Avui fa un any el president Carles Puigdemont era detingut i empresonat a Alemanya en tornar d’una conferència a Hèlsinki. Els diaris madrilenys es van posar com a motos. Tots. Val la pena recordar les portades del dia següent a l’arrest. El que traspuen aquelles primeres pàgines de fa 364 dies és l’estat d’ànim poc temperat dels que les van editar —l’afany de revenja, de rabejar-s’hi— que va passar per sobre de la feina d’informar dels fets i donar-los-hi context. La portada és el mirall d’un diari com la cara ho és de l’ànima.
De tant fregar-se les mans amb la detenció, alguns se les van cremar. El Mundo destacava en un subtítol una afirmació atribuïda a la fiscalia: “Els delictes de rebel·lió del nostre Codi Penal encaixen molt bé en l’alemany”. També La Razón: “El Codi Penal alemany sí que inclou la rebel·lió i la castiga amb pena de cadena perpètua”. El País i l’ABC parlaven de la fi de la “farsa”, de “caiguda”, en argot antiterrorista, i de “liquidar” —com l’exvicepresidenta— en el mateix sentit que els gàngsters. Ja saps com s'acaba la història. D'aquest afer no només la justícia espanyola en va sortir tocada.
Un any després l’efecte que fa tornar a veure aquestes portades i els seus titulars és semblant a la cridòria de la turba aplegada sota el cadafal on han d'executar un reu odiós. La pregunta, avui, és si a aquests diaris encara els mou el mateix esperit.
