El vicepresident primer del Parlament, Josep Costa (Eivissa, 1976), va fer el salt del món acadèmic a la política després de viure l'1-O, segons explica en el seu llibre Eixamplant l'esquerda. En aterrar al grup de JxCat al Parlament va teixir ràpidament complicitats amb Quim Torra i Laura Borràs. Quan pocs mesos després Torra va marxar al Palau de la Generalitat, la complicitat es va mantenir i Costa es va convertir una de les persones de màxima confiança del president, i peça clau en l'estratègia jurídica de Carles Puigdemont a l'exili. Paral·lelament, ha estat aquesta legislatura uns dels protagonistes habituals de les tensions entre JxCat i ERC. Atribueix aquestes tensions a les diferències estratègiques entre els dos partits i no amaga la valoració crítica que fa d'aquesta legislatura.
El vicepresident primer del Parlament, Josep Costa, a les escales de la Cambra / Maria Contreras
Hi haurà eleccions el 14-F?
Ara mateix no ho sap ningú, perquè els mateixos jutges han comès una irresponsabilitat que és decidir que decidiran uns dies abans de les eleccions. Com si tots els preparatius per fer unes eleccions no necessitessin molt de temps i mobilització de recursos i persones i es pogués aturar el tren en marxa. El dany és irreparable i els perjudicis, també.
Una vegada aturada la maquinària, forçar eleccions crea uns problemes probablement més greus que els que volia evitar
Què s’hauria d’haver fet davant dels recursos al TSJC?
Una vegada s’havien ajornat les eleccions i aturat la maquinària, el més raonable era no fer les eleccions el 14 de febrer. També des d’un punt de vist jurídic i de tots els drets que hi ha en joc. Una vegada has aturat la maquinària forçar que es facin les eleccions certament crea uns problemes que probablement siguin més greus que els que es pretenen evitar.
Què passarà?
N’hem parlat abastament a JxCat i la conclusió que hem arribat és que el que hem de fer és començar la campanya, organitzar les eleccions, desplegar tothom, demanar tothom que voti per correu, que ens encarregarem de vetllar perquè aquests vots es comptin tots, que es custodiïn amb totes les garanties...
Que els jutges fixin la data de les eleccions. Ja no ve d'una vulneració més. Nosaltres ens centrarem en què tothom voti
I la data de les eleccions?
La data de les eleccions que els jutges l’assumeixin ells. Com que ja han assumit que era la seva responsabilitat fixar la data electoral, que facin el que creguin oportú i nosaltres ens centrarem a defensar els drets fonamentals de la gent, de participació, expressió i el dret a vot. Que ens facin votar quan considerin oportú. Ja no ve d’una vulneració més, d’un atemptat contra la democràcia més, i una humiliació més de les nostres institucions. El que hem de fer és recuperar l’empenta política, aturar l’operació d’Estat que han posat en marxa amb el ministre Illa per derrotar-nos i reprendre el fil, l’estratègia independentista i anar a un canvi d’etapa i un nou impuls del procés d’independència. Ja no decidirem nosaltres quin dia es vota, està clar. Hem de focalitzar tots els esforços a què tothom voti, que cap independentista es quedi a casa.
S’ha d’assumir que no s’ha fet tot bé. Hauríem pogut fer més coses perquè les eleccions se celebressin amb totes les garanties
Vostè va fer una piulada quan va sortir la decisió del TSJC de mantenir les eleccions dient que després d’això hauria de dimitir algú. A qui es referia?
Ara hem de mirar endavant. Tots plegats hauríem pogut preparar això millor. Tramitar reformes legislatives, que no depenia del Govern, depenia del Parlament, per garantir el vot de tothom en aquesta situació de pandèmia. Hem d’assumir que no tot s’ha fet bé. Que nosaltres també hauríem pogut fer més coses perquè les eleccions se celebressin amb totes les garanties. El Síndic de Greuges ens va fer unes recomanacions abans de convocar-se les eleccions que no es van posar totes en pràctica... Ara ja està. Ja som aquí. El que cal és garantir que tota aquesta situació no acabi resultant en un escenari políticament advers per a nosaltres. No ens podem despistar d’això.
