Semblava que era el dia que els partits mostrarien com rescatar la llengua catalana de l’emergència en què gairebé tots diuen que es troba. Aquest dijous venia al punt, després que Vox hagi demanat al Govern balear substituir el nom del català pel de “llengües balears” a l’Estatut. Caldrà esperar una altra ocasió, però, perquè res de concret ha sortit del debat electoral sobre les propostes de llengua dels partits polítics organitzat per Plataforma per la Llengua —“l'ONG del català”—, que aquest dijous havia convocat Esther Niubó (PSC), Francesc Xavier Vila (ERC), Francesc Ten (Junts), Carles Riera (CUP), Enric Bárcena (Comuns Sumar) i Nacho Martín Blanco (PP). Moderava, amable & implacable, la periodista Sílvia Barroso. Tothom ha quedat amb un pam de nas, però. No ha passat res. El format d’intervencions consecutives sense rèpliques no s’hi prestava i les dues dotzenes d’assistents han sortit de l’Espai Línia amb el cap calent i els peus freds.
Feia l’efecte que tots els convidats tenien la cua de palla i que ningú volia fer gaire soroll per no quedar retratat. El debat s’ha escolat en l’exercici de fer córrer el temps sense definir ni encarar la realitat. Han passat de puntetes per les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya carregant-se la immersió lingüística, l’augment d’episodis catalanòfobs, la minorització del català al sistema educatiu, la pèrdua de prestigi social de la llengua i la difícil incorporació dels migrants, la poca cura del català als mitjans —inclosos els públics—, el degoteig sistemàtic de regulacions que, a poc a poc, bandegen el català de la vida pública, les dificultats per ser atès en català a la sanitat i a la justícia, etcètera. Sense ganes de deliberar ni contrastar, han optat per amagar l’ou i sortir del pas amb propostes i proclames genèriques. En molts moments costava de creure que en sabien alguna cosa.
On tothom ha anat alhora —excepte Martín Blanco, sense propostes específiques— és en el fet que cal adaptar o actualitzar la immersió lingüística. Niubó ho ha sintetitzat: “La immersió és una eina, no una finalitat. Cal tenir en compte la realitat sociolingüística per aconseguir l’objectiu final: el domini de les dues llengües [català i espanyol]”. Ten s’hi ha sumat: “Tenir en compte l’entorn sociolingüístic per compensar-ho a l’aula”. Vila ha afegit un advertiment: “No volem fer de les aules un camp de batalla”. Tots cinc també han estat d’acord a augmentar el nombre d’aules d’acollida pels migrants, millorar la formació del professorat i ajudar les empreses a formar els seus empleats i també a l’administració pública, inclosa la de l’Estat.
El sistema juga en contra
Francesc Xavier Vila ha sortit a defensar l’acció de l’actual Govern —capolada, segons ell, pel fiasco dels pressupostos— i la proposta de crear una conselleria per la llengua per garantir que la política lingüística serà “transversal” i disposarà de la “màxima visibilitat”. Potser el seu moment ha estat quan s’ha preguntat com és que no hi ha prou jutges o metges que exerceixin en català, si el 25% dels ciutadans de l’Estat declara que el sap parlar i que el 19% diu que el parla bé, segons l’Instituto Nacional de Estadística. “El sistema —s’ha respost— està pensat per apartar les altres llengües oficials i fer-les inútils. Es puntua si saps francès, però no si saps català”. I ha reblat: “Si hem estat capaços d’obligar a posar dones als consells d’administració, no podríem fer que els jutges sàpiguen català o que l’aprenguin els estudiants de medicina i els MIR?”
L’argument central de Francesc Ten ha estat el de contrastar “un país ben dibuixat normativament que falla en l’aplicació de les lleis i regulacions”. Sempre que ha intervingut, ha insistit que cal aplicar les lleis, també el seu aparell sancionador: “No parlo de polítiques febles. No hem de ser rígids, però. Hem de ser ferms. No podem evitar el conflicte”. Per al representant de Junts, no cal una conselleria per la llengua perquè —i ho ha emfasitzat—, ho traslladaran a Presidència, on estarà sota l’ombra del mateix Carles Puigdemont. Cal, sí, incidir amb més decisió a les escoles. Ten també ha demanat molts cops la repotenciació del Consorci per la Normalització Lingüística.
