Fa deu anys, l'actualitat informativa del 30 de març va estar marcada per dos esdeveniments: la confirmació que el copilot que va estavellar l'avió de Germanwings havia estat en tractament per tendències suïcides i la signatura d'un acord pel full de ruta que accelerava el procés d'independència, que ja havia agafat velocitat de creuer. Aquell preacord va ser signat per Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, amb Artur Mas i Oriol Junqueras al capdavant, amb el vistiplau de les principals entitats independentistes (l’Assemblea, Òmnium Cultural i l’Associació Catalana de Municipis) i buscava “aplegar les organitzacions sobiranistes que comparteixen l’objectiu que Catalunya iniciï un procés de transició democràtica perquè esdevingui un estat independent si així ho vol la majoria de la ciutadania”, picant l’ullet a la CUP, que en aquell moment es trobava debatent quina havia de ser la posició respecte de les eleccions convocades pel president de la Generalitat, Artur Mas, pel 27 de setembre. El resum d’aquell document era el compromís dels dos partits majoritaris del moviment per una “transició nacional que resulti en una República Catalana en 18 mesos” si hi havia majoria independentista al Parlament després dels comicis.
Els precedents: Pacte de la Llibertat, 9-N i avançament electoral
Aquest acord entre CDC, ERC i les entitats independentistes va ser una passa molt significativa durant els anys del procés, però ja s’havien produït esdeveniments clau els anys anteriors. Començant per les eleccions del 25 de novembre de 2012. CiU va perdre 12 escons, quedant-se amb 50 i ERC, amb Oriol Junqueras de cap de llista i Marta Rovira com a la seva número 2 (com al partit) van duplicar resultats respecte de la patacada del 2010 i es van convertir en segona força amb 21 diputats, per davant del PSC. Tres setmanes més tard, el 19 de desembre, Mas i Junqueras van signar al Parlament el conegut com a Pacte de la Llibertat, tot i que el seu nom sencer era Acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya. Quedava clar, doncs, el seu objectiu. En aquelles eleccions, la CUP, amb David Fernández al capdavant, va entrar per primer cop al Parlament i es va convertir en un actor clau.
Durant les Diades del 2013 i el 2014 Catalunya va tornar a fer sentir el seu clam per la independència i la reclama de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Les paraules de Carme Forcadell en acabar-se la manifestació de l'11 de setembre del 2014 reclamant al president Mas que “posés les urnes” van esdevenir un lema i dues setmanes més tard, el 27 de setembre, el cap de l’Executiu va signar el decret de convocatòria de la consulta del 9-N, després que s’aprovés la llei de consultes no populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana. Tot i que l’objectiu inicial era celebrar un referèndum, després una consulta no referendària finalment es va optar per la fórmula “procés de participació ciutadana”, que incloïa la preguntada pactada. El Tribunal Constitucional la va suspendre a instàncies del govern espanyol de Mariano Rajoy, però el Govern la va mantenir.
I el 14 de gener del 2015, Artur Mas va anunciar que un any després de convocar el 9-N, el 27 de setembre del 2015, els catalans estarien convocats a les urnes per unes noves eleccions al Parlament que va descriure com a plebiscitàries. Després d’una reunió de quatre hores amb Junqueras i representants de les principals organitzacions del moviment, es va fer públic l'acord on quedava recollit que els partits es presentarien amb “llistes diverses, però amb un full de ruta compartit”. ERC sempre va deixar clar que la seva voluntat era presentar-se per separat en aquelles eleccions, en un moment en què el partit creixia exponencialment (va guanyar les europees d’aquell any) però no va ser així.
Eleccions plebiscitaries, text constitucional, estructures d’estat, culminació en 18 mesos
El full de ruta, concepte que en els mesos següents ompliria milers de titulars, signat pels partits i entitats el 30 de març de 2015 recollia que les eleccions del 27-S tindrien un caràcter plebiscitari i que “servirien com a mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític substituint el referèndum que es va impedir realitzar”. En aquell moment es parlava de “candidatures sobiranistes” en plural i quedava per escrit que els seus programes havien de deixar clar que les eleccions eren un plebiscit i que "votar-les suposa un pronunciament favorable a la independència de Catalunya”.
Respecte del procés d’independència, el document recollia l’elaboració d’un projecte de text constitucional en un termini de 10 mesos, a través d’un mecanisme participatiu i supeditat a un referèndum posterior. També la creació i la posada en funcionament de les “estructures necessàries del nou estat”, entre les quals una hisenda pròpia, seguretat social, acció exteriors, proveïment energètic o seguretat. Dins d’aquest punt també s'incloïa l’”exercici dels actes de sobirania necessaris per a construir el nou país” i era aquí on es fixava el termini dels 18 mesos, d’ençà el 27-S per culminar el procés de transició nacional cap a la “proclamació d’un nou estat o República Catalana”. Quan acabava d’arribar al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián (que venia de Súmate) assegurava que hi faria 18 mesos “ni un dia més” perquè no hi havia pla B.
