Catalunya s'encamina cap a l'últim any de legislatura. Ho fa amb un Govern en solitari d'Esquerra Republicana —és conseqüència del trencament de l'executiu que compartien amb Junts l'octubre de 2022— i amb nombrosos reptes transcendentals com la sequera o l'educació. Entretant, també hi ha una carpeta vital per poder tocar aquestes tecles: els pressupostos de 2024. L'executiu ha mantingut converses amb el PSC, Junts, la CUP i els comuns, però les negociacions estan encallades. Moltes de les mirades se centren en els socialistes i els comuns, partits que van donar suport als comptes de 2023. Per parlar sobre aquesta qüestió, el balanç de la legislatura o allò que pot passar en els propers mesos, ElNacional.cat conversa amb David Cid i Colomer (Barcelona, 1980), portaveu d'En Comú Podem. Llicenciat en Biologia per la Universitat Pompeu Fabra i amb un màster en Cooperació per al Desenvolupament de la Universitat de Barcelona, Cid es mostra crític amb la gestió del Govern i reitera que, tot i que el seu espai està obert a pactar els pressupostos, no serà un "xec en blanc". Diputat al Parlament des del 2018, ha estat el responsable de diverses campanyes electorals dels comuns i subratlla que la prioritat de la formació és "teixir aliances progressistes" —concretament, amb el PSC, ERC i la CUP—. També en plena tramitació de l'amnistia, el parlamentari ho diu molt clar: "És una barbaritat dir que a Catalunya hi va haver terrorisme".
Aviat es compliran tres anys de legislatura. Quin és el balanç que fan els comuns?
Bé, la sensació és que ha estat una legislatura de transició. El president Aragonès va prometre grans transformacions en l'àmbit social i ambiental, però la sensació és que el Govern Aragonès no ha estat a l'altura i que és difícil saber per què serà recordat, més enllà de la confrontació i la baralla amb Junts per Catalunya. Aquells grans reptes que tenia Catalunya no ha estat capaç d'abordar-los, com ara educació, sanitat, habitatge o transició ecològica. Per tant, ens sembla que estem davant d'una legislatura de transició que ha d'obrir aquesta nova etapa de la Catalunya que vindrà.
La setmana passada coneixíem els miniretocs del Govern, amb Laura Vilagrà com a vicepresidenta i Sergi Sabrià com a viceconseller. Com els valoren?
Jo crec que el president Aragonès ha creat el comitè de campanya electoral d'Esquerra Republicana al Govern, un comitè de campanya que pagarem entre tots i totes. Al final, ell mateix a la roda de premsa deia que farien el que ja estaven fent. Per tant, no té gaire sentit. De fet, a la consellera Vilagrà molts cops jo ja li deia vicepresidenta. I sí que és sorprenent que acabi creant una espècie de cap de campanya dins del Govern, amb aquest viceconseller d'Estratègia i Comunicació, quan els problemes que té el Govern —i els que té el país, que això és el més important— no són de comunicació: són d'acció i, sobretot, de manca de model. En un context com el de la sequera, si realment volen situar el focus aquí, doncs potser a qui cal ascendir és al conseller Mascort. Per tant, fa la sensació que no hi ha unes prioritats clares, que no se sap on es vol portar Catalunya. El problema del país i el problema de la gent del dia a dia no és un problema de comunicació, sinó que el Govern no funciona.
Com per exemple?
És absolutament sorprenent que tenim més mestres que mai i els pitjors resultats de la història de l'educació pública a Catalunya. El conseller de Salut té el pressupost més gran de la història i tenim la sanitat pública al límit. El Govern no se'n surt i ho fia tot a una estratègia clarament electoral.
Vista aquesta crítica que fan que el Govern s’ha instal·lat en mode electoral, hem entrat en precampanya?
Bé, és un dels errors que comet. Tenim un president que no es mulla: és el president de la sequera perfecte, no es mulla. Costa saber quina és la posició del Govern en molts temes. Per exemple, ha passat amb l'aeroport. Tothom té una proposta sobre l'aeroport i el president de la Generalitat no la té. Ha costat molt que el Govern fixés una posició, per exemple, en el tema de l'accés als mòbils a les escoles. Al final, té un la sensació que ara es començaran a prendre les decisions més en clau electoral, en clau partidista, que no en clau de país. I jo crec que s'hauran i s’han de prendre decisions que moltes vegades són complicades i difícils. Passa amb la sequera: hem vist com el Govern ha anat endarrerint l'entrada de fase d'emergència i no sabem si això té a veure amb dades tècniques o que en realitat s'estava retardant perquè sap que això pot tenir costos. El Govern no té la culpa que no plogui, però és evident que hem passat deu anys en què no hi ha hagut planificació hídrica al país. I, a vegades, Esquerra Republicana s'oblida que està al Govern des del 2015 i fa veure com si el seu executiu hagués començat amb el trencament amb Junts.