Nedar i guardar la roba
Els millors exemples de nedar i guardar la roba han estat Esther Niubó i Nacho Martín Blanco. La socialista ha fet tombs al voltant del mateix concepte a peu i a cavall: “el consens és la clau”, “polítiques concertades”, “crear un clima favorable”, “preservar la no politització de la llengua”, “acompanyament i suport en comptes de supervisió i control”, “la polarització i crispació dels últims anys ha perjudicat”, “acords”, “incentivar”, “implicar als ajuntaments, als agents socials”… La llengua i la normalització toquen una fibra delicada entre l’electorat metropolità del PSC, i Niubó no ha volgut comprometre’s gens amb polítiques concretes, menys encara a veure-ho com un afer polític, social i cultural —d’identitat i de sobirania— sinó com una qüestió tècnica, la gestió d’un expedient administratiu. Així, per a cobrir la manca de català a la justícia ha proposat “oferir beques potents perquè els catalans optin per la carrera judicial”.
Martín ha insistit en la seva “militància pel bilingüisme” —sense definir-lo, esclar—, en “no caure en el tremendisme ni en la demagògia”, i ha recomanat als catalans més empatia, més amabilitat i la resta del repertori tertulià: “és més el que ens uneix que el que ens separa”, “gaudeixo mirant als meus fills jugant en català i castellà”, “la immersió ha estat un fracàs”, “la qualitat no té idioma”, “no a la coerció, la sanció, la persecució”. En un moment revelador, ha considerat el català com una qüestió patrimonial —com conservar una catedral— perquè “la dinàmica dels drets no m’interessa”. També ha deixat clar que “no hi ha a Catalunya ni a Espanya un fenomen consistent i generalitzat de catalanofòbia”. Amb la llengua catalana, ha vingut a dir, no n’hi ha per a tant.
Una perspectiva original
Enric Bárcena ha obert una perspectiva original. En dues frases: “Que l’ús del català sigui font de redistribució d’oportunitats”, i “el futur de la llengua catalana rau a aconseguir que atorgui sentit de pertinença i de participació”. Ha cridat l’atenció sobre les sancions i multes, perquè “poden repercutir en el feble o sancionar la precarietat”, en recaure sobre treballadors de la restauració o la distribució, on hi ha molts migrants i els salaris són justets. En aquest context, l’obligació del català pot ser vista com una molèstia, una trava. L’incompliment dels drets lingüístics amaga, de vegades, la precarització”. Interessant veure la ignorància de la llengua com un indicador de vulnerabilitat. S’ho ha fet venir bé per lloar el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i afegir: “No és menor comptar amb el suport de l’Estat”. Niubó feia que sí amb el cap.
Carles Riera ha fet servir el mateix argument en totes les seves intervencions —i ha avisat que ho faria—. Tot depèn de com es considera la llengua catalana, “com un dret, una espècie protegida o un tret d’una minoria cultural. Jo plantejo una llengua normal”. En aquest sentit, el cupaire proposa que la Generalitat actuï com un Estat. “No acceptem que el català desaparegui quan hi ha [en contra] un poder o una jerarquia. Necessitem una administració pública que ens protegeixi”. També crearia una conselleria de la llengua catalana a la qual caldria assignar el 0,5% del pressupost (equivaldria a uns 2.000 milions d’euros).
Per tancar el debat, s’ha preguntat per la proposta de substituir la immersió per una doble xarxa d’escoles, una immersiva i una altra no, però obligada a passar avaluacions externes del nivell de català dels seus estudiants. És la idea d’Alhora, el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, que s’havia queixat que l’havien exclòs del debat. Vila ha replicat que la idea “parteix de la por”, que més aviat cal “renovar la immersió i que afecti a tot el país”. Ten també s’hi ha oposat i ha reclamat “una immersió ben aplicada” perquè “la doble xarxa no fa compartir la llengua ni és factor de cohesió social”. Per Niubó, “és una línia vermella perquè no protegeix el català, ni promou la igualtat i la cohesió social”. Bárcena també si ha oposat: “La immersió és un patrimoni que hem de preservar”. Riera ha acusat Alhora de sotmetre’s a les sentències del TSJC i del TC que liquiden la immersió. Martín Blanco també s’hi ha oposat “des de l’afecte”.