Dimarts 8 d’abril del 2014. Artur Mas governa Catalunya i acaba d’aprovar els pressupostos de la Generalitat amb l’ERC d’Oriol Junqueras. Convergents i republicans tenen 71 diputats, tres per sobre de la majoria absoluta. Quatre mesos abans, el 12 de desembre del 2013, CiU, ERC, Iniciativa i la CUP han anunciat la data i la pregunta de la consulta del 9 de novembre del 2014: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”. Hi han arribat un any després de les eleccions del novembre del 2012, convocades anticipadament per Artur Mas després del cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal. Les quatre forces sobiranistes sumen poc més de dos milions de vots i tenen 87 escons. Un mes després d’anunciar la pregunta, el Parlament aprova dur al Congrés dels Diputats una proposició de llei per poder celebrar la consulta de manera acordada. És una proposta que rep el suport de 87 diputats: els de CiU, ERC i Iniciativa i tres del PSC que trenquen la disciplina de vot (Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli). La CUP s’absté al·legant que no cal demanar permís.
La proposta, amb un article únic de quatre apartats, és clara: “Es delega a la Generalitat de Catalunya la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, en els termes que s’acordin amb el govern de l’Estat”. S’apel·la a l’article 150.2 de la Constitució, que permet transferir o delegar competències exclusives de l’Estat, com la d’autoritzar la “convocatòria de consultes populars per via de referèndum”, establerta a l’article 149.1. Ara, una dècada més tard, el president Pere Aragonès torna a posar sobre la taula un precepte de la Carta Magna per poder celebrar un referèndum: en aquest cas, la via prioritària és l’article 92, que fixa que “les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”.
Tornem al 2014. Passen tres mesos, i la iniciativa de la cambra catalana arriba a la Carrera de San Jerónimo: els encarregats de defensar-la són Jordi Turull (de CiU), Marta Rovira (d’ERC) i Joan Herrera (d’ICV-EUiA). Durant el debat, que s’allarga gairebé set hores, Mariano Rajoy defensa que la demanda del sobiranisme no té cabuda en la Constitució, mentre que els representants del Parlament justifiquen el seu encaix legal i polític. Finalment, la proposta es tomba per 47 vots a favor (CiU, IU, ICV-EUiA, CHA, el PNB, Amaiur, ERC, el BNG, Nueva Canarias, Compromís i Geroa Bai), 299 en contra (el PP, el PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias) i una abstenció (Coalición Canaria). D’aquell dia, l’enèsima negativa de l’Estat a escoltar el sobiranisme, ara se’n compleixen deu anys.
El sobiranisme reivindica la consulta després d’haver-ho intentat “tot”
Els tres representants del Parlament van culpar l’Estat de no oferir cap sortida i cap solució a les demandes de Catalunya. Marta Rovira recordava que el catalanisme polític sempre ha buscat un “encaix amable i digne” i verbalitzava que, malgrat haver-ho “fet tot”, tenia la sensació que en cada pacte s’havien “perdut oportunitats i benestar”. “Hi ha una sensació de fatiga, d’haver-ho intentat absolutament tot per fer possible un encaix còmode per les dues parts”, afegia Jordi Turull, que retreia al PP que el govern espanyol digués als catalans que “el seu autogovern, la seva llengua i les seves institucions avancen cap a la residualitat”.
Joan Herrera apuntalava l’argument i denunciava que “l’Espanya que governa no entén la realitat més plurinacional de tota Europa” i lamentava que la cultura política del PP feia que els catalans no sentissin la Constitució “com a pròpia”. “El país se’ns desfà a les mans, no tenim suficients recursos, ni instruments, ni competències, per ajudar els nostres ciutadans i no tenim la sensació de tenir un Estat del nostre costat en aquests moments de tanta i tanta dificultat, sinó que no ens accepten ni com som, ni com pensem, ni com parlem, ni com somiem”, confessava Marta Rovira.
