Josep Borrell va arribar al Ministeri d'Exteriors amb una idea entre cella i cella: combatre l'independentisme a l'escena internacional. Així de clar es mostrava es mostrava poc després de jurar el càrrec, en una entrevista amb cinc dels principals diaris europeus. La seva obsessió, explicava, era revertir "el dany ocasionat a la imatge d'Espanya" per part del sobiranisme, acabar amb la "llegenda negra" que segons ell estava fent-se lloc en determinats sectors de l'opinió pública internacional.

La tria de Borrell per a la cartera d’Exteriors ja va ser simptomàtica; ja feia presagiar el que acabaria passant. Home de fortes conviccions antiindependentistes --un dels seus llibres més recents és Las cuentas y los cuentos de la independencia (2015)--, va decidir desfer la seva retirada de la política justament pel procés. Sempre lluint els seus tres anys com a president del Parlament Europeu (2004-2007), va convertir-se en una de les estrelles de les manifestacions massives de Societat Civil Catalana. Des d’allà va defensar l’aplicació del 155 i va exigir “que es faci justícia” amb els dirigents independentistes.

El panorama que s’ha trobat Borrell és sens dubte més complicat que el de l’anterior govern espanyol. Ja en el Ministeri, Alemanya i Bèlgica van decidir tombar les extradicions per rebel·lió contra els dirigents independentistes, fet que va portar el jutge Pablo Llarena a retirar les euroordres per a tots els exiliats. Davant aquest escenari, ha redoblat l’ofensiva del PP. Les mateixes armes, però amb més munició.

Vetos, trencament de relacions... Borrell ha redoblat l'ofensiva del PP, amb les mateixes armes, però amb més munició.

Sense anar més lluny, des de Brussel·les mateix, el ministre d’Exteriors va exigir a Bèlgica que defensés Llarena davant la demanda que havien presentat Carles Puigdemont i el Govern a l’exili. Les autoritats belgues no van accedir a la petició espanyola.

Aquesta mateixa setmana, Borrell ha fet una exhibició de les seves armes. El dimarts, de manera inèdita, retirava l’estatus diplomàtic al delegat del govern de Flandes a l’Estat espanyol i informava que no acreditaria els seus successors. El motiu eren les declaracions del president del Parlament de Flandes, Jan Peumans, qui deia que els presos polítics feien d’Espanya “incapaç de complir les condicions per formar part d'una Europa democràtica”. Abans Borrell ja havia cridat a consultes l'ambaixador belga.

L’endemà, el dimecres, les pressions del ministre aconseguien el cessament del cònsol honorari de Grècia a Barcelona, Fernando Turró, per “greuges a la bandera de l’Estat espanyol”. El motiu era la seva participació en un acte amb Carles Puigdemont el desembre del 2017 i la seva assistència a l’última manifestació de la Diada amb una samarreta de l’ANC. Aquesta no és una pràctica nova: el govern de Rajoy ja va aconseguir el cessament dels cònsols de Letònia, Filipines i Finlàndia.

I el dijous, les pressions de l’ambaixada espanyola a Bèlgica impedien un acte del conseller Lluís Puig, que inaugurava l'exposició Export BCN - Import WBA, organitzada per la Facultat d'Arquitectura La Cambre Horta - Université Libre de Bruxelles. I això que en aquest moment Puig ostenta un càrrec públic: director del programa de la Generalitat per a la internacionalització de la cultura catalana.

Però els vetos no han tingut lloc només a l’estranger, sinó que també a casa. El passat 8 d’octubre, el ministre Borrell va explicar que no havia convidat el president Quim Torra al fòrum de la Unió pel Mediterrani, que se celebrava aquell dia a Barcelona, per "no donar-li un escenari apropiat perquè seguís vilipendiant el bon nom d'Espanya i perquè no distorsionés aquesta reunió i la convertís en una cosa diferent del que ha de ser”.

El ministre també ha recorregut contra la reobertura de les delegacions de la Generalitat a l'exterior, tancades pel 155, argumentant que el Govern ha incomplert la llei de l'Acció i del Servei Exterior de l'Estat, en no comunicar prèviament al govern de Sánchez la seva intenció de crear delegacions a l'exterior.

Foto: ACN

Tot l'equip de Dastis, assimilat

Com sempre que hi ha un canvi de govern, hi ha moviments en les ambaixades. Des que va arribar al Ministeri fins avui, segons les dades que consten al BOE, hi ha hagut 74 cessaments d'ambaixadors, dels gairebé 200 països on Espanya té representació. S'han produït cessaments en quinze països europeus (sense incloure Rússia), a més de davant les institucions internacionals, com el representant permanent d'Espanya davant del Consell d'Europa.

El passat agost, Borrell va assegurar que els relleus havien estat “menys extensos i expeditius” que en altres canvis d’administració, i justificava que en alguns casos es tractava d’ambaixades “d’especial rellevància política per al nou govern”. Malgrat l’elevat número de canvis, el ministre ha apostat pel continuisme amb l’anterior govern. Sense anar més lluny, tot l’equip d’Exteriors de Rajoy ha estat col·locat en ambaixades.

