Bandera verda a l’espera de la bandera de quadres. La llei d’amnistia ha fet aquesta setmana un gran pas endavant amb l’aprovació al ple del Congrés dels Diputats després de l’acord entre el PSOE, Junts i ERC que culminava un procés de tonificació de quatre mesos a la Cambra Baixa. Entre la primera proposta que es va conèixer i el text que el dijous va sortir de la Carrera de San Jerónimo en direcció al Senat, l’amnistia ha guanyat una armadura que el PSOE, Junts i ERC li han construït per reforçar les seves possibles vulnerabilitats a mercè de les maniobres retorçades dels jutges espanyols. Ara, la llei emprèn un camí replet de paranys a la Cambra Alta, que la retindrà, com a molt, fins al 16 de maig. Tot seguit, el Congrés la revitalitzarà i li donarà el segell definitiu que permetrà publicar-la al Butlletí Oficial de l’Estat. Tot i això, un cop impresa negra sobre blanc, lluny d’haver assolit el zenit, entrarà en el terreny més pantanós: l’aplicació per part dels jutges.
L’amnistia arriba al Senat: el nou calendari
La primera data a anotar és la del dimarts 19 de març: es reuneix la Mesa del Senat per qualificar la iniciativa i, segons ha pogut saber ElNacional.cat, enviar-la a la Comissió Constitucional (presidida per l’històric del PP i expresident del Senat, Pío García-Escudero). És un mer tràmit, però ha obert una guerra entre el PP i Vox: la formació d’ultradreta fa setmanes que exigeix als populars (amb amenaces de querelles) que no acceptin tramitar la llei i provoquin “un conflicte institucional”, mentre que a Gènova repliquen que no faran “res que sigui il·legal” i reflexionen que tancar la porta del Senat a l’amnistia restaria debats i evitaria tornar-li a posar el focus mediàtic.
Lluny d’aquesta picabaralla, el dimarts la Mesa obrirà un termini de deu dies hàbils (amb una possible pròrroga de cinc dies) per presentar esmenes o propostes de vet. El termini clourà inicialment el 3 d’abril i podrà prorrogar-se fins al 9 d’abril, segons el calendari de tramitació a què ha tingut accés ElNacional.cat. A més, la voluntat del PP, segons informaven fa unes setmanes fonts de la Mesa, és citar experts i juristes perquè compareguin a la comissió i presentin arguments contraris a l’amnistia. La majoria absoluta del PP a la Cambra Alta l’habilita per controlar el procés en tot moment. Els populars van intentar sol·licitar compareixences al Congrés per allargar la tramitació, però el PSOE, Sumar, Podemos i els independentistes ho van impedir. A més, el PP també espera dos informes de la lletrada major del Senat, Sara Sieria, sobre la llei i sobre la seva tramitació, així com el pronunciament del Consell General del Poder Judicial. No oblidem que el PP va aprovar una reforma del Reglament (de constitucionalitat qüestionable) que permet a la Cambra Alta no tramitar l’amnistia d’urgència i retenir-la durant dos mesos.
Així les coses, segons els càlculs del Senat, el ple definitiu s’hauria de fer el 8 de maig. Ara bé, aquella setmana coincideix amb els últims dies de campanya electoral a Catalunya i la tradició parlamentària (igual que va passar a Galícia i passarà al País Basc) acostuma a deixar aquelles dates sense compromisos al Congrés i al Senat. Per tant, podria ser que la Cambra Alta es veiés obligada a convocar un ple en una data poc habitual per mantenir l’estratègia de dilatar al màxim l’aprovació definitiva de l’amnistia. Sigui com sigui, la llei acabarà tornant al Congrés i, previsiblement, el 23 de maig la Cambra Baixa recuperarà el redactat que s’ha aprovat aquesta setmana (sense tenir capacitat per fer nous canvis) i aprovarà definitivament la llei, que es publicarà al BOE.
I després, els jutges
Un cop l’amnistia aparegui al BOE, entrarà en vigor. L’article 10 deixa meridianament clar que els jutges hauran d’adoptar les decisions pertinents de manera “preferent i urgent” i estableix “un termini màxim de dos mesos” per aplicar-la. En aquest temps, segons fixa l’article 4, hauran de deixar “sense efecte les ordres de cerca i captura i ingrés a presó de les persones a les quals resulti d’aplicació l’amnistia, així com les ordres europees i internacionals de detenció”. Així mateix, els magistrats hauran d’acordar “l’alçament immediat de qualssevol mesures cautelars”, cosa que s’haurà de produir encara que se suspengui el procediment penal fruit d’una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional o una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquests dos recursos, que es dona per fet que els jutges presentaran, sí que frenaran l’aplicació de l’amnistia en tot allò que no sigui referent a les mesures cautelars.
La líder de Junts al Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras, ja va advertir la setmana passada que si l’amnistia no s’aplica, serà perquè els jutges s’atreveixen a “prevaricar”. Dels terminis en els quals cristal·litzin els resultats de l’amnistia en depèn la presència de Carles Puigdemont al debat d’investidura (previst per la segona quinzena de juny) i les seves opcions de poder ser el candidat efectiu a la presidència de la Generalitat. El president a l’exili ha deixat clar la seva voluntat de tornar a Catalunya i el seu advocat, Gonzalo Boye, ha avançat que, fins i tot, estaria disposat a ser detingut.