Des del punt de vista dels comuns s’ha d’esgotar la legislatura?
Crec que les legislatures s'han d'esgotar i que el Govern ha de governar i donar resposta als problemes que té la gent en el seu dia a dia. Avui molta gent té dificultats per arribar a final de mes. Tenim reptes fonamentals. Però més enllà que acabi o no la legislatura, el balanç del Govern Aragonès serà decebedor. Si algú recupera el discurs que feia Aragonès a la investidura, aquelles transformacions que es van anunciar no hi són i això demostra que el Govern no se n'ha sortit.
En quin estat es troben les converses pels pressupostos de 2024?
Les converses estan en standby. Nosaltres hem dit que creiem que Catalunya necessita pressupost pel 2024, però que no hi haurà un xec en blanc. Estem pendents d'un element que és fonamental, que és que el Govern compleixi amb allò que vam pactar el 2023. I si no ha complert —que no ha complert en temes com l'accés a l'atenció primària en menys de cinc dies—, que sigui capaç de recalendaritzar-ho. En segon lloc, creiem que és fonamental un compromís clar que el projecte del Hard Rock no tirarà endavant. És un projecte absolutament insostenible en aquest context de sequera i climàtic que tenim. Després, nosaltres tenim quatre prioritats de país: l'accés a l'habitatge —que és el principal problema que tenen moltíssimes famílies, no només els joves, sinó moltíssimes famílies de classe mitjana i classe treballadora, i el conjunt del territori— i el que té a veure amb educació pública, sanitat pública i transició ecològica, especialment en renovables. Nosaltres hem actuat de manera responsable durant aquest temps i Catalunya ha tingut pressupostos aquests darrers anys gràcies als comuns. Per tant, volem pressupostos, però no hi haurà un xec en blanc.
Si el Hard Rock tira endavant, nosaltres no hi serem en els pressupostos de 2024. A vegades se li ha de dir que no al PSC, perquè sense els comuns no hi ha pressupost
Creu que els tempos estan sent massa lents?
Evidentment. Estem ja a febrer del 2024 i no tenim pressupost. De fet, la sensació és que el Govern va arrencar la negociació molt tard perquè crec que inicialment no descartava la pròrroga pressupostària. El que és evident és que el Govern no aconsegueix lluir una acció perquè és inexistent. Al final, van entendre que políticament era insostenible si no feien pressupostos. És un Govern que, per exemple, no fa lleis: en aquest darrer any hem aprovat només quatre lleis a iniciativa d’ells. Per tant, és una mostra més d'aquest executiu que està aturat i paralitzat. Nosaltres entenem que no és una qüestió electoral o política, sinó que la gent és qui necessita pressupostos.
Hi ha qui dona per fet que vostès donaran suport als pressupostos perquè ho han fet en els darrers anys i perquè l’estabilitat del govern del PSOE i Sumar també depèn dels partits independentistes.
Jo no puc entendre que un partit català supediti la governabilitat de Catalunya a l'Estat. De fet, m'han sorprès algunes declaracions d'Esquerra Republicana en aquest sentit. No sé si ERC o el Partit Socialista han acordat un canvi de cromos, però no amb els comuns ni amb Sumar.
És una línia vermella que el Govern no impulsi el pla director urbanístic del Hard Rock? El PSC sí que el vol…
Jo crec que hem estat clars. Vull explicar —perquè molta gent a vegades sota el títol de Hard Rock es pensa que és una cafeteria— que és un casino amb més de 1.200 màquines escurabutxaques i 300 taules de joc. I tots sabem el que representa un casino. Un casino vol dir més inseguretat, diner negre, i creiem que el Camp de Tarragona no és el projecte que necessita —a més, en un context de sequera—. El Hard Rock representa el consum equivalent a una ciutat de 30.000 habitants. Construir una mini Vegas al Camp de Tarragona no és menor. Nosaltres tenim una aposta molt ferma pel Camp de Tarragona, per la seva dinamització econòmica. Crec que hi ha coses que sí que s'estan fent bé, com Lotte i l'aposta per la fàbrica de bateries: això és la Catalunya que nosaltres volem, que és una Catalunya amb política industrial. I, de fet, nosaltres hem estat qui més hem impulsat infraestructures clau pel Camp de Tarragona, com és el TramCamp. El Govern ja ho sap: si el Hard Rock tira endavant, en els pressupostos del 2024 no hi serem. Crec que s'han de posar límits: Catalunya ha de triar, i també crec que a vegades se li ha de dir que no al PSC. Esquerra Republicana i el PSC tenen la seva força, però a vegades s'oblida que els comuns som determinants per aprovar el pressupost. Sense els comuns no hi haurà pressupost.
