La desescalada s'accelera com una atracció de fira. Totes les precaucions són poques i el final del Dragon Khan pot ser mortal. Per això, perquè mana la incertesa, el govern de Pedro Sánchez ha començat a forçar la marxa, el retorn. Es tracta d'estendre el vel de l'oblit sobre els errors comesos en la gestió de la pandèmia sota l'impuls del retorn massiu, al ralentí, però massiu, a la normalitat, l'anomenada "nova normalitat". De sobte, aquest dilluns tot Catalunya està en fase 1 i mig Espanya entra en fase 2. Torna la Lliga, i els turistes, aviat podran gaudir de nou d'Espanya com a destinació "segura". Del turisme de xancleta i banyador, que tants llocs de treball ha donat, i tanta precarietat ha cronificat, passem al turisme de mascareta, amb tot per descobrir.
Prepareu-vos perquè la pròxima vegada, després de la pròxima onada vírica, el tan vilipendiat burquini, potser en versió de plàstic, serà obligatori per banyar-se a Formentera o a la Barceloneta. I fins i tot, per caminar pel carrer. Però no ens precipitem. De moment, del que es tracta és del retorn dels cossos que havien desaparegut, dels confinats. Però en quines condicions? Quina classe de política, per exemple, tornarà, o sorgirà, del ser-hi de nou d'aquests cossos fins ara poc visibles o gairebé ocults per imperatius de la pandèmia?
Després de la pròxima onada vírica, el tan vilipendiat burquini, potser en versió de plàstic, serà obligatori per banyar-se a Formentera o a la Barceloneta
Diu el filòsof Santiago Alba Rico a Ser o no ser (un cuerpo), de 2017, que l'ésser humà és l'únic animal que es passa la vida fugint del seu propi cos. Gairebé tot el que fem en la nostra vida, sosté, és una temptativa de deixar enrere el nostre cos mortal. La covid-19 hauria donat un pas de rosca a aquesta tendència innata. En la pandèmia, el cos, aquesta suma d'animalitat i llenguatge que ens constitueix com a espècie, ha esdevingut una cosa potencialment perillosa, vehicle d'acollida i transmissió del virus, del mal. De sobte, tots els cossos han passat a ser cossos lletjos, rebutjables, com habitualment ens semblen els cossos dels immigrants o -ai- els dels vells. Amb la pandèmia, els cossos han estat apartats, immobilitzats, confinats; la llibertat de moviment (el dret vital mínim des que els homínids van baixar dels arbres per iniciar l'aventura humana) ha estat restringida pel sobirà, el que dicta l'estat d'excepció (aquí, els estats d'alarma).
Els cossos han gairebé desaparegut de l'espai públic, ocults o semiocults rere les finestres, amb accés limitat i tutel·lat potser, als balcons, durant llargues setmanes; filtrats per les pantalles del portàtil, des del qual moltes empreses han continuat funcionant, cedint la primacia a les màquines, amb els cossos en segon pla, convertits en imatge o missatge de whatsap. Fins i tot ara, quan el B.O.E. ha decretat el retorn dels cossos, la màscara obligatòria ocultarà en gairebé tot moment allò que més els identifica: la cara, el rostre. No fa falta esperar els robots (el temps apressa): descorporalitzats, els robots serem, cada vegada més, nosaltres. Significa tot això que anem cap a la desaparició de la política, substituïda per la mera gestió de dades i automatismes policials, fiscals, sanitaris? Els símptomes són, si més no, inquietants.
Imagineu una Diada amb un milió de catalans emmascarats guardant els dos metres de distància interpersonal
La política que ve porta camisa vella i màscara de disseny. De moment, els primers cossos que han sortit al carrer per exercir els seus drets polítics -en aquest cas, els de reunió, expressió i manifestació- han estat esperonats per aquells que, per definició, més combaten els drets de tots. La ultradreta -ai, l'"esquerra"- ha sortit a defensar la llibertat de tots a cavall dels seus cotxes de luxe als carrers i les places de luxe -a Barcelona, a Francesc Macià, esclar. I és cert que els coronapijos han tret a passejar les seves banderes victorioses -aquestes que sempre tornen-, i és cert que les seves caravanes han provocat els primers embussos de trànsit a Madrid i els manifestants no han respectat la distància social. En tot cas, ja no cal anar a una manifestació del 20-N per tapar-se la cara. Ara ho exigeix la nova normalitat.
Vet aquí el subtil canvi esteticopoliticosanitari en la reocupació política de l'espai públic. Imagineu una Diada de l'11 de setembre amb un milió de catalans emmascarats guardant la preceptiva distància interpersonal de dos metres, com ha proposat el conseller Buch -ull, perquè aquests catalans són capaços de complir les normes-. Fins on arribaria la capçalera de la marxa? A Waterloo? L'autoritzaria la delegada del Govern espanyol a Catalunya? De veritat que Els carrers seran sempre nostres?
L'elecció tramposa és entre Sánchez, que es presenta com un fals ecce homo de la crisi, o la còlera d'Abascal i els seus coronapijos (i coronapijas)
De moment, els carrers tornen a ser dels de Fraga Iribarne en l'etapa "la calle es mía". Però a Pedro Sánchez, no li va gens malament. Si Vox intenta muntar-li un 15-M ultra al govern de Sánchez és que el govern de Sánchez, parapetat darrera d'Urkullu i Arrimadas, el nou centre polític per a la nova normalitat, no ho ha fet pas tan malament. I la resta ja ho sap: a posar-se el morrió, és a dir, la mascareta. Oli en un llum per al president espanyol en plena desescalada, quan milions de cossos es disposen a tornar a la platja, a enterrar el coronavirus a la sorra com si fos una burilla.
L'elecció tramposa és entre Sánchez, que es presenta com un fals ecce homo de la crisi, o la còlera d'Abascal i els seus coronapijos (i coronapijas). Tornen els dilemes de la transició per inhibir el xoc, polític, econòmic social, per silenciar crítics i dissidents. Es tracta de frenar i maquinitzar el moviment dels cossos vius encara que sigui en l'eterna fugida d'ells mateixos. Compte, perquè la desaparició dels cossos i el retorn dels zombis és el primer pas per a la desaparició de la política i el triomf de l'imperi de la fotesa que tan bé encarna Sánchez.