“Senyor Rajoy, si no va al Congrés a presentar la seva investidura, millor que se’n vagi a casa”. Són paraules de Pedro Sánchez el 22 de gener del 2016. Ha passat un mes des de les eleccions del 20-D del 2015, que han trencat el bipartidisme i han suposat la irrupció de Podemos i Ciutadans al Congrés dels Diputats. El PP té 123 escons i el PSOE en té 90, seguit dels 65 de Podemos i les seves confluències i els 40 de Ciutadans. El rei Felip VI, set mesos després de la seva coronació, fa la seva primera ronda de consultes amb els partits polítics per veure quin candidat podria sotmetre’s a la investidura. I, per primera vegada en la història, acaba sense que hi hagi un aspirant.
És el mateix que ara, més de vuit anys més tard, acaba de passar al Parlament de Catalunya: Salvador Illa i Carles Puigdemont han renunciat a anar a una investidura sense tenir els vots garantits i Josep Rull ha evitat postular cap dels dos com a candidat. Ara bé, hi ha una diferència: a Catalunya, el Parlament haurà de fer un acte equivalent perquè el Reglament fixa que el debat d’investidura s’ha de celebrar deu dies després de la constitució de la cambra. En canvi, al Congrés no hi ha cap termini establert i el monarca no té una data límit per proposar un candidat. Més enllà de les diferències procedimentals, el context polític és equiparable: en un context multipartidista i de majories fràgils i complexes, dos candidats aspiren a arribar a la presidència i necessiten més temps per negociar i aconseguir els suports. En aquell moment, el PSOE va retreure a Rajoy que no fes un pas endavant i ara és Illa el que justifica que el PSC esperi a teixir una aliança amb ERC i els Comuns.
“Rajoy té el deure i l’obligació de presentar la seva investidura”
Tornem al 2016. Després de reunir-se amb Felip VI, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, compareix a la sala de premsa del Congrés per valorar la decisió de Mariano Rajoy de renunciar a presentar-se a la investidura. I és molt crític amb la decisió del líder del PP. “Si no va al Congrés a presentar la seva investidura, millor que se’n vagi a casa”, li etziba al president en funcions. El dirigent socialista afirma que “és el torn” de Rajoy “com a primera força política” després de les eleccions del 20 de desembre: “Té el dret i, m’atreviria a dir, el deure i l’obligació de presentar la seva investidura al Congrés”. “La democràcia té els seus terminis i els seus procediments, no hi ha dreceres”, rebla. Sánchez reconeix que els resultats electorals llencen un escenari “nou, complex i diferent” en la política espanyola, que comporta que es necessiti “molt més diàleg, capacitat d’acord i negociació.”
“Una decisió pròpia d’un antisistema i un triler”
Ara bé, la veu més contundent des de les files socialistes és la de César Luena, el llavors secretari d’Organització del PSOE. Més tard, en una breu roda de premsa des del carrer Ferraz, titlla la decisió de Rajoy de “molt irresponsable” i de “més pròpia d’un antisistema i d’un triler que d’un president en funcions d’Espanya”.
“Una decisió que podem definir com la del perro del hortelano”, en referència a l’obra de Lope de Vega, que “ni menja ni deixa menjar”, afegeix, i aprofita per disparar contra “l’estil de Rajoy”, que resumeix en “no actuar i deixar les coses per més endavant”. “Un Rajoy en plasma, que no dona la cara i es torna a amagar”, insisteix.
“No estic en condicions de presentar-me a la investidura”
A tot això… com argumenta Mariano Rajoy el seu pas enrere? En una compareixença des de la Moncloa després de reunir-se amb Felip VI, el president en funcions agraeix a Felip VI el “gest” i la “deferència” d’oferir-li ser el candidat, però reconeix que no seria viable: “Li he dit que avui, que en aquest moment, no estic en condicions de presentar-me a la investidura, perquè no només no tinc encara una majoria de vots a favor, sinó que tinc una majoria absoluta acreditada de vots en contra, 180 diputats com a mínim”. Rajoy argumenta que el debat d’investidura “no és un tràmit” perquè comencin a comptar els terminis: “Jo no em prestaré a això”. “Encara i de moment, no tinc els suports i crec que hem de donar temps i marge al diàleg per a l’interès general d’Espanya i dels espanyols”, reitera.
L’aposta de Rajoy és formar una gran coalició amb el PSOE i Ciutadans, una opció que considera que “respon a l’interès general dels espanyols i al sentir majoritari dels ciutadans que creuen en la unitat d’Espanya”. Els socialistes, en canvi, ho rebutgen categòricament i aposten per un “canvi progressista i reformista a Espanya”. Sánchez i Rajoy, cada un pel seu costat, insisteixen que necessiten més temps per negociar. De fet, aquell mateix dia Podemos fa un pas endavant: Pablo Iglesias assenyala que la seva aposta és ser vicepresident d’un executiu presidit per Pedro Sánchez. I aquest és un argument que esgrimeix Rajoy per optar per esperar: “Hem conegut que aquest matí s’ha presentat una proposta d’acord que comptaria amb molts més vots a favor que la meva”. Tot i això, era l’època que Sánchez vetava l’entrada de Podemos al Consell de Ministres.
El desenllaç: la investidura fallida de Sánchez el març i les eleccions del 26-J
I com va acabar tot plegat? Després d’aquesta primera ronda de contactes, Felip VI va tornar a parlar amb els líders polítics una setmana més tard. El resultat va ser postular Pedro Sánchez com a candidat a la investidura. Malgrat els intents de Podemos de seduir-lo, el PSOE va pactar amb el Ciutadans d’Albert Rivera, però es va quedar lluny d’aconseguir una majoria favorable: 131 sís i 219 nos. Amb un hipotètic pacte amb Podemos i les seves confluències, Sánchez hauria arribat a la Moncloa amb els vots d’ERC, el PNB, Compromís i Izquierda Unida. Tanmateix, en aquell moment Sánchez tancava la porta a pactar amb l’independentisme. I no hi va haver cap altra temptativa: a finals d’abril, el rei va fer un últim intent de trobar un candidat, però ningú va fer el pas.
El resultat va ser que es van dissoldre les Corts Generals i es van convocar eleccions per al 21 de juny. El PP va sortir reforçat de la repetició electoral, mentre que el PSOE va aconseguir el pitjor resultat de la història. Després de pactar amb Ciutadans, Rajoy es va sotmetre a una primera investidura a l’agost. Però va fracassar. I dos dies abans que vencés el termini que hagués conduït a les terceres eleccions, el líder del PP va ser investit gràcies a la famosa abstenció del PSOE, que arribava després de la defenestració de Sánchez. Dos anys més tard, una moció de censura va conduir Sánchez a la Moncloa. I allà continua.