Alguns d'ells en llocs clau, com l'ambaixada espanyola a Bèlgica, un dels fronts de batalla de l'Estat espanyol. Des del passat 14 de setembre, l'ambaixadora a la capital europea és Beatriz Larrotcha, abans subsecretària d'Exteriors, número dos del ministre Alfonso Dastis. Larrotcha va ser l’encarregada de viatjar a Barcelona el 31 d’octubre del 2017 per justificar davant el cos diplomàtic establert a Barcelona l’aplicació de l’article 155. Des de la seva posició, també va ser ella qui va posar en marxa els aspectes administratius del tancament de les delegacions de la Generalitat a l’exterior.

La responsable de posar en marxa el tancament de les delegacions catalanes a l'exterior va ser rescatada per Borrell com a ambaixadora a Bèlgica.

Per la seva part, el marit de Larrotcha, Bernardo de Sicart, que en els últims anys ha estat director del Departament d’Afers Internacionals al gabinet de la Presidència de Rajoy --de qui també va ser el seu cap de protocol--, ha estat situat a l’ambaixada a Luxemburg.

Els tres secretaris d’Estat amb Dastis també han estat col·locats o estan esperant destí. Ildefonso Castro, que ocupava la secretaria d’Estat d’Exteriors, és el nou ambaixador a Irlanda, país on ja va ser diplomàtic. L’exsecretari de Cooperació Internacional i per a Iberoamèrica i el Carib, Fernando García Casas, ha ocupat la vacant de l’ambaixada del Brasil. Borell també li està buscant un lloc a Jorge Toledo, anterior secretari d’Estat d’Afers Europeus.

Fins i tot l’exministre Alfonso Dastis ha estat enviat a Roma com a ambaixador davant la República Italiana. Era el destí que volia reclamar quan estava al capdavant de la Representació Permanent davant la UE, però llavors va ser nomenat titular d’Exteriors en substitució de José Manuel García Margallo.

Més enllà de l'anterior equip d'Exteriors, també hi ha hagut moviments rellevants. Washington hi ha anat Santiago Cabanas, que va ser director del gabinet del ministre d’Exteriors durant la presidència de José María Aznar i director general de política exterior i assumptes multilaterals, globals i de seguretat, amb Rajoy. José María Robles Fraga, nebot de Manuel Fraga i exdiputat del PP, és el nou ambaixador a Finlàndia, deu anys després del seu cessament com a ambaixador al Pakistan. L’escollit per a la representació permanent davant l’ONU i els organismes internacionals amb seu a Viena és el català Senén Florensa, secretari d’Exteriors del Govern d’Artur Mas i molt proper a l’antiga Unió Democràtica.

Foto: EFE

De la 'comissió Montserrat' a UPyD

El combat del relat de l’independentisme a l’exterior s’ha anat convertint en una prioritat de la Moncloa des que el procés ha anat avançant i posant l’Estat espanyol contra les cordes. El ministre Margallo ja va crear la batejada com a “comissió Monserrat”, que tenia per objectiu contrarestar l’acció exterior de la Generalitat. En una entrevista a El Nacional el setembre del 2017, el mateix Margallo confirmava la seva existència.

Segons explicava el ministre, aquesta comissió, integrada per polítics, empresaris i membres de la societat civil, “va reunir-se tots els divendres des del 2011 per anar analitzant la qüestió catalana, fonamentalment en els seus aspectes de projecció exterior, i va construir un relat que es va penjar a la pàgina web del Ministeri i va fer-se arribar a totes les ambaixades i consolats”. Justificava que “davant del relat separatista que la Generalitat difonia fora hi hagués un relat que expliqués les raons d'Espanya”.

Set anys després, aquest mateix octubre, el ministre Borrell ha creat l’anomenada Secretaria d’Estat de l’Espanya Global, que passa a substituir el qüestionat Alt Comissionat de la Marca Espanya. L’empresari i alt comissionat Carlos Espinosa de los Monteros ja ha estat cessat. L’objectiu de la nova secretariat d’Estat és el mateix: en paraules de Borrell, “presentar Espanya com el que és, una full democracy”. Segons el decret del BOE, “adoptar les mesures per a la millora de la imatge exterior d’Espanya” i l’impuls d’acció exterior espanyola pública i privada “encaminada a la promoció d’aquesta imatge”. El focus d'acció passa de l'economia a la política.

L'escollida per a contrarestar el relat internacional de l'independentisme és una exdiputada d'UPyD crítica amb les delegacions a l'exterior i l'oficialitat del català en institucions europees.

L’escollida com a secretària d’Estat ha estat l'escriptora i exdiputada d’UPyD Irene Lozano, que a les eleccions espanyoles del 2015 va anar a les llistes del PSOE. En aquella etapa, fins i tot abans del 9-N, ja deia que a Catalunya hi havia “coses que justificarien l’utilització de l’article 155”.

També en aquella etapa, i sobre l’àmbit que ara dirigeix, Lozano qüestionava les delegacions a l’exterior de totes les comunitats autònomes, perquè “les comunitats no poden representar l’Estat espanyol”, no pot haver-hi "17 veus". Sobre les delegacions catalanes, que anomenava embajaditas, va dir que “serveixen en general la construcció nacionalista, per a sostenir una elit, una oligarquia regional amb les quals reafirma el seu poder i crea una xarxa clientelar”.

En una pregunta escrita dirigida al govern espanyol, Lozano també qüestionava la utilitat de l’ús de les llengües cooficials de l’Estat espanyol en institucions europees, pel cost de les traduccions. La Moncloa li va respondre que no tenia cap cost addicional.