L’estupefacció a l’Estat davant l'avenç imparable del coronavirus és la nota dominant. Segurament Fernando Simón, rostre de la lluita espanyola contra el coronavirus, no s’esperava ara fa una setmana la pregunta de la Cadena COPE: “Com explica que Alemanya, amb 15.000 casos positius, tingui 44 difunts, i Espanya, amb 18.000, superem els 800?”. La resposta del responsable del Ministeri de Sanitat no podia ser més eloqüent: “No ho puc explicar”. El mateix Simón es mostrava convençut el 31 de gener que Espanya no tindria “més enllà d’algun cas diagnosticat” i que, si hi hagués transmissió local, seria “molt limitada i molt controlada”.

La realitat els ha passat per damunt: avui Espanya compleix en estat d’alarma, que s’amplia per ara dues setmanes més. I la tragèdia va creixent entre la improvisació dels responsables polítics. Quan va entrar en vigor, els casos positius eren 7.753 i els morts, 288. Dues setmanes més tard, els positius s’han multiplicat per nou (72.000) i els morts s’ha multiplicat per dinou (5.600). La cadena d'errors, descuits i negligències que han acompanyat l'evolució de la corba han fet més sagnant el drama. Aquesta mateixa setmana s'ha superat amb escreix els morts de la Xina, l'origen de la pandèmia.

El retret més transversal de l’oposició és que, a aquesta crisi sanitària sense precedents, el govern espanyol hi ha arribat tard i malament. Però els errors han persistit també després. Finalitza una setmana negra més per a Espanya, sobrepassada per la pandèmia del coronavirus. Amb tres rodes de premsa diàries a La Moncloa, el problema no és de comunicació, sinó polític. Les mirades apunten cap el ministre Salvador Illa, que ni tan sols tenia experiència en la matèria.
Un confinament improvisat

La sensació a la capital de l’Estat és que tot s’ha fet des de la improvisació, començant pel mateix decret d’estat d’alarma, que el govern espanyol es va resistir a aplicar fins que no va quedar altra opció. Que s’hauria de prorrogar més enllà dels quinze dies preceptius, ja es donava per fet. No que s’hauria d’anar modificant el decret sobre la marxa, per endurir-lo. S’han hagut de modificar els sectors autoritzats a obrir els seus negocis, restringir més la mobilitat de llarga distància... Per acabar decretant aquest dissabte el confinament total (que va deixar sorpresos fins i tot els seus socis). Aturar-ho tot menys els serveis essencials, com demanava el president Quim Torra i altres presidents autonòmics, que van trobar-se amb un cop de porta. I això que, durant dies, des de La Moncloa s’ha insistit que aquestes ja eren “les mesures més dràstiques d’Europa i del món”.

Els hospitals, al límit i desprotegits

En part pels anys de retallades de la sanitat pública i en part per l’avenç imparable de la pandèmia, la sanitat pública ha arribat a una situació límit, a la vora del col·lapse. Tant és així que, especialment a Madrid i Catalunya, s’han hagut d’improvisar hospitals de campanya, com el d'IFEMA a Madrid, i llits d’Unitats de Cures Intensives, comprant respiradors a contrarellotge. Abans d’aquesta crisi, Espanya tenia un total de 4.600 llits d’UCI. Avui ja hi ha 4.165 pacients en UCI per coronavirus. Els hospitals estan sobrepassats, i els professionals sanitaris, que no disposen del material necessari, també. Aquest divendres ja eren 9.444 els sanitaris infectats, gairebé un 15% del total de casos registrats a l’Estat. Els equips de protecció individual (EPI) necessaris continuen sense arribar.

La tragèdia de les residències

Fins que els militars no hi van posar els peus aquesta setmana, no es va conèixer la magnitud de la tragèdia: L'exèrcit troba cadàvers convivint amb gent gran en residències. Inicialment es parlava d’uns casos comptats però ja es compten per centenars i fins i tot milers. Només a les residències de la Comunitat de Madrid han mort aquest mes 1.065 ancians (760 en els mateixos centres i 305 en hospitals). Són el segment de la població més vulnerable davant del virus. En ells la letalitat es multiplica. I s'han trobat abandonats en residències. Un cop descoberta la tragèdia, passats uns quants dies de crisi, ara les Forces Armades corren a entrar a les residències, la gran majoria de les quals són privades.

