Si només es pogués assenyalar una sola persona com a culpable del triomf absolut de la dreta en les eleccions del 28-M, caldria apuntar amb el dit Yolanda Díaz. Durant les pròximes setmanes, el PP governarà en múltiples comunitats autònomes i ajuntaments de l’estat espanyol. I no es deu a uns resultats desastrosos del PSOE, sinó a la descomposició de l’esquerra, que ha fet aigües i ha estat incapaç de treure prou suports per sumar amb els socialistes i tenir així executius progressistes arreu del territori.
En les eleccions autonòmiques i municipals del 28-M, a més, la tercera força va ser, indiscutiblement, Vox. Vet aquí els dos objectius que tenen ara mateix Podemos i Yolanda Díaz. Per una banda, necessiten formar una coalició en temps rècord, presentar llistes unitàries a tot l’Estat, i dirigir-se al 23-J amb possibilitats de combatre l’ascens de la dreta i l’extrema dreta. I, per l’altra, han de concentrar tots els seus esforços en ser la tercera força més votada en les diverses províncies de l’Estat.
A l’estat espanyol hi ha 28 províncies que només envien cap al Congrés cinc o menys diputats cadascuna. En total, són 102 dels 350 parlamentaris de la cambra baixa. És a dir, són províncies en les quals, normalment, els vots que ha arreplegat la quarta força es dirigeixen directament a les escombraries, ja que només acaben convertint-se en diputats representants de les tres primeres forces. La gesta, però, és complicada. Perquè aquestes províncies són, precisament, les menys poblades de l’Estat. Sumar i/o Podemos són formacions que atrauen, sobretot, el votant de la ciutat, i no l’electorat rural.
Aquí és on entra, per dir-ho d’alguna manera, la contradicció d’interessos de Pedro Sánchez: a qualsevol partit que es presenta en unes eleccions li interessa obtenir el màxim nombre de vots possibles. Però, en aquest cas, al president del govern espanyol li interessa inflar el projecte de Yolanda Díaz, donar-li força, i que aconsegueixi ser tercera força, molt per sobre de Vox. Paral·lelament, l’amenaça de l’arribada d’un PP impulsat per l’extrema dreta a La Moncloa farà que el PSOE arreplegui bona part del vot útil.
El CIS publicat a mitjans de maig dibuixava aquest escenari: Yolanda Díaz pletòrica com a tercera força, fins i tot sense encara haver-se fusionat amb Podemos, i Vox relegat a la quarta posició. Sánchez i la seva presidenta signarien ara mateix aquest escenari, fins i tot si això signifiqués que el PP es queda en la primera posició, sempre que les esquerres tinguessin majoria al Congrés. Ara bé, la credibilitat del Centre d’Investigacions Sociològiques ha quedat molt tocada: gairebé res del que va pronosticar de cara al 28-M es va complir.
Ada Colau, Más Madrid i el 28-M: el lideratge de Yolanda Díaz queda tocat
Yolanda Díaz té també ara dos mesos per recuperar el lideratge que ha quedat tan tocat després del 28-M. La vicepresidenta, que havia rebut l’encàrrec per part de Sánchez d’unificar l’espai a l’esquerra del PSOE, ha fracassat en la primera volta de les eleccions del 2023, les municipals. De cara a les generals, ja sap que anar amb l’espai dividit és sinònim de fracàs, i que potser haurà de cedir a algunes de les exigències de Podemos per tal que la coalició entre els morats i Sumar sigui una realitat.
Un dels aspectes que també ha deixat tocada Yolanda Díaz és que la seva aliança amb Ada Colau no serà tan poderosa com podia pensar. La vicepresidenta del govern espanyol ha fet en els darrers mesos una aposta clara per la líder dels comuns. Però Colau no només ha perdut les eleccions davant Xavier Trias, sinó que fins i tot el PSC de Jaume Collboni ha quedat per davant d’ella. Díaz tenia l’esperança de poder-se dirigir a les eleccions generals del bracet musculat d’Ada Colau i de Más Madrid, que també ha fet estralls a la capital espanyola en les eleccions municipals.
Una dècada de Podemos: Pablo Iglesias, Ione Belarra i Yolanda Díaz
Podemos va ser fundat el gener de 2014. El partit ha estat l’eix vertebrador de l’esquerra a l’esquerra del PSOE durant la darrera dècada, coincidint també amb el lideratge de Pedro Sánchez al capdavant dels socialistes. El primer cop que el partit es va presentar en unes eleccions va ser tot just fa nou anys, en les europees del 2014, i va aconseguir que Pablo Iglesias, secretari general del partit, es convertís en europarlamentari.
Iglesias va liderar el partit fins al 2021, quan va retirar-se de la política institucional, arran del seu fracàs a les eleccions de la Comunitat de Madrid. Des d’una mirada molt panoràmica, es pot afirmar que Podemos ha estat tot un èxit per a l’esquerra espanyola: el seu naixement va significar el final del bipartidisme i, com amb els pans i els peixos, va multiplicar els vots que fins llavors havia anat arreplegant Izquierda Unida en totes les eleccions generals; un partit que finalment, els morats van acabar absorbint i s’han acabat presentant en coalició als comicis espanyols.
Ara bé, el cert és que els seus resultats han anat empitjorant progressivament. Tot i haver estat capaç d’arrossegar el PSOE cap a posicions més esquerranes a causa de la necessitat del pactisme, el final del bipartidisme està cada cop en més qüestió, perquè ben lluny ha quedat l’any 2016, quan Podemos va estar a punt de fer-li el sorpasso al partit de Pedro Sánchez.
Amb la marxa d’Iglesias de la capitania de Podemos, Ione Belarra ha estat l’encarregada de substituir-lo. El fluix lideratge de la nova secretària general ha fet que el partit s’hagi anat debilitant i que Yolanda Díaz hagi ensumat sang. La persona que Iglesias va designar com la seva substituta a La Moncloa és ara qui ha fet la guitza als morats, ha creat la seva plataforma i somia en engolir Podemos. Cal admetre —el mateix Iglesias ho fa— que Díaz té fusta de líder. També ho ha vist Sánchez, i per això l’ha triat en els darrers mesos com a companya electoral.
Colau i Carmena, èxits atribuïts a Podemos que no són de Podemos
Yolanda Díaz té, en efecte, el deure d’unificar l’esquerra. És un espai tan atomitzat que fins i tot el Ministeri de l’Interior no té Podemos registrat com una de les cinc forces majoritàries a les municipals. El seu llegat a les eleccions municipals té dos noms propis. Dos èxits que van arribar alhora el 2015: l’alcaldia barcelonina d’Ada Colau i la madrilenya de Manuela Carmena.
Ves per on, però, totes dues lideraven candidatures en què Podemos n’era part, però no la impulsora. Aquest 2023, a més, Colau ha deixat ben clar que el seu talismà polític es diu Yolanda Díaz i no Pablo Iglesias.