“La presó no ensenya res, només tanca”, assegura el president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Però, a la presó hi ha temps. I el temps s'hi escola lentament. En el cas de Cuixart van ser tres anys, vuit mesos i set dies, que va invertir en lectures, en conèixer una part de l’univers humà que es tanca entre les parets de Soto del Real i Lledoners, en esperar els vis-a-vis quinzenals, en aprendre ceràmica... i en escriure un dietari. El resultat d’aquelles reflexions escrites, que va començar a recollir en una llibreta que va trobar a la cel·la de Soto, han donat peu a un llibre que arriba a les llibreries aquest dimarts, sota el títol Aprenentatges i una proposta.

La proposta que anuncia el títol es condensa en la crida a convocar un nou referèndum, sense adjectius i amb la major brevetat possible. No és una crida als partits, sinó a la societat. Però també i així ho admet, una pressió innegable a les formacions polítiques. “Cal governar bé Catalunya i, alhora, comprometre’s a celebrar un nou referèndum ben aviat i sense adjectius. Tant si a l’Estat li plau com si no li plau. Això és el Ho tornarem a fer: votar tantes vegades com calgui”, adverteix.

El líder independentista, que insisteix que l'únic límit d'aquest moviment ha de ser la no-violència i que no es pot renunciar a cap via democràtica, adverteix que un referèndum sense adjectius pot aglutinar tot l'independentisme, igual com es convertia en el gran consens de les reunions dels presos polítics a Lledoners.

Crítiques als partits

Cuixart no amaga les estirades d'orella als partits. Fins i tot la irritació amb ells. “Quan parlem dels partits polítics, hem de tenir sempre present que tenen una certa tendència al linxament. Quan s’acosten eleccions, especialment (i fins i tot legítimament), però sense que tinguin una excusa al davant tan clara, també”, retreu. I això no obstant, insisteix en la voluntat d’Òmnium de no caure en el parany antipartits. 

L'activista explica que es va submergir amb delit en la lectura, des de l’Antígona de Sòfocles, a Hannah Arendt, passant per Thoreau, Gramsci, Luther King, Gandhi, Mandela, Rosa Luxemburg, Václav Havel, Rodoreda, Joan Sales i tants i tants d’altres que enumera i cita a l'obra. Entre batalles per aconseguir un flexo per llegir a la gèlida i fosca presó de Soto i colpit per la incomprensible brutícia d'aquell centre penitenciari, el líder d’Òmnium va concloure allà mateix que l’Estat espanyol havia travessat una línia vermella. I, l’independentisme, també. Perquè, en realitat, la presó no era un límit per als activistes, era més aviat l’evidència de la debilitat principal de l’Estat.

Sense por a la presó

“Que no ens amenacin més amb la presó, que ja sabem el que és. I, també a ella, li hem perdut la por i l’aprofitarem per formar-nos i adquirir encara més coneixements, per sortir-ne encara més forts, ser més útils, per ser més sensibles i més determinants”, adverteix. De fet, aquesta és una de les conclusions clau del llibre i expressada des de Lledoners en forma d'avís: "si no tenim clar que la presó no pot ser un límit a l'exercici de drets fonamentals, ens serà impossible avançar".

Cuixart reivindica el referèndum de l’1-O com l'acte de desobediència civil més gran de les darreres dècades a Europa, i la vaga general del 3-O com un acte de dignitat col·lectiva que "va obligar el Rei d'Espanya a aixecar-se de la poltrona perquè veia que Catalunya se n'anava". Però tampoc no amaga la crítica a allò que es va fer malament el 27 d'Octubre després de la proclamació de la República. "Quan no saps a quin port vas, cap vent no t'és favorable", adverteix citant Sèneca.

El poder de l'independentisme

Davant d'aquestes incerteses, Cuixart hi situa la certesa de la força de l'independentisme al carrer. El president d'Òmnium, no amaga els tocs d'atenció a les institucions catalanes que no van saber reaccionar davant la sentència d'octubre del 2019 —"em sembla que podem dir clarament ara que la resposta de les institucions no va estar ni de bon tros a l'altura de l'hora greu"— o a un Govern que els obligava a respondre a Lledoners els formularis sobre el programa de tractament penitenciari —"és que no teníem un govern que ens reconeixia com a presos polítics?", es pregunta—. Però, en canvi, no es cansa de subratllar la força que representa el suport de la gent. "Possiblement no som conscients del nostre poder", adverteix alhora que apunta: "Possiblement ens caldrà demostrar-ho molt més del que hem demostrat fins ara".

Cuixart recorre a Hannah Arendt per diferenciar entre força i poder i concloure que l'Estat té a Catalunya la força de la policia, l'exèrcit, els tribunals, les empreses de l'Ibex i tants mitjans de comunicació, però ha perdut el poder que sorgeix de la gent aplegada rere un objectiu. Malgrat tot, admet que la societat catalana tot i acumular un poder insòlit, "no ha estat capaç de traduir-lo en força".

Impacte personal

A mesura que avancen les pàgines del llibre, les reflexions polítiques es van trenant amb les vivències personals d’aquests tres anys i vuit mesos. La família, el suport d’Òmnium, el malestar davant del record de la primera declaració exculpatòria i el canvi d’estratègia al Suprem —"la premissa era clara: l'objectiu no és sortir aviat, és sortir bé"— que acaba amb la proclamació del Ho tornarem a fer davant del tribunal presidit per Manuel Marchena a la mateixa sala en què es va jutjar el president Companys.

El dietari no segueix un relat cronològic, amb salts endavant i enrere, reconstrueix escenes i moments: el primer impacte brutal de la presó; l’emoció del naixement del seu fill petit, Camí, i la batalla per poder ser present al part; la intervenció quirúrgica a què el van sotmetre a l’Hospital de Manresa i l'emocionant calidesa amb què el va acollir l’equip del quiròfan, per cert, amb barrets quirúrgics grocs; o el moment en què es va saber que se li revocaven els permisos mentre estava menjant amb la seva família en un lloc públic i en marxar va rebre la salutació i l’aplaudiment dels qui eren a les altres taules...

Des de les llàgrimes per encaixar l'impacte de trobar-se tancat i la decisió de tirar endavant la família malgrat la reclusió, fins al suport de companys de cel·la o la indignació davant el tracte d'alguns funcionaris. La sorpresa a l'hora de descobrir les persones amb qui ha ensopegat i en descobrir-se a un mateix. Tot plegat perquè al centre penitenciari no s'hi aprèn res, però, segons confessa a les darreres pàgines amb una anotació del dietari de 20 de novembre del 2017: "El pas per la presó ho capgira tot".

 

A la imatge principal, el president d'Òmnium, Jordi Cuixart / Carlos Baglietto