David Madí i Cendrós (Barcelona, 1971) va ser un dels homes més influents del país, especialment de la política catalana i concretament de l’àmbit sobiranista. De fet, parlo en passat perquè no té cap càrrec institucional des de fa 14 anys, però encara manté molta capacitat d’influència en diversos sectors del país. Amb un perfil com el seu, més allunyat de les càmeres i pròxim a la negociació entre bambolines, era evident que tindria una participació important en la preparació de l’1 d’Octubre i en la gestió de les tres setmanes posteriors. Ara, set anys després, ha decidit parlar a través d’un llibre que surt publicat aquest dimecres, 5 de juny, editat per Columna i que es titula Merèixer la victòria amb portada i referències constants al seu admirat Winston Churchill. Aquest dijous, Merèixer la victòria es presenta a la Casa del Llibre (Rambla Catalunya 37, 19h.) en una conversa amb l’autor, els periodistes Marta Lasalas i Toni Aira. Amb la tinta encara calenta, David Madí ha concedit una entrevista a El Nacional.cat.
Per què s'ha decidit a escriure aquest llibre on despulla gent però també es despulla vostè?
Aquest és un llibre important. No és un llibre neutre. Neix fa un any i mig, quan em plantejo i imagino que l'escenari polític, l'escenari sobiranista, acabarà més o menys on estem ara. I crec que és el moment d'explicar moltes coses. Alguns tenim, no només el dret, sinó l'obligació, d'explicar algunes coses. Tot aquest procés ha estat cosa de molta gent però no n’hi ha tanta que hi hagi intervingut i que ho conegui bé del principi al final. Per tant, jo m’ho vaig plantejar per motius polítics, pel moment, i també per motius personals, perquè jo he estat una persona a qui se l'ha volgut assassinar civilment. Creia que dins de tot aquest procés, valia la pena explicar-se. I ara ha arribat el moment que s'entenguin moltes coses de com hem anat a parar aquí i on estem.
Vostè explica com es desencalla l'1 d'Octubre mesos abans que passi, així com les quatre setmanes posteriors, que van del referèndum a la declaració d'independència. De què es va pecar més, d'incapacitat, d'ignorància o de mala fe?
Aquest llibre inclou el relat sencer i està fet contra la ingenuïtat i l'infantilisme on ha caigut moltes vegades el sobiranisme. Hi explico escenes i coses que encara no s'han explicat i que val la pena explicar-les. Jo crec que hi ha el procés que va fins a Setmana Santa del 2017, el que va de Setmana Santa del 2017 a l'1 d'octubre, el que va de l'1 d'Octubre al 10 d'octubre, i finalment el que va del 10 d’octubre al 27 d’octubre. Són quatre fases totalment diferents, que tenen protagonistes diferents i actuacions diferents... I per primera vegada el mosaic s'explica des d'una perspectiva general. Per exemple, trenco la mítica de les urnes i intento fer una foto perquè s'entengui. El país està en un moment que això s'ha d'entendre.
“La guerra bruta va ser el GAL 2, es van coordinar les diferents potes de l’Estat sota una direcció política, un autèntic estat major”
Aquest mosaic complet inclou coses de l'altra banda, és a dir, de com pensava i com respirava l'estat espanyol. Per exemple, descriu molt bé el què vostè anomena “la fàtua de l'Escorial”, el 2011. Allò és el germen de l'operació Catalunya?
Absolutament. Aquest llibre l'escric jo però recull confidències de molta altra gent que conscientment ha volgut fer-les. I en aquest cas concret s’explica la gènesi del que jo en dic el GAL 2. Quan es parla de la guerra bruta es té tendència a pensar que això és Villarejo i quatre policies patriòtics. Ara ja tenim moltes evidències i moltes confessions al voltant d'això i és un fet indiscutible: això és un autèntic estat major, es decideix políticament, es decideix institucionalment, exactament amb els mateixos paràmetres que va ser el GAL en el seu moment. De fet, està molt vinculada una cosa i l'altra. El 2011 s’acaba ETA, i tota la indústria policial i judicial al voltant seu es trasllada a Catalunya. Van a la recerca, una altra vegada, de les fonts de finançament i que aflorin tota una sèrie de coses.
