Sis hores després, l'autocar continua recorrent França, rumb a Brussel·les. Ja ha passat Avinyó i ara es desplaça cap a Lió. Encara queden entre deu i dotze hores per arribar-hi. S'ha fet negra nit, i a fora la temperatura és d'aproximadament dos graus. A dins l'autocar, però, no fa fred.
Per passar l'estona, alguna becaina, fer ús dels mòbils —ara que ja no hi ha roaming—, o llegir amb la tauleta, però sobretot, discutir sobre política. La majoria dels passatgers de l'autocar no es coneixen entre ells, els grups són d'entre dos i quatre, però la causa els uneix i no se'ls fa estrany parlar, especialment per compartir la seva indignació pels empresonaments o l'aplicació de l'article 155. El futur ja no el tenen tant clar.
Opinions per a tots els gustos i colors, que constaten la transversalitat del moviment independentista. Sobre la taula: "cal lluitar per un referèndum pactat o per la independència?", "quants vots es necessiten?", "què cal fer després del 21-D?", "ha de ser president Carles Puigdemont?".
Les respostes depenen de qui en sigui l'interlocutor. Alguns són més propers al PDeCAT, altres són votants d'ERC de sempre, i també hi ha algun exvotant d'Iniciativa, emprenyat per l'equidistància que ha mostrat el partit respecte al procés sobiranista. Tots tenen opinions diferents, però tenen un objectiu comú: omplir Brussel·les per exigir l'alliberament dels presos i fer reaccionar a Europa. O sí més no, fer-se sentir.