Mathieu de Taillac (Bordeus, 1982) és el corresponsal del diari conservador francès Le Figaro, de l'emissora pública Radio France i de BFM TV, el canal de notícies líder al seu país. Viu a Madrid.

Esperava que el conflicte Catalunya-Espanya assoliria aquest nivell de confrontació, que arribaria tan lluny?
Vaig arribar a Madrid el 2005 i vaig començar a treballar com a corresponsal el 2008, més o menys. La situació ha passat de ser un tema de tensió puntual i molt tècnic —sobre l'Estatut sobretot— a ser una confrontació política general i permanent. No esperava que arribés tan lluny, no.

Li resulta fàcil vendre el conflicte al seu mitjà?
Em resulta prou fàcil vendre'l a Le Figaro i a Radio France, sobretot en els moments més assenyalats: eleccions, Diada, 9N, 1-O, processament d'Artur Mas... Això sí, és difícil d'explicar en quin moment estem. La típica pregunta ara [sobre el referèndum de l'1-O] és "Però no ho havien votat?".

Li sembla l'independentisme català un moviment real i consistent o un enuig que passarà, si millora la situació econòmica o es concedeix més autogovern, posem per cas?
Crec que l'independentisme té un component estructural —els independentistes que volen que Catalunya sigui un país independent perquè així el "senten"— i un component conjuntural, que ve alimentat per la situació econòmica, l'emprenyament contra la classe política i la gestió del problema des de Madrid, que veuen nefasta.

Pensa que el problema es farà crònic?
No ho sé, si es farà crònic o no. No crec que desaparegui per art de màgia.

Li mereixen credibilitat els actors polítics i socials del procés?
Ni més ni menys que qualsevol altre actor. N'hi ha de sincers i n'hi ha de cínics, com en tot moviment. El meu deure com a periodista és tenir distància crítica, amb els independentistes o qualsevol altre moviment polític.

La dinàmica política del procés ha servit més per distanciar que per aproximar-ne els seus protagonistes polítics?
Per distanciar-los, esclar. Ho atribueixo a que la reivindicació de la independència és un canvi radical que xoca amb el sistema polític existent. L'immobilisme del govern Rajoy tampoc no contribueix a acostar postures.

Quin factor li sembla més decisiu en aquesta dinàmica, l'immobilisme i la judicialització del govern espanyol o la insistència i desconfiança del Govern?
No ho sé. Estem tan acostumats a aquestes dues actituds que ja sembla que es complementen i es retroalimenten.

Veu alguna alternativa real o plausible al referèndum?
Em sembla una mica pregunta trampa, perdoni. De moment, la realitat és que no hi ha cap proposta alternativa sòlida que sedueixi a una proporció significativa de catalans. Però dir que no hi ha alternativa seria afirmar que el referèndum és una solució. I no veig que un referèndum unilateral solucioni res. Sembla que els partidaris "reals" del Sí oscil·len entre el 45% i el 55%, segons els sondejos i les eleccions amb molta participació tipus el 27S. Amb aquesta proporció, és molt difícil aconseguir un canvi tan dràstic com la independència, amb tants obstacles a Catalunya, a Espanya i en l'àmbit internacional. La meva impressió és que el conflicte pot enquistar-se.

Li sembla que els governs espanyol i català poden resoldre el conflicte per si mateixos o necessiten una mediació?
Perquè hi hagués una mediació, ambdós governs s'haurien de posar d'acord en un mediador. No crec que siguin capaços de fer-ho. No només per mala voluntat. Per al govern espanyol, acceptar el principi d'una mediació seria donar per fet que dialoga en peu d'igualtat amb el govern català. Seria considerar que l'afer català no és una qüestió interna. Seria, en la lògica tradicional dels Estats —l'espanyol o qualsevol altre— acceptar la retòrica de l'independentisme. En el moment actual, amb aquests actors en el poder, no veig els governs espanyol i català arribar a un acord. Cadascú vol guanyar la partida amb plantejaments irrenunciables i incompatibles: la celebració d'un referèndum o la seva renúncia.