Era el 2011, després de la sentència de l’Estatut, i llavors no es deia operació Catalunya...
Això és una construcció posterior, però té un moment fundacional i té una decisió estratègica. I diuen: “aquesta vegada acabarem amb la conllevancia. Això no ho podem arreglar”. I decideixen que “els trencarem de veritat”, seguint precisament la pauta basca. I a partir d'allà es comencen a coordinar diferents potes de l'Estat: policial, serveis d'intel·ligència, Hisenda (que és una de les potes tremendes d'aquesta operació), etcètera. I tot això sota una direcció política general que dona lloc a partir del 2011-2012 a un sense fi d'operacions i d'estratègies que comencen amb Convergència, amb Pujol i que acaben amb tots.
Vostè avisa que aquest llibre el llegiran policies i jutges. Vostè està imputat i aquí explica coses. Se li pot girar en contra?
Aquest llibre té unes reserves, no tant per a mi mateix sinó per a altra gent. És un llibre escrit des d'una llibertat responsable. Per tant, hi ha algunes coses no identificades. Entre altres coses perquè no sabem encara quin recorregut judicial tindrà la llei d’amnistia. Veurem quins efectes té, i per tant encara no estem en un terreny on puguem explicar-ho tot amb noms i cognoms.
En quina situació es troba vostè ara?
Jo tinc una condemna per temes fiscals d'un cas absolutament fake. I tinc el Volhov, un altre cas que està dormint el somni dels justos. El famós Volhov, que ara està en boca de tothom, durant cinc anys era cosa d'uns pocs. I és un dels casos post 1 d'Octubre més inventat que hi ha hagut.
Anem a un xoc de poders a l’Estat espanyol. Hi ha un poder judicial en rebel·lió”
Quan s'apliqui la llei d'amnistia, com quedarà?
Veurem, però vaja, la vocació del legislatiu és molt clara: totes les causes que tenen a veure amb el sobiranisme des del seu principi fins al final han de quedar amnistiades. I aquesta és la vocació democràtica que han pres les corts espanyoles. Pot agradar o no pot agradar, és evident, però s'ha aprovat i per tant en un estat de dret això és sagrat. És evident que el món judicial ha donat prou mostres durant tots aquests anys de tenir una guerra particular amb tot això i sembla que la vol seguir. I això és al que estem a punt d'assistir: veurem un xoc de poders i veurem què passa. És una cosa molt interessant.
I què creu que pot passar?
Veurem. Jo crec que tot demòcrata sap que s'ha aprovat una llei amb una vocació explícita, amb tot el blindatge legal raonable, discutit, contra discutit, analitzat i recontranalitzat, però la vocació és la que és. Però hi ha un poder judicial que està en rebel·lió amb aquesta decisió democràtica. L'informe que va treure l'altre dia la Fiscalia és un cas clar de prevaricació en tota regla. Pretén obstruir i oposar-se al que ha estat una decisió democràtica.
L’Agència Tributària són els descendents de la inquisició espanyola amb metodologia, vocació i maneres de fer. Cal una llei contra l'abús funcionarial”
En una frase diu textualment, i per si no queda clar la diu dues vegades: “els inspectors d'Hisenda són la pitjor espècie de funcionari hispànic”. No sé la seva situació judicial, però potser li cau una inspecció.
Una de les coses que es va utilitzar contra un determinat empresariat català va ser la pota d'Hisenda i va ser una persecució sense quarter. L'Agència Tributària són els descendents de la inquisició espanyola amb metodologia, amb vocació i amb maneres de fer. Els que l'hem patit ho sabem molt bé. Cal —independentment que siguis independentista, de dretes o d'esquerres— una llei contra l'abús funcionarial. Tenim aquest problema de qualitat democràtica, perquè hi ha una sèrie de servidors públics que posseeixen l'Estat en comptes de servir-lo. I són impunes.
