L’endevinació de portades és un art experiencial i efímer. Cada dia canvien i, en una crisi com aquesta, 24 hores gairebé equivalen a una era. La sort, però, és que les portades solidifiquen un cop al dia un estat d’opinió, una actitud, una mirada. Això permet fer comparacions i endevinar de cada diari la diguem-ne narrativa profunda i permanent que fa de fil conductor. Més o menys. De vegades són narratives, en plural.
Els diaris —fet i fet, tots els mitjans— són víctimes i còmplices d’una batalla política subterrània, molt agreujada aquests dies pel fet que mor gent, persones que coneixem; que l’angoixa pel present amenaçador és altíssima, i que els nervis del personal estan hípersensibilitzats per un futur esborronat i de perfils desagradables. Els relats que s’enfronten en aquesta batalla són senzills, gairebé els de sempre: llei, ordre i mà dura o llibertat i responsabilitat; salvar vides o salvar l’economia; la única autoridad competente o les autonomies. Seria això —una simplificació tan dolenta com qualsevol altra.
Afegeix-hi a sobre la mirada de cada mitjà. Aquests dies han triat parlar poc o gens d’herois, d’esperança, de llum al final del túnel. Per exemple, avui no és notícia de portada que la SEAT ja pugui produir en cadena respiradors per a les UCI. Han reorganitzat la cadena de producció de transmissions d’un cotxe per a fer aquests aparells vitals per salvar vides.
És notícia, en canvi, que les autonomies pèrfides no comparteixen informació i no col·laboren en la gestió de les UCI, bla, bla, bla. Els diaris més governamentals —del govern espanyol— com El País, s’ho agafen així, malament. En canvi, la tuna mediàtica de la dreta s’ho mira amb més indiferència i no hi dona tant relleu com a la indignació general —diuen— pel decret que endureix el confinament i la improvisació en què sembla ofegada la única autoridad competente.
Aviam. Les UCI estan saturades, d'entrada. A més, si fa dècades que es va decidir que els serveis públics es gestionarien com més a prop del ciutadà millor, des de les autonomies, i d’això n’ha sortit una de les millors xarxes sanitàries del món —malgrat tot—, a què treu cap ara aquesta caracterització com a caòtica o insolidària d’aquesta mateixa xarxa? Si l’únic canvi és que ara ho mana tot la única autoridad competente…
El relat de les autonomies barallades potser ve a tomb de recuperar com sigui la imatge de la —exacte— única autoridad competente. Per això el desgavell i el desori de l’hospital de campanya organitzat al recinte firal de Madrid, Ifema, es presenta petit i amagat. Perquè encara que sigui la crua realitat, no encaixa amb la narrativa que vol vendre la única autoridad competente —vendre també en sentit literal, perquè ja s’hi han gastat 4,5 milions d’euros en publicitat. En seguirem parlant.
