Enmig del retrobat silenci dels diaris de Madrid sobre l’espectacle de la renovació del Consell General del Poder Judicial, s'hi veu a les portades certa gresca sobre la destitució de l’advocat de l’Estat que duia l’acusació de l’1-O. L’home s’havia refusat a obeir la seva cap –que té tot el dret a manar-lo– i alguns diaris, tan amants com són del imperi de la llei i de l’estat de dret, parlen de "purga" i que s’esclafa la independència de l’Advocacia de l’Estat. Potser perquè és l’única independència que els agrada.
Val a dir que no és cap broma que el FMI, l’OCDE i la Comissió Europea desacreditin el projecte de pressupostos del govern espanyol. Amb l’aigua que baixa, però, algú creu encara que aquest projecte estava viu després que els dos partits independentistes catalans li hagin negat el seu suport per terra, mar, aire i xarxes socials? Obrir la portada amb els dictàmens d’aquells tres organismes internacionals només és part de la saragata Sánchez fuera! elecciones ya! que fa sonar nit i dia el trio antigovernamental d’El Mundo, La Razón i ABC. No és més que matar morts.
L’única raó que podria explicar tanta cridòria és el fet que els dictàmens del FMI, l'OCDE i la Comissió Europea els estalviaran de titular –quan arribi el moment– que, per culpa dels indepes, el govern espanyol no pot fer passar els pressupostos pel Congrés. Segurament no ho fan per això, no.
Vist el panorama, pot semblar que El País fa una portada més neta. És dubtós. Fa estrany obrir amb l’expedient sancionador de Brussel·les a Itàlia pels seus pressupostos mentre als del teu país els hi passen el corró per sobre. Molt estrany, tot i que no son comparables les actituds d’Itàlia i d’Espanya. Però així, de primeres, amagar-ho en un columneta sembla més una protecció al govern espanyol que altra cosa, per molt inèdita que sigui la decisió de Brussel·les –que ja veurem on s’acaba.
Després ve el numeret de Gabriel Rufián i Josep Borrell al Congrés. L’editorial del director explica prou què ha passat. Feia dotze anys que la presidència de la cambra no expulsava un diputat. És fàcil recordar incidents tan o més greus que la picabaralla de Rufián i Borrell –a qui la presidenta Pastor no ha dit res, de moment, per mentir des del banc del govern. No és cap sorpresa. És una presidenta que s’estima més censurar el que diuen els diputats i esborrar-ho de les actes –cosa de la que cap diari s’ha exclamat– a resoldre el problema de comportament d’alguns diputats que, més que parlar, sembla que treuen foc pels queixals.
Sobre Borrell, queda tot dit en aquest comentari d’aquest catedràtic de la Universitat de Tours (França):
Lo que le faltaba a Borrell: hacer un Neymar en pleno Congreso de los Diputados.
— jorge cagiao y conde (@jorgecagiaoycon) 21 de novembre de 2018