Qualsevol jutge ens pot dir que les circumstàncies que dificulten el vot eren perfectament previsibles i eren evitables
La seva piulada volia dir que hi havia algun error en el decret que facilités aquesta suspensió?
No. S’hauria d’haver adoptat més mesures per poder facilitar el vot. I això no depenia només del Govern i en absolut depenia del decret. El decret des d’un punt de vista jurídic estava ben fet. El problema de tot plegat és que qualsevol jutge ens pot dir que les circumstàncies que dificulten el vot eren perfectament previsibles i eren perfectament evitables. Això és el problema que tenim de fons que no s’arregla fent el decret millor.
Aquests tres anys de legislatura l’independentisme no ens hem agradat a nosaltres mateixos. Hem de fer autocrítica
Aquesta legislatura la tensió entre JxCat i ERC s’ha concentrat molt al Parlament, com reconeix sense embuts al llibre que ha publicat Eixamplant l’esquerda. Què ha passat?
Aquests tres anys, l’independentisme, si d’alguna manera ho puc resumir és que no ens hem agradat a nosaltres mateixos. Per tant, hem de fer autocrítica i un exercici de donar explicacions. El meu llibre té aquesta intenció, aquesta voluntat de fer un exercici de transparència i donar explicacions. Dir-li a la gent perquè no hem fet allò que havíem vingut a fer. Perquè és indiscutible que no hem aconseguit fer tot allò que volíem, començant per la restitució del Govern destituït pel 155. Molts pensem que s’haurien d’haver fet les coses diferents per trobar un resultat diferent.
De fet, concreta bastant al llibre, diu que “l’actual direcció d’ERC senzillament està en el marc mental de la derrota”. Què vol dir això?
M’ha sorprès que amb el temps, progressivament, s’ha anat instal·lant en bastant gent el relat que l’Octubre del 2017 vam perdre, vam fracassar, no vam ser prou forts per guanyar. Allò que és una victòria rotunda, fins i tot heroica, davant de l’Estat que desplega tot el seu poder, el fet de reinterpretar-la com una derrota és una cosa que m’ha sorprès molt i m’ha decebut. Cada vegada més gent ens explica que l’octubre del 2017 o no ho vam aconseguir, o no va servir per res, que va ser un fracàs, un error i que, per tant, d’això en treuen la conseqüència que cal canviar d’estratègia. Això em desconcerta i em preocupa perquè jo no ho veig així.
Què proposa davant d'això?
Jo veig que l’1-O va ser una gran victòria, una demostració de força popular i democràtica excepcional, imbatible, que l’Estat va posar tot el seu poder per aturar-nos i no ho va aconseguir. L’Estat va tenir una doble derrota aquell dia. Vam tenir el relat d’un Estat que envia la policia a retirar urnes, confiscar paperetes i a estomacar la gent i a la vegada vam tenir una imatge de feblesa de l’Estat que és incapaç d’imposar la seva llei i que la gent de Catalunya, l’independentisme que és majoritari al país, és capaç de desbordar-lo. Aquesta és la qüestió que volia posar damunt la taula en aquest llibre: La idea de recuperar la moral de victòria i recuperar la confiança en la nostra capacitat per desbordar democràticament l’Estat.
L’estratègia d’ajornar [el procés] ens porta a ser menys i a donar-li a l’Estat un avantatge que no ens convé. És equivocada
La seva conclusió al llibre és que a l’independentisme “no hi ha dues estratègies per avançar sinó una per avançar i una per no fer-ho”. Creu que ERC no vol continuar en la línia de fer efectiva la independència?
