Si et dic que el primer sistema públic de pensions va ser un invent alemany, segur que no et sorprèn. El revolucionari enginy es va implantar a la Prússia d’Otto von Bismarck al 1889. Fixava l’edat de jubilació als 70 anys (de seguida es va rebaixar als 65), en una època on l’esperança de vida no arribava als 40, on tan sols un percentatge molt baix de població superava els 65 i, qui ho aconseguia, solia pertànyer a les capes socials més afavorides. Es va dissenyar com un sistema de repartiment, és a dir, les prestacions dels pocs pensionistes que hi havia es pagaven amb les cotitzacions dels treballadors actius en aquell moment.

Seguint l’estela del model prussià, diversos països van replicar la idea. A Espanya, la Ley sobre Accidentes de Trabajo -la Ley Dato del 1900- establia una assegurança d'accidents de treball que cobria invalideses, orfandats i viduïtats. El 1908, es va crear l'Instituto Nacional de Previsión -embrió de l’actual Seguretat Social- i el 1919 s’implantà també el retiro obrero, primer sistema de pensions amb caràcter obligatori que, a diferencia del de Bismarck i el nostre actual, era de capitalització: la cotització servia per pagar la pròpia pensió, com els plans de pensions privats. En aquell moment, el retiro es va finançar un 75% amb aportacions de les empreses i el restant 25% amb càrrec al pressupost estatal. El 1940, es va transformar aquell sistema de pensions en un sistema de repartiment i es rebatejà com a subsidio de la vejez.

El sistema va anar subsistint amb modificacions fins que l'1 de gener del 1967 entra en vigor la Ley de la Seguridad Social, que estableix, en essència, el sistema públic de pensions actual: un sistema “solidari” de repartiment finançat amb les cotitzacions dels treballadors i de les empreses per ser destinats al pagament de les pensions (jubilats, viduïtats i incapacitats, principalment).

L'any 2000 es crea la “guardiola de les pensions”. Lamentablement, va ser una oportunitat perduda per afrontar una veritable reforma de les pensions, doncs en aquell moment era públic i notori que el sistema faria aigües en breu

En aquest sistema, l'import de la pensió de jubilació té un import màxim i mínim, i la prestació es calcula sobre la base de les cotitzacions fetes durant els últims anys de vida laboral del pensionista.

Fins avui, aquest sistema ha gaudit de força bona salut. Sempre anava generant superàvits: entre el que l’estat obtenia per cotitzacions i el que pagava en concepte de pensions, el saldo era positiu i sempre anava bé per quadrar els comptes. El sistema funcionava i, a més, era una bona font d’ingressos per l’Estat.

No és fins l'any 2000 que es crea el fons de reserva conegut com a “guardiola de les pensions” per tal d’acumular aquests superàvits del sistema per a complementar la despesa en pensions quan els sistema entrés en dèficit. Lamentablement, una oportunitat perduda per afrontar una veritable reforma del sistema de pensions, doncs en aquell moment era públic i notori que el sistema faria aigües en breu. Els indicadors eren indiscutibles:

  • Les dades demogràfiques ja apuntaven un alarmant envelliment de la població.
  • Múltiples estudis actuarials i d’asseguradores anticipaven el col·lapse dels sistemes de repartiment.
  • Països amb situacions similars a la d’Espanya van emprendre reformes per a fer el sistema sostenible: Xile, Colòmbia, Perú, Hongria, Polònia, Hong Kong, Austràlia o Suècia van passar d’un sistema de repartiment a un altre de capitalització.

Estem arribant a l’absurd que la pensió mitja mensual suma 130,40 euros per sobre del salari mig. Algú hauria de parlar clar i posar sobre la taula el problema

Actualment, després de dèficits continuats del sistema, de drenatge constant i progressiu del Fons de Pensions i d’alguna reforma tendent a fugir d’estudi, estem arribant a l’absurd que la pensió mitja mensual suma 130,40 euros per sobre del salari mig. Algú hauria de parlar clar i posar sobre la taula el problema, perquè sense un bon diagnòstic, no hi ha solució.

L’anàlisi clínica del malalt és inequívoca:

  • Si al 1889 l’esperança de vida dels prussians estava per sota dels 40 anys, al 2015 l’esperança de vida a Espanya era de 83 anys.
  • Actualment es viuen molts més anys a partir de l’edat de jubilació que en la època de Bismarck i el percentatge de població que ho supera és molt més elevat que fa 130 anys.
  • No hi ha prou treballadors actius per sostenir un jubilat ni els seus salaris son prou alts per assegurar les contribucions al sistema de pensions: al 1890, onze treballadors sostenien dos jubilats mentre que ara aquests dos jubilats son sostinguts per set treballadors.
  • Els índexs de natalitat no asseguren ni la taxa de reposició de la població.

La línia que ha adoptat el govern espanyol és allargar l’edat de jubilació als 67 anys i ampliar el càlcul de la pensió en base al salari cotitzat els darrers 25 anys, en comptes de quinze. La conseqüència d’aquesta mesura tindrà efectes d’aquí a uns quants anys, i tindrà un regust d’estafa de dimensions monumentals, però això ja s’escapa del meu focus.

Sense ànim de fer entrar ningú en pànic: el nostre sistema de pensions fa estona que ha tocat fons i ningú no fa res per evitar el col·lapse. Cal replantejar-se el sistema tal com ja han fet altres països, amb valentia i visió d’estat, amb la complicitat de tots els actors socials per gestionar la frustració que pot generar. Cal pensar en el sosteniment del sistema i de les persones.

Mentre això no es faci, el més sensat és que aquelles persones que no tenen previst jubilar-se en breu, estalviïn pel seu futur sense pensar que l’estat vetllarà per elles. El sistema fa aigües i la pensió que els pot arribar serà un insult a la seva vida de cotitzant “solidari”.

Anna Rossell és economista.