640.000 tests defectuosos

Dissabte passat, Pedro Sánchez presumia des del Palau de La Moncloa d’haver comprat fins a 640.000 tests ràpids de coronavirus, que arribarien fins al milió. “Es tracta de tests fiables i homologats” i “amb totes les garanties sanitàries”, assegurava. Una setmana després, el Ministeri de Sanitat ha hagut de tornar 640.000 tests a la Xina —58.000 dels quals ja havien arribat—, que havia comprat a través d’un proveïdor espanyol. El motiu: eren defectuosos. La seva sensibilitat era tan baixa que no permetia detectar si una persona estava contagiada. El govern espanyol aclareix que el fabricant xinès, Shenzhen Bioeasy Biotechnology, ha assumit la devolució i farà arribar tests que compleixin els requisits. El problema afegit és que l’empresa en qüestió ni tan sols compta encara amb la llicència oficial de l'Administració Nacional de Productes Mèdics de la Xina, segons l’ambaixada xinesa a Espanya. Mentrestant, Espanya està sense els tests ràpids que fa dies que necessita.

Centralització ineficaç

En la resposta a aquesta crisi, els governs autonòmics i locals sempre han anat per davant del govern central. Es va veure, per exemple, amb el confinament de la població, que va arribar abans pels governs de Catalunya i Madrid. No obstant això, i al·legant raons d’”eficiència”, La Moncloa va decidir exercir el comandament únic amb el decret d’estat d’alarma i centralitzar competències com les de Sanitat, fins llavors totalment transferida a les autonomies. Va centralitzar la compra, quan les conselleries ja tenien els equips tècnics i l'experiència per moure's en aquests mercats. El resultat ha estat just el contrari de l’esperat: ineficiència. El millor exemple és el dels tests, però també el de les mascaretes. Governs autonòmics de tots els colors han patit les conseqüències, per exemple amb el desproveïment de material sanitari. Fins i tot els dirigents més centralistes han acabat obrint els ulls i revoltant-se contra la centralització.

Pla de xoc amb llacunes

La lluita contra el coronavirus té greus conseqüències econòmiques, especialment en termes de destrucció de llocs de treball. Per això, el govern espanyol va anunciar a bombo i plateret un pla de xoc econòmic i social de 200.000 milions d’euros per fer-hi front, que va arribar amb retard per les fortes discrepàncies internes del Consell de Ministres. Però, en el terreny empresarial i productiu, s’ha oblidat dels més petits: ni ha congelat les quotes dels autònoms, ni ha exonerat les pimes dels impostos. I no ha estat fins aquest divendres que ha prohibit els acomiadaments "aprofitant" el coronavirus. En el terreny social, La Moncloa també va vendre amb gran entusiasme la moratòria del pagament d’hipoteques per als sectors més vulnerables i afectats (amb unes condicions draconianes). Un cop més, s’oblidava de la part més important del pastís: els llogaters. En aquests moments, al voltant de dos terços dels desnonaments que es produeixen a Espanya són de persones que viuen de lloguer. L’executiu de coalició continua “estudiant” alternatives.

Militarització de la crisi

En comptes de ser els sanitaris o els científics, els uniformats són la cara més visible de la gestió de la crisi a Espanya. No només la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, sinó també l'Exèrcit espanyol, que ja s'ha desplegat per totes les comunitats autònomes. A la sala de premsa de La Moncloa hi ha cada dia tres uniformats i un sol doctor. Des d'allà, el cap de l'Estat Major de la Defensa (JEMAD), el català Miguel Ángel Villaroya, ha imposat una retòrica bel·licista, entre arengues militars i monàrquiques. "En aquesta guerra tots som soldats", deia el general dirigint-se als 47 milions d'espanyols. Sobre el terreny, la Unitat Militar d'Emergències (UME), que és el principal cos que actua, està infrafinançada. La seva assignació és de 31 milions dels 10.200 milions de despesa de Defensa.

Illa, al punt de mira

El màxim responsable de la gestió de la crisi coronavirus té nom i cognom: Salvador Illa. La pandèmia ha agafat el ministre català a peu canviat. El secretari d'organització del PSC, i peça clau de les negociacions de la investidura amb ERC, va ser situat en aquesta cartera per asseure'l al Consell de Ministres i, per tant, poder asseure'l a la taula de diàleg bilateral amb la Generalitat. En estar les competències transferides a totes les comunitats, no esperaven que tingués gaires maldecaps. Però va arribar el coronavirus, sense ni tan sols tenir experiència en la matèria. "Intento ser un ministre decent, però no soc metge, ho saben des del primer dia", reconeixia Illa aquest dijous a la comissió de Sanitat del Congrés dels Diputats. Però la crisi sanitària requereix de doctors.