Tots tres van abanderar que consultar al poble de Catalunya sobre el seu futur és “legal, possible, constitucional i necessari”. Jordi Turull va reivindicar que l’única manera de “saber amb exactitud què convé o no als catalans” és “preguntar-ho als catalans” a través d’un referèndum que “té cabuda dins de la Constitució”. Marta Rovira va apel·lar a una negociació que havia de passar per “molta voluntat política i molts quilos de sensibilitat democràtica” i va asseverar que, mentre “des de sempre” el catalanisme polític ha segut a la cadira, a l’altra s’hi han trobat “improperis, amenaces velades i informes apocalíptics”. També va recordar que la consulta serviria perquè “els que mai han defensat el dret a votar dels catalans”, com Alícia Sánchez Camacho (aleshores presidenta del PP català), Albert Rivera (en aquell moment líder de Ciutadans) i Pere Navarro (que era el primer secretari del PSC), poguessin “escollir lliurement la seva opció de votar no”.
En aquesta línia, Joan Herrera va reclamar al govern espanyol una resposta “raonable, democràtica i políticament intel·ligent”, considerant que aquesta hauria de passar per “canalitzar la demanda, no negar-la”. El líder d’ICV va apel·lar a un “deure democràtic a asseure’s a dialogar” i va recriminar al PP que fos “presoner de l’anticatalanisme que ha sembrat durant tants i tants anys”. “Han decidit fer com si plogués, pintar la petició com un caprici, dir que només és el president Mas, sense entendre que això és molt més plural i molt més social del que vostès pinten. Han decidit negar el problema per parapetar-se en la seva percepció errònia que tot és un suflé i apliquen aquesta màxima tan pròpia de Rajoy, abans i avui: el més urgent és esperar”, va exclamar.
Un avís sobre el que podia venir després
Era el 2014. Feia dos anys de la primera manifestació independentista massiva l’11 de setembre, faltaven sis mesos pel 9N i Carles Puigdemont feia tres anys que era alcalde de Girona. Però Jordi Turull ja feia un avís per navegants: el sobiranisme no desistiria si el govern espanyol no s’obria a negociar. “Impulsarem altres vies legals i democràtiques que permetran al poble de Catalunya, carregat de raons, votar i decidir el seu futur. El poble de Catalunya no s’ha ficat en un carreró sense sortida, ha iniciat un camí pacífic i democràtic sense tornada”, va proclamar. “Som conscients que prendrem la decisió política més important de la nostra història recent”, va rubricar.
En paral·lel, Joan Herrera situava el govern espanyol en la dicotomia entre una “solució democràtica” i una “solució autoritària”. I advertia Mariano Rajoy que “les solucions autoritàries mai són solucions perdurables quan hi ha una majoria política i social que no acceptarà aquesta solució”. “Poden dilatar el debat, però no el podran aturar i, com més temps triguin, més difícil ho tindran”, va concloure.
Un acord transversal que unia CiU, ERC, Iniciativa i la CUP
Un dels grans valors d’aquella proposta era la transversalitat de les forces polítiques que la impulsaven: de CiU a ICV-EUiA, passant per ERC i la CUP. No en va, sis mesos després, Artur Mas i David Fernández van protagonitzar la cèlebre abraçada després de constatar que el 9N havia sigut un èxit. Al Congrés, també es va posar de manifest aquest pluralisme. Jordi Turull va subratllar que una majoria dels catalans, amb “diferents intensitats i matisos”, havien arribat a la conclusió que “així no es pot seguir”. I Joan Herrera va posar en relleu la “pluralitat” d’una “demanda democràtica” que incloïa bona part de l’arc parlamentari: “Avui es defensa des dels que governen a Catalunya i des dels que exercim l’oposició més bel·ligerant”.
Un “referèndum consultiu” que “obligués” a convertir la “voluntat” en “realitat jurídica”
La proposició de llei impulsada pel Parlament de Catalunya defensava a l’exposició de motius que el principi democràtic havia de permetre que “la voluntat del poble de Catalunya” es pogués expressar en un moment en el qual “socialment i institucionalment” hi havia una “demanda majoritària i inequívoca” en aquest sentit. La consulta es plantejava com a no vinculant, però amb la voluntat que un resultat favorable tingués “com a conseqüència, per exigència del propi principi democràtic”, que “la voluntat expressada a les urnes” obligués a un “determinat comportament polític de l’Estat i de la Generalitat”. Per tant, a l’horitzó, es volia “negociar de manera lleial i sense dilacions el procés a seguir per convertir en realitat jurídica aquella voluntat”. Alfredo Pérez Rubalcaba, líder del PSOE, ho explicava en altres paraules: “Un referèndum que és jurídicament consultiu, però que, no ens enganyem, és políticament vinculant”.
