El dia després de les eleccions catalanes de 2012, José María Aznar va presentar un primer volum de les seves memòries i durant el col·loqui va dir que “abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d’Espanya”. No va dir que de trencar Catalunya ja s’encarregaria Espanya, però feia malpensar atesa la històrica trajectòria castellana. El que ara fa gairebé sis anys no es podia preveure era que després de totes les il·lusions dipositades en el procés, el moviment sobiranista esclatés en tants grups, grupuscles, faccions, lobbies i partidets tan malavinguts fins al punt que només falta esperar el que els sismòlegs anomenen el big one, és a dir, el gran espetec que ho engegui tot a rodar per tornar a començar, i tornar a lluitar, a sofrir i a perdre.

Probablement, la ruptura a la qual es referia Aznar era la de trencar la societat catalana entre unionistes i separatistes, que és un objectiu estratègic de la dreta espanyola des dels anys 90, però aquesta divisió, malgrat els resultats del 21 de desembre, no reeixirà mai, perquè dos no es barallen si un no vol, i els sobiranistes, molt majoritàriament, donen més importància a la convivència que a la independència. És un dels trets característics del país, més comerciant que no pas conqueridor.

Cal observar com alguns autors que pretenen donar cobertura intel·lectual a l'ideal a por ellos denuncien l’eslògan "Catalunya, un sol poble" com a base ideològica del nacionalisme català, quan de fet es tracta de l’eslògan que va presentar el PSUC com a alternativa als plantejaments de la dreta catalana. L’ofensiva política espanyolista necessita “dos pobles” a Catalunya i per això posa l’èmfasi en la llengua.

Més feble, més dominable i més incapaç

Una Catalunya dividida és més feble, més dominable i més incapaç i potser ho està més del que ens havíem imaginat precisament on menys ens ho esperàvem. La vessant més sòrdida del procés és aquesta animadversió que han acumulat les forces i sobretot els dirigents del sobiranisme, que ara vessa pertot arreu com el pus, mentre des de Madrid no paren de bombardejar.

President i vicepresident no es van parlar el dia de la República i sembla que guarden raons per no parlar-se mai més, segons ve a dir Santi Vila en un llibre que ha replicat Sergi Sol per aixecar acte de la mala llet que corre. En conseqüència, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han necessitat gairebé tres mesos per arribar a quelcom semblant a un acord, que, en un tres i no res, la CUP ha tombat per posar més emoció al desastre, i ho ha fet amb prou estrèpit com per provocar danys col·laterals en les relacions de Puigdemont i els seus fidels amb el PDeCAT, que tampoc no coincideixen en qui ha de ser el president autonòmic. I la divisió del món sobiranista sembla que augmentarà en el futur pròxim perquè quan falta més d’un any per les municipals ja hi ha mitja dotzena de partits i plataformes que es preparen per disputar-se l’alcaldia de Barcelona, sens dubte el millor que pot passar perquè Ciutadans conquereixi la Casa Gran sense gaire esforç. Si és que la batalla campal multilateral arriba fins i tot als encarregats de posar pau, l’Assemblea Nacional i Òmnium, que també han optat per separar els seus destins i anar cadascú a la seva, com es va veure diumenge, amb estratègies diferenciades i ben decidits a fer-se la competència.

En resum, l’ofensiva repressiva contra l'independentisme català combinada amb aquesta activitat autodestructiva tan intensa del món sobiranista fa difícil que hi hagi aviat a Catalunya un Govern capaç de funcionar de manera estable encara que prosperi una investidura. Més aviat fa témer un cataclisme en forma de suïcidi polític col·lectiu, el big one.