La inesperada mort de Josep Pallach els primers dies de gener del 1977, als 56 anys, va estroncar la carrera d'un dels personatges clau de la Transició a Catalunya. La incertesa sobre el paper que hauria pogut arribar a tenir a la vida política va quedar surant pesadament en uns moments extremadament agitats en què els partits catalans dibuixaven i mesuraven les seves costures. Amb el temps, els dubtes i el nom de Pallach es van anar esvaint, però aquell record va cristal·litzar de la manera segurament més sorprenent fa cinc anys, en l'"Ai si Pallach fos viu" que evoca la cançó de Mishima Posa'm més gim, David. I, de retruc, ara en el llibre de Joan Safont Josep Pallach, política i pedagogia, que aquest dijous s'ha presentat a Barcelona.
La petita sala d'exposicions que hi ha a la rebotiga de la Llibreria Jaimes del carrer València ha quedat desbordada per assistir a la convocatòria. La contundència dels presents, i la mitjana d'edat, s'ha convertit en tota una declaració sobre el perfil del personatge. A la primera fila, el president de la Generalitat, Salvador Illa; el president del Parlament, Josep Rull; els presidents Jordi Pujol i Pere Aragonès. Entre el públic, rostres històrics del socialisme català com Josep Maria Sala o l'exministre Joan Majó; exmembres de Reagrupament com Pere Baltà o el periodista Joan Tàpia; els exconsellers Irene Rigau i Carles Campuzano; l'exsecretari general de CDC, Oriol Pujol; i l'exsecretari general de Junts, Jordi Sánchez. El cantant de Mishima David Carabén i la directora de l'Ara, Esther Vera, s'han encarregat de la presentació.
La mort de Pallach va impactar amb tal contundència en la vida política catalana que el llibre de Joan Safont arrenca just aquell dia, quan la fatal notícia s'escampava amb incredulitat entre amics i companys del Reagrupament, la formació de la qual acabava de ser escollit secretari general. Aquest episodi, però, és només el punt de partida de l'obra per explicar la vida d'un polític precoç, que va compartir essent adolescent mítings amb Andreu Nin, va viure com a militant del POUM la Segona República i des de l'exili, la Segona Guerra Mundial. Va ser membre de la Resistència francesa i va observar el totalitarisme estalinista abans d'acabar convertint-se en un nom imprescindible de la vida política catalana.
"Com a català és partidari de l'autodeterminació i com a socialista és partidari de la federació. Aquí hi ha el resum del seu ideari", ha explicat Safont, que ha descrit la de Pallach com la història de bona part del segle XX, vista no des de Barcelona sinó des de la perifèria del país, amb els ulls d'un moderat que havia estat un revolucionari en la seva adolescència, i amarada de qüestions encara pendents com la relació entre Catalunya i Espanya, l'aposta per un partit socialista d'obediència estrictament catalana, l'educació, la llengua o Europa.
La de Pallach va ser una vida intensa i de combat polític estroncada quan havia d'assumir un paper protagonista. I això no obstant, Safont s'ha negat a plantejar cap ucronia, no ha volgut imaginar què hauria estat de Pallach si no l'hagués aturat la seva mort prematura. "La bola de vidre no és feina de l'historiador ni de l'escriptor", ha argumentat l'autor, que amb tot ha admès que una persona amb la seva experiència i el seu bagatge hauria estat sens dubte protagonista. I, de nou, l'"Ai si Pallach fos viu".