Rajoy rebutja cedir una “competència intransferible” per una consulta que vol “liquidar el règim constitucional”
La resposta de Mariano Rajoy va ser la previsible: la negativa a qualsevol via per celebrar una consulta. “Aquesta cambra no pot acceptar que se’ls cedeixi una competència intransferible per convocar un referèndum que té com a objecte liquidar el règim constitucional. L’Estat pot autoritzar o no un referèndum, però no pot delegar en altres perquè l’autoritzin, i el que tampoc està permès és autoritzar un referèndum amb un propòsit radicalment contrari a la Constitució”, va proclamar. Sobre les reivindicacions democràtiques del sobiranisme, va reconèixer que “votar és un dret democràtic”, però va considerar que “no a qualsevol lloc, ni de qualsevol manera, ni sobre qualsevol assumpte” i va esgrimir que hi ha coses que “no canvien ni amb manifestacions ni amb plebiscits”. “La democràcia no s’entén sense les urnes, però les urnes no són suficients perquè un acte sigui democràtic. Què és el que falta? Falta el respecte a la llei”, va reblar.
Així mateix, va treure a passejar dos dels presumptes arguments que en aquell moment feien fortuna: “El dret a decidir sobre el seu futur polític el té el conjunt del poble espanyol i no només una part del mateix” i, amb la independència, “Catalunya seria més pobre, sortiria d’Europa sine die, de l’euro, de l’ONU i dels tractats internacionals”. “El que estan oferint és el més semblant que es pot imaginar a l’illa de Robinson Crusoe”, va afegir. I va retreure als diputats del Parlament que volguessin “proclamar una sobirania que no existeix perquè la Constitució no la reconeix”.
A més, va argüir que l’autodeterminació de Catalunya més “lliure i autèntica” va ser el referèndum de la Constitució del 1978, on el 90% dels catalans que van votar van donar-hi suport i “no van considerar que fos una mordassa o un grilló, sinó una garantia i una salvaguarda”. I, al més pur estil de «Los catalanes hacen cosas» (que va triomfar, justament, a la campanya electoral del 2012), va intentar fer una declaració d’amor a Catalunya: “Estimo Catalunya com les altres comunitats, no com una cosa simplement entranyable, sinó com una cosa pròpia. Valoro molt el que ens aporta la seva diversitat, llengua, cultura, esperit emprenedor i innovador dels catalans, amor a la feina, a l’obra ben feta”.
Rubalcaba se suma als arguments de Rajoy
Qui en aquell moment liderava l’oposició al govern espanyol del PP era Alfredo Pérez Rubalcaba, el primer secretari del PSOE, que, en una època en la qual els dos grans partits del règim del 78 compartien la visió sobre Catalunya, va plantejar elements semblants als que havia defensat Rajoy. Va argumentar que no es pot “preguntar a uns quants allò que correspon a tots” i va subratllar que “ningú pot convocar un referèndum autonòmic sobre un tema que afecta el conjunt dels ciutadans espanyols”. A més, va considerar que la via de l’article 150.2 era “molt feble” i tenia “poques vies de prosperar”, però va reconèixer que oferia un avantatge: poder tenir aquest debat. “No ens agraden els processos que obliguen a escollir entre ser català i ser espanyol”, va assenyalar.
“És molt seriós el que passa a Catalunya i nosaltres estem preocupats”. Davant d’aquest diagnòstic fet per Rubalcaba, la proposta del PSOE i del PSC era una reforma federal de la Constitució per resoldre “algun dels problemes de convivència entre Espanya i Catalunya” i amb la voluntat de recollir “les aspiracions i singularitats del poble de Catalunya”. La reforma incloïa, per exemple, convertir el Senat en “cambra territorial” i fixar els principis bàsics d’un “sistema de finançament just i solidari”. Rubalcaba feia un darrer avís: “Val la pena transitar per aquesta solució, encara que només sigui perquè el risc de no fer-ho és molt alt”.