lluny, per primer cop no sembla impossible que Le Pen pugui guanyar les eleccions…”, assenyala l’historiador. Si fa cinc anys Macron li va treure 33 punts a Le Pen, avui les enquestes situen aquesta distància entre dos i sis punts.

La lletra petita

És una estratègica que tampoc no ha aturat la influència de l’extrema dreta en el debat públic, marcant-ne els temes i els termes a través dels mitjans de comunicació. I que tampoc no ha aturat la seva influència sobre la resta d’actors polítics. S’ha vist en els successius governs francesos. L’executiu del socialista François Hollande va arribar a copiar una mesura estrella de Marine Le Pen: la reforma de la Constitució perquè als condemnats per terrorisme amb doble nacionalitat se’ls retirés la nacionalitat francesa, encara que haguessin nascut a França (finalment es van fer enrere). També el gabinet d’Emmanuel Macron ha aprovat una llei “contra el separatisme” (islàmic) que ha permès el tancament de desenes de mesquites. Una llei que ha estat denunciada per Amnistia Internacional.