No m’agrada explicar la posició dels altres, m’agrada explicar la nostra, que és fer efectiu el mandat de l’1-O, fer la independència. És evident que quan algú diu que no som prous està dient que hem d’esperar a ser més. Cadascú explica la seva estratègia, jo crec que és equivocada. L’estratègia d’esperar, ens porta a ser menys i a donar-li a l’Estat un avantatge que no mereix i no ens convé.
Al seu llibre crítica l’acord de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona, però conclou que ERC aspirava a governar amb els comuns a la Diputació, apartant JxCat, i que, de fet, si guanya al Parlament és el que voldrà fer. Creu que aquesta serà l’estratègia d'aliances d'ERC?
Ho deixo així. Aquella situació és un laboratori, un assaig del que ens podem trobar després de les eleccions, en aquest escenari de proposar un govern amb partits que saben perfectament que no poden governar junts. Si proposes un govern que hi hagi els comuns i JxCat, i al cap de cinc minuts els comuns diuen que mai entraran en un govern així, has d’explicar quin govern vols realment. A la Diputació vam veure què s’estava preparant. Això va conduir a aquest escenari que vaig considerar un error.
A ningú li passa pel cap que el Govern farà la independència si té consellers d’un partit amb ministres a Madrid
Per tant, aquesta és la interpretació que fa de la proposta d’un govern amb els Comuns que planteja ERC?
No m’agrada un govern amb els comuns. Primer perquè ens veta a nosaltres. I després -que és el que més em preocupa- perquè un govern amb partits que no són independentistes no farà la independència. Això és una obvietat. Suposo que a ningú se li passa pel cap que el Govern de Catalunya farà la independència si té consellers d’un partit que també té ministres a Madrid. Per anar a la independència hem de tenir un govern nítidament independentista.
Ha estat tan tensa com ha aparegut la relació amb ERC al Parlament?
És públic i notori el que ha passat aquests tres anys al Parlament: que ho hem vist diferent a l’hora de fer front a les ingerències i els atacs que ha patit la nostra sobirania. A partir d’aquí hem de valorar les diferents estratègies i els resultats que han assolit. El que faig al llibre és intentar explicar-ho i treure'n les lliçons. Es la meva principal preocupació, com ens en sortirem a partir d’ara.
Cal un canvi de cicle. No m’agradaria repetir res del que hem fet aquesta legislatura
De fet, vostè ha estat a l’ull de huracà de molts polèmiques amb ERC. L´última aquesta mateixa setmana arran de la seva piulada, però abans hi va haver la reunió telemàtica on va participar i hi havia grups ultra, prèviament la conversa seva amb Cs sobre Roger Torrent que es va filtrar...
M’ha tocat estar en un punt molt delicat. La mesa del Parlament en la legislatura anterior era l’epicentre del conflicte amb l’Estat, on arribava a la màxima intensitat. Quan vaig acceptar ser a la Mesa del Parlament ja sabia on em ficava. Per sorpresa meva, no ha anat ben bé així. En aquesta legislatura ha estat l’epicentre de les discrepàncies entre independentistes. Si és així, és lògic que les persones que estem a la Mesa estiguem més en el punt de mira d’aquestes discrepàncies. No em queda més que assumir. Moltes de les coses que s’han publicitat en el meu cas ni tan sols haurien estat notícia si no hagués estat en aquest context.
S’hi veu repetint aquest esquema, a la Mesa?
Crec que és absolutament prematur parlar d’aquestes situacions. Hem de pensar en la proposta política que hem de presentar a la gent. Jo sóc molt insistent que cal un canvi de cicle, un nou impuls independentista, i com deia el president Puigdemont reprendre el fil de l’1-O. Hem de deixar enrere aquesta etapa del Parlament de Catalunya dels últims tres anys i hem d’anar a una etapa que doni més fruits, que ens permeti avançar, tornar-nos a agradar a nosaltres mateixos. Per tant, no m’agradaria repetir res del que hem fet aquesta legislatura.
