“No faré res en contra de la unitat d'Espanya, la sobirania nacional i la igualtat dels espanyols". Són paraules de Mariano Rajoy dijous passat en una entrevista a Onda Cero, però es podrien haver pronunciat qualsevol altre dia en boca d’un altre dirigent popular, socialista o “ciutadà”.
L’argument de la igualtat política dels espanyols és un dels més habituals entre l’unionisme, encara que són moltes les dades que el desmenteixen dia rere dia. Els números no sempre tenen Catalunya com a protagonista –ni com a beneficiària–, com és evident, però demostren, en qualsevol cas, que la mateixa estructura autonòmica fa del tot impossible que els ciutadans acabin rebent exactament el mateix nivell d’inversió independentment del territori al qual pertanyen.
Finançament desigual
Les raons d’aquesta desigualtat salten a la vista: l’Estat espanyol s’estructura, des dels anys posteriors a l’aprovació de la Constitució, en 17 comunitats autònomes que disposen de competències en bona part de les decisions que acaben afectant més directament el dia a dia dels ciutadans, com és el cas de la salut o l’educació. A més, les autonomies tenen capacitat legislativa, i poden modular, per tant, les prioritats en la despesa i alguns dels ingressos –impostos– que perceben. I, evidentment, cada autonomia rep una aportació econòmica per part de l’Estat que, lluny de ser uniforme, respon a les negociacions polítiques entre el govern autonòmic i el govern central. Això sense oblidar, és clar, els sistemes de finançament del País Basc i Navarra (concert i conveni econòmic, respectivament).
Un informe de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) i la Fundación BBVA apuntava, l’any 2015, encara més elements a tenir en compte: les estructures demogràfiques, la distribució de la població en el cada territori i el nivell dels preus, a més d’assenyalar també les restriccions pressupostàries d'àmbit autonòmic i les "freqüents discussions" sobre els models de finançament. Unes desigualtats que, segons els autors de l’informe, "qüestionen les polítiques d'igualtat d'oportunitats" i l'adequació dels sistemes de finançament autonòmic als compromisos constitucionals d'equitat interterritorial.
Universitats
Entre els exemples concrets, aquesta setmana es constatava, una vegada més, que Catalunya és la comunitat autònoma de l’Estat amb els preus més alts en graus universitaris i màsters. Ho recull en un informe l’Observatori del Sistema Universitari, indicant que des de la introducció de les titulacions adaptades a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i la flexibilització de la forquilla de preus, la matrícula a les universitats estatals ha divergit “notablement”. Segons la Comunitat Autònoma, el preu dels mateixos estudis pot variar més del triple. En el cas dels màsters habilitats, Catalunya apareix com a líder del rànquing de preus, amb 2.470 €, mentre que Andalusia té el preu més baix, amb tan sols 821 euros.
El mateix estudi destaca que les taxes acadèmiques i de gestió regulades per decret són molt diferents entre comunitats. Algunes han introduït taxes que resulten obligatòries per a tràmits de matrícula, fet que es tradueix en increments del preu de matrícula. Catalunya és la comunitat que estipula més taxes en el decret de preus, i les Balears, la que menys. Els autors de l’informe subratllen que, en general, els preus i els criteris per al seu establiment “no són coherents” entre comunitats autònomes, “no tenen justificació aparent” i, en alguns casos, “no s’atenen a les normes dictades a la llei”.
Sanitat
La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública elabora anualment un informe per avaluar les diferències entre els sistemes sanitaris autonòmics. Any rere any, els responsables de l’estudi denuncien que les desigualtats en el camp de la sanitat entre comunitats no només existeixen, sinó que van en augment. L'informe del 2016, presentat el passat mes de setembre, va evidenciar diferències "clarament excessives" entre unes regions i altres, que s'observen en part dels indicadors analitzats com el pressupost sanitari per càpita d'aquest mateix any, que varia entre els 1.587 euros per habitant d'Astúries fins als 1.048 euros d'Andalusia. La Federació entén que “una gran diferència en els recursos i funcionament dels serveis sanitaris comportaria de manera inevitable una desigualtat en l'accés a la protecció de la salut el que vulneraria un dret constitucional”. L’informe, criticat des del govern català perquè no té en compte resultats sinó recursos, ha situat reiteradament Catalunya entre les comunitats amb menys despesa en aquest àmbit.
Foto: ACN
Educació
Tornant a l’estudi "Serveis públics, diferències territorials i igualtat d'oportunitats", publicat l’any 2015, comprovem que Catalunya no només es troba entre les autonomies amb menys despesa en sanitat, sinó també en educació. El text conclou que les diferències de la despesa territorial en matèria de salut i educació són "notables", ja que en alguns casos superen els 43 punts percentuals entre les que més inverteixen en aquests serveis i les que menys. En el cas concret de l’educació, l’informe assenyala que Catalunya es troba a la part baixa de la taula amb 890 euros per habitant, 8 punts per sota de la mitjana de l'Estat espanyol que és de 914 euros. Per darrere hi ha les Illes Balears (830 euros), Madrid (790 euros) o el País Valencià (866 euros). Al capdavant de la despesa en serveis educatius hi hauria el País Basc (1.223 euros), la Comunitat Foral de Navarra (1.106 euros) i el Principat d'Astúries (1.066 euros).
Foto: ACN
Però la desigualtat arriba, també, per beques que sobre el paper haurien de ser iguals arreu de l'Estat, precisament perquè és el govern central qui les gestiona. Aquesta setmana hem sabut que el Ministeri d'Educació ja ha pagat totes les beques... excepte les dels catalans. També en aquest cas, doncs, no haurà estat el mateix viure en una o en una altra comunitat autònoma.
Mobles
Ho dèiem al principi: cada comunitat autònoma té un marge prou ampli per emprendre polítiques pròpies en funció, és clar, de la seva capacitat pressupostària. En aquest sentit, els extremenys van saber, el dia 28 de desembre, que la Junta d'Extremadura concedirà fins a 1.000 euros d’ajuda per persona en el que anomena "Pla Renove de Mobiliari de Llar d'Extremadura". Unes ajudes que es posen en marxa perquè "en els últims anys s'ha produït una destrucció d'empreses del sector” i de les quals, de moment, no poden gaudir els habitants d’altres comunitats.
Principi d’ordinalitat
El “principi d’ordinalitat” és un concepte recurrent en les discussions sobre com evitar les diferències flagrants en el finançament autonòmic. De fet, era una reivindicació habitual del govern català que ha quedat eclipsada pel viratge sobiranista dels darrers anys.
En cas d’aplicar-se aquest principi, els traspassos de recursos entre les comunitats tindrien un límit: que on més es recapta més s’inverteixi, mantenint sempre els rànquings d’ingressos i despesa per càpita. És a dir, la primera comunitat en ordre de recaptació hauria de ser la primera comunitat després en l'ordre d'inversió.
Molts experts han situat reiteradament aquest concepte com al millor mecanisme per aconseguir una distribució més equitativa, però l’actual ministre d’Economia, Luís de Guindos, ha tirat pilotes fora sempre que se li ha plantejat aquesta possibilitat. Poques esperances queden, doncs, que acabi arribant l’anunciada i reivindicada igualtat.