Respecte de les relacions institucionals es plantejava l’inici de negociacions amb l’Estat de les noves condicions: “Repartiment d’actius i passius, relacions entre els nous estats”. També l’obertura de negociacions amb les instàncies internacionals per al “reconeixement i admissió del nou estat” i restar a l’expectativa davant l’alternativa d’un referèndum vinculant per part d’Espanya sobre la independència. És l'única menció que es fa a un referèndum d'autodeterminació, perquè el referèndum eren les eleccions mateixes. El document s’acabava amb la culminació del procés: un referèndum vinculant sobre la nova constitució. Seria, doncs, amb el resultat positiu d’aquest referèndum, cosa que permetria “la proclamació de la independència” A partir d’aquest punt, s’escolliria el nou Parlament i es començaria a negociar “les noves formes de relació amb l’Estat espanyol i la Unió Europea”.
Pacte electoral amb full de ruta
Després de setmanes, mesos, d’un llarg debat que semblava que no tenia fi, Convergència i ERC van anunciar un acord per concórrer junts a les eleccions plebiscitàries, el que es convertiria en Junts pel Sí. Aquesta sempre havia estat la voluntat d’Artur Mas, però Junqueras i Esquerra s’hi negaven: inicialment el rebuig era absolut, després es va mostrar en contra d’una llista conjunta que inclogués polítics i finalment, la nit del 10 de juliol, es va anunciar un principi d’acord que havia de ser “el pas definitiu cap a la independència”. En paraules de Junqueras, l’objectiu de l’acord era garantir guanyar el plebiscit del 27 de setembre i fer “la independència de Catalunya”. En la posada de llarg de la candidatura, abans que Mas convoqués oficialment les eleccions, es va fer públic que el cap de llista seria Raül Romeva, que acabava de plegar d’Iniciativa i amb qui Junqueras havia coincidit en la seva etapa al Parlament Europeu, tot i que en tot moment va quedar clar que el candidat a la presidència era Artur Mas.
Aquesta llista va presentar el seu propi full de ruta, molt semblant al que ja s’havia acordat el 30 de març, ara fa exactament deu anys. El termini dels 18 mesos en formava part: “S’iniciarà la segona fase del procés d’elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d’unes eleccions constituents en un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre”, s’hi pot llegir.
El resultat d’aquelles eleccions és sobradament conegut: Junts pel Sí va guanyar amb 62 escons, sense arribar als 68 que marca la majoria absoluta i que era el seu objectiu. La CUP, amb Antonio Baños i Anna Gabriel, en va aconseguir 10. El mapa de Catalunya va quedar tenyit del blau cel de la coalició, amb victòries arreu del país, pràcticament a tots els municipis, amb algunes excepcions on es van imposar Ciutadans (Inés Arrimadas va aconseguir ser líder de l’oposició) i els socialistes a l’àrea metropolitana. Artur Mas no va aconseguir un tercer mandat com a president de la Generalitat davant el veto dels cupaires, amb el famós empat de Sabadell inclòs, i el càrrec el va assumir Carles Puigdemont, fins aleshores alcalde de Girona, que es va fer seu aquell full de ruta i s’hi va comprometre.
"O referèndum o referèndum"
Amb aquest compromís al full de ruta, Marta Rovira, que exercia com a portaveu de Junts pel Sí al Parlament (Jordi Turull era el president del seu grup parlamentari) va explicar en una roda de premsa a la cambra catalana pocs dies després de la investidura de Puigdemont que es proclamaria la independència en 18 mesos, abans de convocar unes eventuals eleccions constituents, tot segons el document marc. En aquell moment, només es plantejava la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat, que no va arribar mai. Lluís Llach, que havia entrat com a diputat al Parlament, va voltar per Catalunya durant tot el 2016, per explicar a aquells que havien votat a Junts pel Sí quin era l’estat de la qüestió i en quin punt del full de ruta es trobaven.
Quan es complia un any de les eleccions del 27 de setembre, Carles Puigdemont es va sotmetre a una qüestió de confiança davant el rebuig de la CUP als pressupostos. La va superar amb la majoria independentista i amb una promesa, que suposava un canvi respecte d'allò que estava escrit en aquell document que avui compleix una dècada: "O referèndum, o referèndum". Aquesta, però, és efemèride d'un altre paner.
A la imatge principal, Artur Mas i Oriol Junqueras la nit del 27-S / Foto: Efe