David Madí diu que volia lligar, però en comptes de presentar-se a First dates o descarregar-se Tinder al mòbil, va optar per escriure un llibre. De tots és sabut que no hi ha motor més poderós a la vida que l'amor, però desgraciadament amb l'amor no n'hi ha prou per abastar l'infinit, ja que pels grans reptes a vegades també cal estratègia, talent i, malgrat que costi acceptar-ho, autocrítica. No m'acaba de quedar clar si l'home que va ser la mà dreta d'Artur Mas realment ha escrit Merèixer la victòria (Columna, 2024) per merèixer la consideració literària de la seva parella, Maria de la Pau Janer, tal com li confessa a Toni Aira quan aquest li pregunta per què ha escrit un llibre ara, en ple 2024, més de quinze anys després de Democràcia a sang freda (L'arquer, 2007).
L'únic que em queda claríssim és que el títol del llibre està extret d'una arenga de Winston Churchill durant la II Guerra Mundial i parla d'una veritat universal: amb voler fer les coses no n'hi ha prou, sinó que cal treballar a fons per merèixer el premi d'assolir-les. Això i que avui, més que la presentació d'un llibre, en aquest auditori de la Casa del Llibre s'hi celebra sobretot una trobada de Convergents Anònims, tal com sento dir, amb sornegueria, a uns convergents gens anònims de qui no diré el nom perquè no m'espatllin el titular.
Deixeu-me anar un moment enrere, però, perquè com que ja m'imaginava que això seria així, gairebé mitja hora abans de l'inici de l'acte m'he plantat aquí i he tret la meva llibreta per anar anotant tot el que veia. El que no m'esperava és que fes aquest fred de mil dimonis, és clar, que provoca que més d'un s'ho pensi dues vegades abans de treure's l'americana. "Tenen l'aire a tope, eh, tinc els mugrons com perdigons", sento que li diu un senyor desconegut amb una esquena ampla com un matalàs a un altre a qui tampoc poso cara, però que li respon que ara al juny, quan arrenca la calor, és quan més gaudeix de la Cerdanya, ja que "a la nit refresca de meravella". Potser no conec quasi a ningú perquè tinc trenta-cinc anys i molta de la gent que és avui aquí forma part d'una Catalunya que va enxampar-me d'adolescent, per això suposo que amb prou feines hi ha dues o tres persones més joves que jo a la sala. Mentre esperem que comenci la presentació, un altre senyor que no identifico li diu a la seva senyora que "hi ha gent a qui feia anys que no veia" i enmig d'aquest revival convergent em sembla reconèixer Joan Granados, que va ser director general de TV3 i que rep salutacions afectuoses de tothom. En un acte com el d'avui, un fundador de Convergència i que ostenta encara el carnet amb el número 3 del partit és, sens dubte, algú a qui tothom vol saludar.
Quan falten pocs minuts per les set, el cubicle transparent que és aquesta sala esdevé més aviat una incubadora de la vida política catalana dels últims trenta anys, ja que la major part del públic present té un passat lligat al país, però a la vegada també desitja que l'embrió de la vella Convergència no deixi mai d'evolucionar en un futur. "Ara toca tornar als que havíem fet sempre, i després paciència, i en acabat ja ens ho tornarem a trobar", li diu una senyora mudadíssima, elegant com si anés a un casament, a un senyor que de cintura en amunt fa pinta de directiu d'una oficina bancària i de cintura en avall, en canvi, ja s'ha deixat seduir pels texans i les vambes Munich. Més que esperar que algú presenti un llibre, el xivarri i les salutacions són tan recurrents que tothom sembla que estigui en aquell moment dels casaments, abans del convit, quan els nuvis encara no han arribat i la gent aprofita per fer petar la xerrada i saludar-se. De mica en mica, per l'estreta porta de la sala van apareixent cares conegudes, des de Magda Oranich a Jaume Giró passant per Oriol Pujol, Quim Forn, Àngel Colom, Agustí Colomines, Irene Rigau, Jordi Sánchez, Carles Vilarrubí o Santi Vila, fins que apareix Artur Mas i el noi del meu darrere, que fa deu minuts que li fot la tabarra al del costat parlant-li de la seva start-up, calla de cop i diu "ja ha arribat el president, ja deu estar a punt de començar".
Quan David Madí apareix, amb una elegant corbata verd oliva, s'asseu al centre de l'escenari al costat de Toni Aira i la cap de política d'aquest diari, Marta Lasalas, que riu per sota el nas quan sent que el famós expert en comunicació política arrenca la seva presentació dient que avui tots tres faran un trio. "Un trident, volia dir", afirma després, per bé que el comentari obre la porta a la distensió, per això l'autor del llibre no només acaba dient que l'ha escrit per lligar, sinó que confessa que l'ha escrit "perquè se l'estava fent a sobre".
Mentre parla, la senyora del meu darrere, que ja fa estona que ha vist que jugo a anotar tot el que passa, em toca l'espatlla amb la mà i em diu "mira, el Xavier Trias, que el pobre ha arribat tard" amb un to compassiu, gairebé com si l'alcaldable s'hagués trobat un embús de mil dimonis al carrer València o hagués arribat amb Rodalies. Un altre que també arriba tard és Josep Ramon Bosch, el fundador de Societat Civil Catalana, que justament agafa lloc quan Madí explica que ell no és antiespanyol ni algú amb al·lèrgia a Madrid, ja que "per guanyar qualsevol batalla, primer has de conèixer de ben a prop l'enemic".
També afirma que "Catalunya pateix un excés d'infantilisme" o que "encara vivim en un racó de món en el qual és perillós dir les coses", per això David Madí, amb la cara de Churcill al seu darrere com si fos un Maiestas Domini, argumenta que ha escrit una novel·la de no-ficció, però en la qual hi ha noms ben reals, "per això és un llibre on surt la majoria de gent que hi ha en aquesta sala". Aquell és el moment culminant de tota la presentació, ja que més enllà dels preceptes de futur sobre Catalunya, sobre si 'ho tornarem a fer', si 'no ho farem mai' o si 'ho farem d'una altra manera', quan Marta Lasalas aplaudeix l'índex onomàstic del llibre amb els noms i cognoms de les persones que hi apareixen, tres quarts de la sala abandona l'aparent anonimat, obre l'exemplar que fa estona que tenen a les mans i es posa a buscar el seu nom, o el nom de la persona del costat, o el nom de qui hi surt però no ha vingut, ja que en aquest país de caïnites congènits, aquesta també és la seva petita victòria merescuda. "Jo no hi aparec pas, segur", em diu, però, el senyor del meu costat, segurament l'únic de la sala que porta una samarreta d'aquelles de l'ANC per la Diada i que s'acomiada de mi, en acabar l'acte, dient-me "viam si demà et llegeixo". Si ho fa, serà com haver lligat, però amb un amor diferent. El de l'única victòria, potser, que em mereixi amb aquesta crònica.