Les eleccions seran un doble plebiscit per a l’independentisme: amb als partits del 155, i intern, sobre quina estratègia té més suport
De fet, vostè afirma que aquestes eleccions han de marcar aquest canvi de cicle. Com?
Aquestes eleccions seran en major o menor mesura un doble plebiscit. Un plebiscit independentista, qualsevol votació és un plebiscit amb els partits del 155 i, per tant, com a tal l’hem de guanyar. I per altra banda hi ha un plebiscit intern, veure quina estratègia té més suport per aquesta nova etapa. Ja hem vist els resultats fins ara. Ens cal aquest canvi de cicle. JxCat ha de ser la força que lideri l’independentisme, clarament. I això es dirimeix també en aquestes eleccions. És un plebiscit sobre la vigència de l’1-O.
Illa reconfigura l’unionisme. Per molt bons resultats que tingui no trencarà la majoria independentista
Com pot impactar la candidatura de Salvador Illa?
Illa el que fa es reconfigurar l’unionisme. No veig que hi hagi una frontera entre l’independentisme i el PSC. El 2017 la llista de l’unionisme era Cs i va concentrar el vot unionista per intentar derrotar-nos, amb els suports de l’Estat, dels poders econòmics, mediàtics. Era el vot útil unionista per guanyar-nos. I, de fet, ho van aconseguir per la nostra divisió. Ara aquest paper li correspondrà al PSC. Al final, el que importa és la majoria independentista. Illa per molt bons resultats que tingui no trencarà la majoria independentista, concentrarà més o menys vot unionista.
Al seu llibre considera que el conflicte amb l'Estat és inevitable. ¿Què ha de fer l'independentisme, doncs?
El que no podem fer, perquè no està en les nostres mans, és evitar el conflicte. Qualsevol estratègia que plantegi evitar el conflicte amb l’Estat és inviable o és indesitjable, perquè segurament si ens rendim completament potser l’Estat abandonarà la voluntat de sotmetre’ns i d’imposar-nos el seu projecte, però com que això no ho farem, això no passarà, el conflicte existirà. Per tant, el que hem de fer, des del meu punt de vista és entomar aquest conflicte, gestionar-lo de manera intel·ligent i plantar-hi cara. Hem de gestionar el conflicte de manera intel·ligent perquè ens permeti eixamplar l’esquerda, perquè a l’Estat li surti més costós, se li giri en contra i li provoqui un desgast polític i en la seva reputació.
La independència es fa com la volíem fer l’Octubre del 17. No es fa d’una altra manera
En el llibre també insisteix a apuntar un momentum, com va fer Quim Torra al començament de la legislatura, quan se suposava que aquest punt d'inflexió havia de ser la sentència de l’1-O. Per què no va funcionar aleshores?
Perquè no hi va haver unitat perquè fos així. Qualsevol momentum necessita unitat i com que no es va voler que fos la sentència de l’1-O, no hi va haver unitat. La independència es fa com la volíem fer l’octubre del 17. No es fa d’una altra manera. Si aleshores vam desbordar democràticament l’Estat i vam veure l’esquerda per on fer la independència, és evident que no hem de canviar d’estratègia, hem de persistir. Ho hem de fer millor, més ben preparats, més conscienciats, amb més aliats, a nivell internacional especialment, però no hem de buscar una estratègia diferent.
Com es culmina?
Igual com ho volíem fer el 2017. El 2017 tampoc no es va intentar arribar fins al final perquè es va considerar que les circumstàncies no ho permetien. Però això no vol dir que no sigui la manera de fer la independència. Aquests tres anys ha quedat de manifest que les altres vies no produeixen resultats, que un canvi de govern a Espanya, el més progressista de la història, no ofereixen una altra cosa que repressió i supressió de la nostra voluntat democràtica exactament igual: els presos i exiliats duen més temps patint la repressió del PSOE que no del PP... No hi ha una altra via. Es tracta de preparar-nos, conscienciar-nos i organitzar-nos per fer-ho millor.
