Arribant tard, superada per la pandèmia. Sembla haver estat una constant d'Isabel Díaz Ayuso durant la crisi del coronavirus. Li va passar ja en la primera onada de la malaltia, convertint Madrid en l'epicentre, i li ha tornat a passar en la segona onada, portant-la de nou a ser la zona zero de l'Estat espanyol. Això arriba després de mesos de crítiques per la passivitat administrativa, fent veure que a la capital d'Espanya no hi passava res. De poc va servir maquillar les dades de contagis comunicant els contagis amb més retard que la resta de comunitats autònomes. La situació s'ha acabat tornant insostenible.

Les xifres parlen per elles mateixes. Dels deu municipis amb més casos per habitant de tot l’Estat espanyol, nou es troben a la Comunitat de Madrid. La primera és Parla, amb una incidència acumulada de 992 en els últims 14 dies; la tercera, Alcobendas (828); la quarta, Fuenlabrada (811); i la cinquena, la mateixa Madrid (696). De fet, els barris més pobres, els del sud de la ciutat, tenen les taxes d'afectació més altes d’Europa: Puente de Vallecas amb 1.240, Villaverde amb 1.157 o Usera amb 1.155. En algunes àrees bàsiques de salut fins i tot freguen els 2.000 casos per 100.000 habitants. I són les dades de l'última actualització, fa una setmana.

El primer crit d'alerta ha vingut, novament, del sector sanitari madrileny, que s'ha vist desbordat en els centres d'atenció primària i en els hospitals, i també s'ha vist sense els recursos suficients. Tant és així que ara la Comunitat està buscant "metges voluntaris" per a l'hospital de campanya d'IFEMA, que volen reobrir perquè les unitats de cures intensives ja no donen prou abast. A l'abandonament dels centres sanitaris i hospitalaris cal sumar-hi també la manca de rastrejadors o el retard a l'hora de realitzar proves PCR i de comunicar-ne els resultats, entre altres disfuncions. Mentrestant, el govern d'Ayuso ha centrat la seva atenció en l'aeroport de Barajas, malgrat que només hi han entrat el 0,2% dels contagis totals, segons les dades del govern espanyol.

La nova resposta del govern autonòmic ha estat criticada per improvisada: més policies, fins i tot més militars, però no més metges. S'han confinat a corre-cuita 37 zones sanitàries, 27 de les quals a la ciutat de Madrid i 11 al cinturó sud de la capital. Els criteris han estat qüestionats; no només perquè s'han dirigit als districtes més pobres, sinó perquè se n'ha exclòs barris com el cèntric Lavapiés, amb una incidència idèntica (1.185) als barris confinats. La mateixa Ayuso admetia divendres passat que, després de criticar durant tants mesos l'estat d'alarma, ara no podia a demanar a La Moncloa que prengués les regnes. "Jo seré la responsable que això surti bé o malament. Ho assumeixo i ho assumiré", va dir a principis de maig, quan insistia a passar de fase malgrat no complir amb els criteris sanitaris exigits per les autoritats. Ara culpa el govern espanyol d'haver-la deixat "massa temps sola".

Mesos de negligències

Aquest és només l'últim episodi. Només cal tirar una mica enrere per veure com la història es repeteix. El que està vivint Madrid amb la segona onada ja ho va viure en la primera, durant l'estat d'alarma. Va haver-hi hagut gestió erràtica, sobreactuació, declaracions absurdes, decisions polèmiques i escàndols diaris. Des del drama dels morts a les residències fins a l'hospital de campanya d'Ifema, passant per les beques menjador de Telepizza. També la insistència per passar a la fase 1 de la desescalada en contra de criteris sanitaris, provocant la dimissió de la màxima responsable de Salut Pública del govern autonòmic. Fins i tot l'ombra de la corrupció ha perseguit Ayuso durant aquests mesos per l'aparthotel de luxe on s'allotjava, inicialment pagat per l'hoteler amic Kike Sarasola. Mentrestant, el personal sanitari denunciava estar abandonat a la seva sort, al límit de les seves capacitats.

Anys de retallades

Però per entendre la situació actual cal anar molt més enrere en el temps. Els sanitaris, segons denuncien, s'han trobat sense recursos suficients en un moment excepcional: davant d'una pandèmia mundial. La responsabilitat, però, va més enllà del mandat d'Ayuso. La tònica dels últims anys han estat l'infrafinançament i les privatitzacions. L'actual conseller d'Economia, Javier Fernández-Lasquetty, ho era abans de Sanitat, des d'on va impulsar aquestes polítiques. Va ser ell qui el 2012 va aconseguir aprovar una llei que permetia privatitzar sis hospitals i 27 centres de salut. No va desenvolupar-se, perquè ho va tombar la justícia i ell va dimitir, però hi ha dades que evidencien el model.

Segons les xifres del Ministeri de Sanitat, dels 90 hospitals que hi ha a la Comunitat, 49 són privats i 3 concertats. Entre els anys 2010 i 2018, la plantilla del Servei Madrileny de Salut va caure en 3.300 treballadors, un miler dels quals sanitaris. Segons l’Estadística de Despesa Sanitària Pública del 2018, realitzada pel Ministeri de Sanitat, la Comunitat de Madrid és la comunitat que menys recursos dedica a la sanitat pública: un 3,6% del seu PIB, o el que és el mateix, 1.274 euros per habitant. Catalunya hi dedica 1.432 euros i el País Basc 1.753 euros. També es troba per sota de la mitjana espanyola en remuneració del personal, molt sovint en situació de temporalitat. Hi ha hagut retallades fins fa res, tot i que encobertes: el passat novembre, Lasquetty va renunciar a executar 145 milions d’euros en sanitat, educació i habitatge.

Epicentre del liberalisme cañí

Diuen que a la Puerta del Sol es troba el quilòmetre zero de les carreteres d'Espanya. Ara és el quilòmetre zero de la pandèmia a l'Estat. I durant dècades també ha estat el quilòmetre zero del liberalisme cañí. Des del 95 que el govern regional està en mans del PP. Tant Isabel Díaz Ayuso com Javier Fernández-Lasquetty són fills polítics de José María Aznar i Esperanza Aguirre, com denoten les seves polítiques. N'hi ha prou amb un exemple: la setmana passada, amb la sanitat pública mancada de recursos, la presidenta madrilenya va arribar a prometre una rebaixa generalitzada d'impostos: mig punt menys per a tots els trams d'IRPF.