I hi posa exemples...
Quan un jutge et posa dos anys a la presó, com és el cas de Sandro Rossell, ets innocent, i finalment t'han de deixar anar, el jutge que va prendre aquesta decisió clarament arbitrària hauria de passar comptes. No pot ser que no passi res. Quan un inspector d'hisenda et fa una acta política i et magnifica l'acta perquè té tots els mecanismes i recursos per fer-ho, també ha de tenir les seves conseqüències. O quan un policia fa un atestat a mida encaixant a cops de martell manifestes mentides. Són abusos d'un tipus de funcionaris que poden destruir la vida de les persones i que són impunes. Ens interessa, com a garantia i qualitat democràtica, que hi hagi una llei que trenqui aquesta impunitat. Els Villarejos, els grans i els petits, existeixen perquè tenen impunitat.
Un altre col·lectiu que també surt al llibre són mitjans de comunicació...
Aquest és un llibre contra la ingenuïtat, és un llibre per a adults. La seva lectura sorprendrà, indignarà, farà riure, però una de les coses que explico és que tothom fa política. La política no és allò que fan els polítics, tothom fa política i hi ha determinats estaments que fan política sense que es noti i sense que es vegi. I el periodisme, que jo conec bé des de fa molts anys, en forma part. La manera d’explicar les notícies no és neutra sinó que té color i fa acció.
Si en el periodisme es pogués aplicar el codi penal com en altres camps s'haurien de fer presons noves”
I en el cas concret del procés?
Hi ha un capítol en què explico molt clarament com van funcionar les coses. El periodisme també fa política a nivell de propietaris, de periodistes i de tots els aspectes. I és lògic. I és democràtic, no hi tinc una mirada negativa amb això. Però hi ha d’haver pluralisme. El que sí que em molesta és quan des del periodisme es fa un determinat discurs moral.
De neutralitat i objectivitat?
Em fa riure, bàsicament. Sempre dic una frase, mig veritat, mig broma...Si en el camp del periodisme es pogués aplicar el codi penal com es fa en altres camps s'haurien de fer presons noves. Si agafem tota la guerra bruta que hi ha hagut en aquest cas, una de les potes indispensables han estat determinats mitjans de comunicació i determinats periodistes amb noms i cognoms, que sabent que les informacions eren falses, les publicaven i jugaven una estratègia d'erosió i de destrucció. I no és que no anessin a contrastar, és que anaven als abeuradors de la Guàrdia Civil i als judicials a buscar-ne més. A mi no em sorprèn, però jo crec que és bo que la gent ho conegui.
Entre capítol i capítol hi ha “Pinzellades”, que són retrats de persones concretes. Des de Jordi Pujol a Alícia Sánchez-Camacho, de José Manuel Lara a Ricardo Rodrigo, un dels fundadors d'RBA. Per què aquestes persones i no unes altres?
En tota la història hi ha els protagonistes principals, els que són coneguts. però també hi ha tota una sèrie de personatges secundaris. Tothom feia política perquè això era una gran crisi i requeria que tothom fes política. I hi ha tota una sèrie de personatges del món de l'empresa i d'altres mons que valia la pena explicar quina vinculació havien tingut. Crec que és una de les coses una mica sorprenents d'aquest llibre.
La CUP ha tingut el paper més corrosiu de tots. Els moments més delicats els van tirar per terra tots”
Déu n’hi do com reben Josep Antoni Duran i Lleida, Quim Torra i la CUP, que és qui està al capdavant de tot de les seves crítiques. És molt dur amb aquesta formació.