En aquest context l’amnistia en quina situació queda?
L’amnistia és un instrument que si l’Estat volgués emprendre un camí de resoldre políticament aquest conflicte ja l’hauria obert. En qualsevol canvi de cicle polític l’amnistia és un instrument imprescindible i útil per reconduir les coses cap a l’àmbit de la política, però aquest canvi de cicle a l’Estat no s’ha produït. A part de paraules ningú pot dir ni un sol exemple que el govern de PSOE-Podemos hagi fet actuacions diferents de les que feia el PP, en qüestió de la repressió.
Foto: Maria Contreras
En aquesta resposta, el Govern de l'Estat està coordinat amb la Justícia o aquesta actua pel seu compte?
L’Estat és un. A l’hora de la veritat no he vist encara res en que se’ns permeti visualitzar que el govern, els tribunals i els poders de l’Estat no van en sintonia. A banda del relat polític, de les paraules, no he vist mai el govern donar ordre a la Fiscalia per solucionar aquest problema, o presentar un projecte de llei al Congrés per canviar decisions del PP... No han fet res tangible per canviar tota l’arquitectura repressiva que ens han imposat. El conseller Solé ha estat condemnat a petició de la fiscalia, la fiscalia que segons Pedro Sánchez depèn d’ell.
No hem de tenir por a la repressió
En tot aquest plantejament seu la desobediència civil també és un element clau. Què s’esperen de la gent?
Jo crec que el millor exemple de desobediència civil és l’1-O. Aquest és el moment en què queda clar com funciona la desobediència, posa l’Estat en un dilema entre exercir la repressió o perdre autoritat. La repressió d’un moviment polític majoritari mai no ha tingut èxit enlloc. Si l’Estat exerceix la repressió s’està afeblint i tirant pedres damunt del seu terrat. Si no l’exerceix, perd autoritat i queda afeblit. L’1-O va resoldre el dilema en el pitjor sentit, va perdre poder i legitimitat. Hem de persistir en posar a l’Estat aquests dilemes. Des del punt de vista polític la repressió ens pot enfortir fins i tot, si ho gestionem bé. No hem de tenir por a la repressió. Com diu Jordi Cuixart, “si no tenim por, l’Estat no té poder”. Perquè la dominació s’exerceix per la por.
Vostè està molt implicat en l’estratègia jurídica dels exiliats, quin horitzó veuen al suplicatori?
Sempre vam estar convençuts que els eurodiputats prendrien possessió del seus escons, i que l’endemà començaria la batalla del suplicatori. Tenim moltes possibilitats de guanyar-la en algun moment, tenim instàncies polítiques i judicials abans que realment s’aixequi la immunitat. Després tenim, evidentment l’altra victòria a l’exili de Bèlgica que és la sentència de Lluís Puig, que és la culminació de tota la lluita, perquè agafa el dictamen de NNUU sobre presos polítics. Si aquest dictamen ha portat el tribunal a dir que no s’ha d’extraditar Lluís Puig, per coherència dirà el mateix amb els eurodiputats. Però certament que ho digui Bèlgica no vol dir que tots els altres països tinguin el mateix criteri. Estem convençuts que tenim les de guanyar. En l’àmbit jurídic europeu, la raó ens l’han donat gairebé sempre
Allò que a Espanya és delicte i ens porta a la presó, a Europa, no. I això equilibra el terreny de joc
Però en què es traduirà aquestes victòries a Europa?
La independència no l’aconseguirem als tribunals, però el valor polític de les victòries que tenim a Europa és molt clar. La via de l’Octubre del 2017 ara sabem que a Espanya és delicte, però a Europa no. A Espanya és delicte i ens porta a la presó, però a Europa, no. I això equilibra el terreny de joc. Ens fa veure que les nostres possibilitats de desbordar l’Estat tenen aquest actiu que no tenia aleshores. I això és el que podem posar en valor.