A mesura que passava el migdia, els carrers de l’Eixample de Barcelona s’anaven omplint de samarretes grogues i de banderes estelades. També d’autobusos, que venien de tots els punts del país (i també dels Països Catalans). I amb els carrers, també s’omplien els bars i les voreres. Perquè tot lloc era bo per menjar i beure una cosa abans de “la Diada del sí”, la que vol ser la definitiva. Però, després de sis anys consecutius de manifestacions, els seus assistents no ho tenen tan clar. Fins i tot ho han incorporat a la seva rutina.

El Francisco (81) i la Maria del Carme (77) han arribat al passeig de Gràcia a dos quarts de tres de la tarda, amb un entrepà a la bossa. Tampoc no venen de molt lluny: aquest matrimoni viu a Arenys de Mar, al Maresme. Ell és de Jaén i va venir amb 17 anys a Catalunya. Ella és de Barcelona. És la primera Diada de tots dos. L’any passat també volien venir, però, per problemes d’articulacions de la Maria del Carme, no van venir. Aquest any “havíem de venir tant sí com no”.

El Francisco, que no només té parents a la seva terra d’origen sinó que "alguns són militars", diu que no li importa el que pensin d’ell, que creu que la independència és una oportunitat. “A mi aquesta terra m’ha donat feina, amor i respecte”, assegura. Defensa que “tota Espanya hauria de sortir al carrer”. La Maria del Carme creu que “aquest any teníem més motius que mai”.

Una altra parella, el Jean Louis i la Bernadette, han vingut de molt més lluny: d’Occitània. Concretament, de Narbona i Montpeller. Però no és la seva primera manifestació a Barcelona, sinó la tercera: la primera va ser la de la sentència de l’Estatut del 2010. Han vingut en un dels tres busos que han sortit de Perpinyà. “Tot el que sigui ajudar a salvar la cultura catalana ajudarà a salvar la cultura occitana”, defensa ell. Una independència catalana “ens ajudaria força com a nació”, sosté ella.

Amb gralles, batucades i castells, els més matiners —que han estat molts— han passat el temps. Molts han vingut acompanyats dels seus nens, ha estat una manifestació molt familiar. Alguns han aprofitat per vendre l'estoc que els quedava de braçalets amb l'estelada, penjolls amb l'estelada, ventalls amb l'estelada... i també banderes amb l'estelada. Alguns, els més endarrerits, també aprofitaven per comprar la samarreta d'aquesta Diada (alguns han reciclat el segon equipament del Barça d'altres temporades). També hi havia repartides caixes de solidaritat amb els perseguits per la consulta del 9-N.

A les 17:00 hores hi ha hagut un minut de silenci en record de les víctimes dels atemptats, que ha estat bastant respectat pels assistents. Ha acabat amb un gran aplaudiment (alguns mirant cap a l'helicòpter dels Mossos que sobrevolava el carrer Aragó en aquell moment), crits d'independència i l'himne d'Els segadors.

A les 17:14 hores, com cada any, ha estat el moment de dur a terme l'exhibició. Aquest cop la logística era una mica més complicada: mentre les pancartes es desplaçaven des dels extrems fins al centre de la confluència, els manifestants havien de canviar-se la samarreta que duguessin per la d'aquest any, de color groc fluorescent. El caos era previ, perquè la gran majoria ja havia vingut amb la samarreta nova posada.

La gent s'impacientava una mica, perquè ni tan sols veia les pancartes que els havien de passar per sobre. Hi ha hagut gent que directament no s'ha canviat la samarreta i n'hi ha que, cansats d'esperar, se l'han posada abans d'hora. Però al final la majoria ha fet cas de les instruccions. La imatge que compta és la d'una massa de color groc fluorescent en forma de signe positiu, que s'ha aconseguit. Les pancartes han arribat a la confluència de passeig de Gràcia amb el carrer d'Aragó més de mitja hora més tard. Han arribat al mateix temps, però han anat molt descoordinades durant el trajecte. Una altra dificultat que han trobat les pancartes per avançar han estat els llargs pals.

En un moment determinat, abans que les pancartes arribessin al centre, la megafonia instal·lada ha sintonitzat RAC1, que repassava les declaracions de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, sobre la cessió de col·legis electorals per al referèndum de l’1 d’octubre. S’ha produït una gran escridassada.

Qui ja ha dit que segur que no col·laborarà amb l’1-O és Àngel Ros, alcalde de Lleida. La Teresa (58) ve justament d’aquella ciutat. Malgrat la negativa de Ros, ella està convençuda que podrà votar. Creu que la Paeria “s’ha venut a Ciutadans”, i que per això l’alcalde ha fet aquest viratge. És la seva primera Diada. Amb els anys s’ha fet independentista. “És que hem arribat a un punt que ja n’hi ha prou i necessitem votar. Votar el que sigui, però votar”, diu.

L’Axaizea, l’Ainara i l’Asier venen amb ikurriñes. Els seus noms no enganyen: són bascos. Tenen 21 anys i en fa quatre que estudien a Barcelona. I són quatre les manifestacions independentistes que ja carreguen a les espatlles. Confessen certa enveja pel que està passant aquí. “Per nosaltres és com un mirall el que esteu fent a Catalunya”, asseguren. “Som pobles germans i ens hem de donar un cop de mà”, afegeixen.

L’Albert (36) i el Marc (37), dos amics de Reus, no s’han perdut cap manifestació independentista ja des d’abans de la de l’Estatut del 2010. No se’ls veu gaire convençuts que aquesta hagi de ser la Diada en què guardaran l’estelada al calaix. “Espero que aquest cop sí que sigui l'última Diada independentista”, afirma l’Albert. “Voler, és el que volem. Però, encara que l’1-O guanyi el sí, no tinc gaire clar que això s’acabi. Potser es transforma en una altra cosa”.