No puc entendre que Esquerra Republicana, un partit català, supediti la governabilitat de Catalunya a l'Estat
Enguany, sembla que la CUP ha volgut entrar en l'equació dels pressupostos. Escoltàvem recentment el diputat Xavier Pellicer interpel·lar-los per fer front comú en determinades matèries.
Amb la CUP hem coincidit i coincidim en molts temes i, per tant, jo crec que tenim una relació molt fluida i coincident. Jo entenc que cada espai negocia de manera bilateral amb el Govern, però coincidim amb molts plantejaments. En altres ocasions, no. Per exemple, no hem coincidit amb la CUP quan va mantenir una oposició frontal al govern d’Unidas Podemos i PSOE (ara amb Sumar) a l'Estat, quan intentaven fer veure que no hi havia avenços socials. Hem tingut el govern que ha fet créixer més el salari mínim de tota la història d'Espanya. O quan s'ha plantejat que era indiferent un govern en el qual fossin els comuns que respecte a un de PP i Vox. Jo crec que a vegades —potser no la CUP— certs sectors de l'independentisme han fet aquest discurs, aquesta idea que no es podia avançar cap a un estat plurinacional. S'ha mostrat que, quan nosaltres som determinants a l'Estat, les coses canvien. Va passar amb la política de la desjudicialització, amb els indults, la reforma del Codi Penal i ara amb l'amnistia; ha passat amb el català al Congrés, que crec que és una demostració que hi ha un estat plurinacional, i tothom sap que això amb PP i Vox no hauria passat.
A l'agenda política també ha irromput el tema de la immigració i la multireincidència. Hem sentit que retreuen a Junts que faci un discurs que "s'aproxima a l'extrema dreta". Al seu torn, hi ha partits que consideren que vostès estan en "posicions bonistes". Els preocupa que això pugui fer irrompre forces com Aliança Catalana?
El que volem és que a la Catalunya dels 8 milions tothom visqui en igualtat d'oportunitats. És clau. Sabem que necessitem seguir creixent en població, ho diu tothom, per preservar el nostre estat del benestar. Cal un sistema públic robust, amb educació, sanitat, accés a serveis, que sigui per a tothom. Això és fonamental i és el que hem de fer. I després crec que barrejar inseguretat i immigració és clarament abraçar el discurs de l'extrema dreta. No ho diem nosaltres, ho ha dit també el senyor Junqueras, i jo hi coincideixo. Per tant, en aquest tipus de discurs no només no hi entrarem, sinó que el criticarem obertament. En el seu moment, [Josep] Benet va defensar la Catalunya d'un sol poble i també ho va fer el PSUC: això és el que hem de construir en el segle XXI i és el que nosaltres farem. Catalunya sempre ha estat una terra de migració, d'emigració, d'arribada de població, i el que volem és construir una societat cohesionada, que aculli i generi igualtat d'oportunitats per a tothom. El que no es pot fer és d'altaveu o aplanar el camí perquè determinats discursos de l'extrema dreta caminin. No ens podem escandalitzar amb determinats discursos de Vox i després contemporitzar davant d’altres que crec que són un error.
Més de 200 municipis catalans han entrat en fase d'emergència per sequera. Què s'ha de fer a partir d'ara?
Cal enviar missatges clars a la ciutadania. Ara és gestionar una situació que és molt complicada, i enviar missatges que els esforços són equitatius i repartits. Si un ciutadà ha de ser responsable, si ha d'intentar reduir el consum d'aigua —vull recordar que els ciutadans i ciutadanes ho són molt, a Barcelona el consum d’aigua és de 173 litres per persona i dia si no vaig errat—, també cal que hi hagi sectors específics que són intensius en l'ús de l'aigua que el Govern sigui capaç de posar-los límits. Tu no et podràs dutxar teòricament al teu gimnàs i, en canvi, un turista pot omplir la banyera a un hotel de cinc estrelles. Crec que això no ajuda al fet que les mesures que hagi de prendre el Govern —que seran complicades— siguin acceptades pel conjunt de la ciutadania. És a dir, cal claredat, transparència i, sobretot, esforços repartits de manera proporcional en el consum d'aigua que es fa.