El joc del gat i la rata entre jutges i partits durant els quatre mesos de tramitació al Congrés
El redactat de l’amnistia que permetrà acabar amb la persecució judicial contra l’independentisme es va polir i refinar durant la tramitació de la llei al Congrés dels Diputats, un procés que ha anat en paral·lel a les maniobres judicials per intentar torpedinar-ho tot plegat. Calendaris compassats entre el legislatiu i el judicial. Els moviments dels jutges van començar fins i tot abans de conèixer-se el redactat de l’amnistia. Dies després de l’acord entre el PSOE i ERC per la investidura de Pedro Sánchez i poc abans del pacte entre el PSOE i Junts, el magistrat Manuel García-Castellón va acordar investigar Carles Puigdemont i Marta Rovira per terrorisme en el marc de la causa del Tsunami Democràtic. Primera pedra a la sabata. Una setmana més tard, el PSOE va registrar en solitari al Congrés el text de la proposició de llei d’amnistia (discutida i debatuda àmpliament amb els partits independentistes) i Junts va donar per tancat el redactat argüint que complia “totes les expectatives”.
Tanmateix, les maniobres persecutòries dels jutges espanyols van obligar l’independentisme a moure’s: des d’aquell primer moment, l’amnistia ha evolucionat en tres fases. Els primers retocs es van introduir el 18 de gener, en la ponència. En aquell moment, el PSOE, Junts i ERC van avançar en millores a l’amnistia amb la incorporació de les esmenes tècniques que havia registrat el PSOE de la mà dels republicans, Sumar, Bildu, el PNB i el BNG. Afectaven els efectes sobre la responsabilitat penal i sobre la responsabilitat administrativa i l’aixecament de les mesures cautelars i afegien l’exclusió dels delictes contra la comunitat internacional i matisos en l’àmbit d’aplicació. Malgrat això, continuava quedant en l’aire el blindatge del Tsunami Democràtic i els CDR.
La primera esmena del terrorisme: “violacions greus de drets humans” causades “amb intenció directa”
El primer gran acord va fer-se públic el 23 de gener, poc abans que la Comissió de Justícia aprovés el primer dictamen. Els independentistes van aconseguir desenrocar els socialistes de la seva posició inamovible i van acordar incloure un afegit per concretar què es considera terrorisme: s’excloïen del perímetre de l’amnistia els actes de terrorisme que, “de manera manifesta i amb intenció directa”, haguessin causat “violacions greus de drets humans”, amb especial menció als articles 2 i 3 (referents al dret a la vida i a la prohibició de les tortures) del Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans. Això volia esquivar l’ofensiva judicial capitanejada per García-Castellón per intentar relacionar Puigdemont i Rovira amb un suposat delicte de terrorisme. Ara bé, lluny d’aparcar la seva persecució, el jutge de l’Audiència Nacional va posar més benzina a la seva maquinària i, 48 hores després, va al·legar que les protestes del Tsunami Democràtic van vulnerar els drets humans i, concretament, l’article 2 del Conveni Europeu de Drets Humans. Era, justament, el precepte que apareixia a l’esmena acordada entre el PSOE, Junts i ERC.
Aquesta maniobra situava l’amnistia en un terreny pantanós. Els juntaires continuaven reivindicant les seves esmenes per blindar la llei i insistien que, si no s’acceptaven canvis perquè l’amnistia pogués “incloure tothom” i fos “d’aplicació immediata”, no hi podrien donar suport. Mentrestant, els republicans reconeixien que era “la millor llei possible fruit de la necessitat d’arribar a un consens ampli” i tenien clar que hi votarien a favor perquè un “jutge prevaricador” no podia “marcar l’agenda”. El PSOE no es movia: des de Ferraz, donaven per tancada l’amnistia i asseguraven que se sentien “còmodes” amb el text. El retorçament del Codi Penal per part de García-Castellón havia obert una bretxa. Finalment, la formació de Puigdemont, reticent amb el redactat i esgrimint que la llei tenia “forats pels quals la justícia prevaricadora espanyola” podia deixar l’amnistia “en paper mullat”, va votar en contra del text: “Ens està passant la repressió per davant dels nassos i no farem res?”, es preguntava Míriam Nogueras. Això va retornar el text a la Comissió de Justícia i va donar més temps per negociar.
La solució definitiva: terrorisme, traïció i malversació amb estàndards europeus
Finalment, després d’un llarg mes d’incertesa, el dia abans de la segona votació a la Comissió de Justícia, el PSOE, Junts i ERC van fer públic l’acord per aprovar la llei d’amnistia. El nou text emmarcava el terrorisme en una directiva europea, definia la traïció a través d’una resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides i fixava que la malversació s’incloïa sempre que no hagués donat lloc a un “enriquiment” en forma de “benefici personal”. Aquest va ser el desllorigador. A més, s’ampliava el perímetre de l’amnistia fins a l’1 de novembre del 2011 (a petició de Junts) i es permetia que la Generalitat retorni les multes derivades de la Llei Mordassa (a demanda d’ERC). El misteri quedava resolt. La Comissió de Justícia del 7 de març va donar llum verda al nou dictamen i el ple del Congrés del 14 de març, ja sense la intriga de la darrera vegada, va aprovar la llei i la va enviar al Senat. Les abraçades al pati del Congrés entre els diputats de Junts i ERC certificaven l’èxit de l’independentisme i recosien les ferides d’una tramitació que s’havia convertit en una cursa de fons mirant de reüll el Poder Judicial.