La majoria social ha existit, però la majoria d’acció a través dels partits no, i jo crec que la CUP ha tingut el paper més corrosiu de tots, sens dubte. La seva idiosincràsia està renyida amb l'estratègia i està renyida amb la disciplina i amb fer les coses eficaces. La CUP està imbuïda d'una mena de teoria de la revolució a base de la desestabilització. I cada moment precís i delicat on es requeria, no ja que acompanyessin, sinó senzillament que no molestessin, els va tirar a terra tots. Em sembla que això és una realitat objectivable.
La zona de confort de la cultura política catalana és resistir. I guanyar és una altra cosa”
El títol del llibre és un verb en infinitiu: “Merèixer la victòria”, sense primeres persones ni temps verbals. Això és perquè vostè concep com un manual de com aconseguir aquesta victòria?
En part. Escric aquest llibre perquè s'entengui què ha passat. Però l’escric per al futur, per a qui en un altre moment vulgui intentar-ho pugui veure què ha passat. És una de les meves vocacions en tot això. El títol es refereix a una cosa que a mi m'entusiasma, que és la Segona Guerra Mundial, i especialment aquell pòster, “Deserve Victory”, que estava per tot Londres durant aquell any i escaig que el govern d'unitat britànic, amb Churchill al capdavant resisteix sol davant l'avançament dels nazis. I aquesta és la condició primera per guanyar: Merèixer la victòria, no tenir raó, no creure que el món ens mira, no tirar un paper a terra. La cultura política catalana és una cultura en què la seva zona de confort és resistir. I guanyar és una altra cosa. Resistir és el que sabem fer, guanyar ens costa i requereix una disciplina, requereix una manera de fer i requereix un lideratge diferent.
Això de 'de la llei a la llei' va ser una fal·làcia. Hi va haver un dèficit de saber com són a Madrid. Els catalans tenim una discapacitat intel·lectual en aquests assumptes”
Per exemple, vostè se sorprèn que es fes el ple del 6 i 7 de setembre del 2017 buscant allò de “de la llei a la llei”.
Tot això ve que la revolta dels somriures és de bon rotllo, fem moltes manifestacions, fem moltes performance, tenim molta raó, el món ens mira, no tirem ni un paper a terra, som collonuts, i això ho farem senzillament de la llei a la llei. I això és una fal·làcia. Jo no soc ni anti Madrid ni antiespanyol, però sé com són. I jo crec que hi havia un dèficit de saber de veritat com són. És a dir, els catalans tenim una discapacitat intel·lectual en aquest tipus d'assumptes. I hem d'entendre què és la cultura de poder d'Espanya. Madrid és un tema molt substancial i molt important per saber com s'hi poden tenir tractes.
Continuï.
Catalunya ha estat expulsada històricament de la cultura de poder. I hi ha hagut un període en què ho vam recuperar. I ara tornem a estar perduts, ens costa entendre la cultura de poder. Però ells tenen molt clar què és la cultura de poder perquè és una nació que ha estat construïda a través de les armes, a través de la violència, a través de la força, amb un concepte molt clar. I si vas contra això amb una part bonista i un punt infantil tens les de perdre.
La revolució dels somriures va ser una mentida fèrtil. En un moment determinat s’havia de saber que començaria a haver-hi pocs somriures”
I ara?
No hi ha res que em faci més ràbia que dir que “d'això n'hem après molt”. Normalment, quan vas a la guerra ja hi vas après. O hauríem d’anar-hi apresos. Es va afrontar una guerra amb debilitats manifestes. Això sí, que ningú es pensi que això és un llibre de crítica. Intento explicar les llums i ombres equilibradament, perquè també hi ha moltes llums. Però el concepte era el de mentida fèrtil. Una mentida fèrtil és una mentida que serveix per a alguna cosa positiva. La revolució dels somriures era una mentida fèrtil, però en un moment determinat s'havia de saber que començaria a haver-hi pocs somriures.
És que jo recordo que això de la revolució dels somriures es deia per intentar sumar el màxim de gent possible perquè no estava clar que hi hagués un 50% per afrontar un referèndum i calia gent més enllà de les costures de l'independentisme.