Passo a l'amnistia. Aquesta setmana Junts ha tombat el dictamen d'aquesta llei. Què veurem al llarg dels propers dies?
Junts ha fet feliç al PP, a Vox i a García-Castellón. Jo crec que aquests dies qui està de celebració és la dreta i l'extrema dreta. És una mala idea donar segones oportunitats a PP i Vox, i a mi em preocupa que aquest mes se'ns faci molt llarg. Crec que és un error i, a vegades, quan jugues al tot o res, a vegades és res. I això, en aquest cas, fa patir perquè l'amnistia tenia la virtut —per nosaltres és un procés natural, en el seu moment es va dir que els indults eren insuficients i que no servien, després també es va dir que la reforma del Codi Penal era insuficient i que no servia, i crec que s’ha anat construint una solució que ha de concloure amb l'amnistia— que afecta molts ciutadans de peu: des d'alcaldes, que estan encausats per haver permès votar l'1 d'octubre, a molta gent que es va mobilitzar, molta gent anònima que es va mobilitzar. Si pot haver-hi necessitats de millores, tenim temps de fer-les més endavant. Al final, tampoc hem de caure en el parany d'aquesta dreta judicial desfermada, que està en una carrera sense fi per inventar-se el que no va succeir a Catalunya.
Junts ha fet feliç al PP, Vox i García-Castellón votant no a l'amnistia. Hi ha una part de l'independentisme que viu més còmode en l'èpica de la derrota
Ho diu per les acusacions de terrorisme?
Nosaltres hem estat molt crítics amb la posició de l'independentisme i amb el processisme, però és evident que a Catalunya no hi va haver terrorisme. Un país que ha patit l'atemptat de les Rambles o que ha patit el terrorisme d'ETA —penso en aquest cas amb l'atemptat de l'Hipercor— és una autèntica barbaritat que es digui que hi va haver terrorisme [durant el procés]. Ara, això no pot provocar o dilatar un mes més l'aprovació de la llei d'amnistia i crec que al final s'ha fet un mal servei a Catalunya. Catalunya necessita victòries, no necessita instal·lar-se en l'èpica de la derrota —que a vegades tinc la sensació que hi ha una part de l'independentisme que viu més còmode en l’èpica de la derrota que no guanyant—. Dimarts era un moment per guanyar i hi ha qui va decidir perdre. Esperem poder arribar a un acord i que en aquest mes no tinguem cap accident i es pugui aprovar l'amnistia.
Feia referència als moviments judicials que s'estan produint en les darreres setmanes, que coincideixen amb la tramitació de la llei d'amnistia. El que estan fent aquests jutges és lawfare?
Sí, sí. A Catalunya i a l'Estat hi ha hagut lawfare. N'hi ha hagut contra sectors de l'independentisme, contra Unidas Podemos i, en una altra escala, contra els comuns i contra Ada Colau de sectors econòmics. En el cas nostre, hem tingut 16 querelles contra l'alcaldessa i el seu equip. De fet, ella va haver d'anar a les eleccions imputada, que després és un cas que s'ha demostrat que no tenia cap base. Què hauria passat si no haguéssim tingut tots aquests casos?
Què hauria passat?
Potser hauríem retingut l'alcaldia de Barcelona i la vam perdre per 300 vots davant de Jaume Collboni. Per tant, sí, hi ha lawfare a Espanya. Per això és el que deia: amb la dreta i l'extrema dreta, amb tots els seus actors —hi ha dreta i extrema dreta econòmica, política, judicial— em costa molt d'entendre que se'ls vulgui donar una segona oportunitat.
ElNacional.cat i altres diaris hem publicat informacions fins ara desconegudes sobre l'operació Catalunya, i que apunten cap a l'expresident del govern espanyol, Mariano Rajoy. Ell hauria de comparèixer a la comissió d'investigació que hi haurà al Congrés?
Sí. Si agafes les actuacions del Partit Popular quan està al govern —hi sumes la Gürtel, la Púnica, tot això de l'operació Catalunya— més aviat sembla una organització mafiosa que no un partit polític. Òbviament, hi ha d'haver conseqüències polítiques i jurídiques. Nosaltres creiem que Rajoy ha de comparèixer a la comissió d'investigació del Congrés i ha de donar totes les explicacions perquè segons el que s'està publicant, sembla que estava al cas de la policia política que tenia en marxa el seu ministre de l'Interior.
A Catalunya no hi va haver terrorisme. Dir-ho en un país que ha patit l'atemptat de la Rambla o el terrorisme d'ETA és una barbaritat
A principis de desembre, Podemos va trencar amb Sumar. A Catalunya, no ha tingut incidència en el grup parlamentari. De cara a les pròximes eleccions catalanes que hi hagi, es buscarà revalidar l'entesa amb Podem?
Som un puntal com a força catalana autònoma, però també amb la voluntat de transformació de l'Estat. Nosaltres sempre volem arribar a acords per sumar. En tot cas, Podem està fent el seu procés d'elecció interna i vull ser molt respectuós. Quan acabi tot el procés, segurament seurem a la taula i ens plantejarem què és el que podem fer en el següent cicle. Però sempre hem apostat per treballar conjuntament i, en tot cas, la decisió li correspon a Podem, que respectarem.
La política d'aliances al Parlament pot canviar de cara a la legislatura vinent. El PSC no tanca la porta a un pacte amb Esquerra o Junts. En el cas dels comuns, quines serien les aliances més prioritàries?
Jo el que veig al Parlament de Catalunya és que l'entesa és fluida i habitual entre el PSC i Junts. A més, parlen més del que sembla i en molts temes coincideixen ells dos. Per tant, caldria preguntar-li tant a Junts com al PSC si aquesta és l'aliança que prefigura en el següent cicle. La nostra política d'aliances és clara: apostem per construir majories de progrés, sempre acordant amb les forces polítiques d'esquerres. Com? Jo crec que és prematur, haurem d'esperar a veure quins són els resultats. Òbviament, aspirem a tot i, en funció dels resultats que surtin, haurem de veure quines majories són possibles. Creiem que aquestes forces polítiques d'esquerres haurien de descartar l'aliança amb Junts, pel que representa des del punt de vista del model econòmic, social, pel gir en política migratòria... I el que em sorprèn a mi és que de cara als anys que venen encara les formacions polítiques d'esquerres no descartin els acords amb Junts. Nosaltres aquí no hi serem.
Però és possible, en paraules dels comuns, pactar amb un PSC que està més a la dreta que el PSOE?
El que volem és sempre acords progressistes. Illa avui està més a la dreta que el PSOE en moltes coses, però jo no diré que el PSC no és un partit de progrés. No em correspon a mi col·locar aquestes etiquetes. Però sí que sempre hem defensat que la nostra voluntat és acordar amb ERC, la CUP i el PSC en funció de la correlació de forces que estableixin els electors. Em sorprèn que moltes vegades el senyor Illa miri més cap al senyor Batet que no cap a la presidenta del meu grup parlamentari, la senyora Albiach.
Sobta que ERC vulgui pactar amb un PSC amb la cara més conservadora a Barcelona. Collboni ha votat sempre en contra de qualsevol solució política entre Catalunya i l'Estat
A Barcelona s'està negociant el govern de la ciutat. Esquerra estaria disposada a entrar-hi sense els comuns, i el PSC té dubtes amb l’entrada d’Ada Colau. És viable un acord a tres?
Jo crec que és el més natural. A mi em sorprèn que Esquerra Republicana vulgui pactar directament amb els socialistes, quan és un PSC —segurament— amb la cara més conservadora no només en política ambiental, sinó també en el terreny de posar solució al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Jaume Collboni ha votat sempre en contra de qualsevol solució política: penso en el cas de l'amnistia, recentment al costat del PP i Vox. Em costa d'entendre que hi hagi aquest salt directe d'ERC de voler governar només amb el PSC. I l'altra qüestió és que no s'ha de confondre desig amb realitat. La majoria de l'ajuntament de Barcelona la donen 21 escons. Barcelona necessita un govern sòlid, necessita solucions que permetin, per exemple, aprovar els pressupostos. El més raonable és, atenent els resultats, que arribem a un acord com es va arribar en molts moments del mandat passat i que hi hagi un govern a tres. És el que va votar la ciutadania, són 24 dels 41 escons de l'Ajuntament.
I si hi hagués un veto a Colau?
Això ningú ho ha posat damunt de la taula, no està en cap cas en el debat. La política no es fa així. En el seu moment, Yolanda Díaz va tenir molt clar que l'interlocutor de Junts era Carles Puigdemont, i per això vam anar a veure’l. Per tant, els lideratges polítics els decideixen democràticament els seus partits. La nostra líder és Ada Colau. Jo crec que això ningú s'atreviria a fer-ho.