I això va ser un èxit absolut. Això es va aconseguir abans de l'1 d'octubre, el mateix 1 d’octubre i, per sobre de tot, el 3 d'octubre. Jo crec que la victòria real és la del 3 d'octubre. I a partir d'allà és on comencem decidir perdre.
L’1 i el 3 d’Octubre són les victòries més esclatants del sobiranisme. I ho atribueix al fet que tot es va organitzar sota el radar de l’Estat.
L'1 d'Octubre es fa fora del govern, l'organització s'externalitza a mans d'una gent de llarga trajectòria que permet que se celebri. Algun dia espero que es puguin explicar tots els ets i uts, però avui encara no és possible. I allò passa per sorpresa de tothom, del govern, dels serveis d'intel·ligència, de la policia i de tots els que estaven allà. El seu error és el que ens dona la victòria.
I arribats a aquest punt al 2024, què recomana ara?
El sobiranisme en el seu conjunt necessita entrar en reflexió, necessita entendre què li passa i què li ha passat. És un problema d'entendre quina estratègia volem i a què estem disposats. I al final del llibre parlo d'un trilema: no farem res, ho tornarem a fer, o ho farem diferent. Aquesta última és una gran oportunitat, però requereix disciplina, fortalesa i unitat.
El quinquenni caïnita (2018-2023) ha tingut com a resultat que per primera vegada el sobiranisme no té majoria absoluta. Hi ha una abstenció de càstig militant
Vostè desgrana això de “ho farem diferent” i subratlla recuperar la unitat, i fer servir sobretot la força que actualment té l'independentisme a Madrid que, combinada amb els bascos, poden sumar quasi 30 diputats. S'està anant per aquí?
Avui és evident que no, encara estem convalescents. Ens vam embarrancar en un quinquenni caïnita després de l'1 d'Octubre. Això ha tingut com a resultat que, per primera vegada des del 1980, el sobiranisme i el catalanisme, no té majoria absoluta. I això és perquè hi ha una abstenció de càstig militant, perquè han acabat amb la paciència de molta gent, que no qüestiona l'objectiu sinó que qüestiona com es fa. Sí, proposo una aliança franca amb els bascos, per configurar allò que ells en diuen “los enemigos de España”.
Hi ha qui pot pensar que això no és només un llibre, sinó que és alguna cosa més, com una mena de text fundacional d'alguna plataforma. Això és així?
No, no. Que ningú hi vulgui veure res de tot això. Jo habitualment jugo sempre la següent partida però en aquest cas, que no hi busquin tres peus al gat, la meva vocació és que s'entengui què ha passat. Jo crec que alguns devíem una explicació.
Doncs a vostè, que li agrada veure anticipadament uns quants moviments de la partida d'escacs, expliqui'ns si hi haurà repetició electoral.
El llibre acaba on acaba, i això ja seria fer futurologia. Sí que diré una cosa: en aquests moments, en aquestes posteleccions catalanes, estem en el primer acte del teatre. Queden uns quants actes. Crec que anem a una doble investidura fallida. I ja veurem què passa després.
Si em permet una petita excursió personal: jo era el periodista de Catalunya Ràdio, especialitzat en política catalana, que va cobrir, entre moltes altres temes, l’afer del document sobre control dels mitjans de comunicació per part del tripartit. Més de 20 anys després, gràcies al seu llibre, he descobert com va arribar a les seves mans.
Al final, tot se sap.
Moltes gràcies David Madí... Cendrós. Vostè ha volgut signar el llibre amb els dos cognoms.
Sí, efectivament, perquè crec que això també té un sentit històric del que era un catalanisme com el del meu avi i els seus contemporanis, que van tenir un paper molt actiu en la resistència del catalanisme cultural i el pas a la democràcia.
Podeu recuperar tota l’entrevista sencera aquí: