El Consell de Ministres que el govern espanyol vol celebrar a Barcelona el 21 de desembre mobilitzarà mil agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil i 8.000 dels Mossos d’Esquadra, mil policies més que els desplegats pel ministeri de l’Interior francès a París per a controlar la concentració dels “armilles grogues” del cap de setmana passat. Es veu que aquest Consell s’ha de fer i es farà a Barcelona, peti qui peti, ni que sigui al lloc desaconsellat pel comandament dels Mossos.
Aquest Consell és una altra oportunitat per als diaris madrilenys d’insistir en el relat de l’independentisme violent, insurrecte, rebel. No accepten la versió, made in Barcelona, limitada a insinuar que el Govern de la Generalitat l’encapçala un activista teledirigit des de Waterloo que aposta per balcanitzar suaument el conflicte —allò de la “via eslovena”, de la que primer se’n parlava com “un bany de sang” i ara s’ha quedat en “una paròdia”.
Massa tard. Els diaris de Madrid no estan per insinuacions ni per romanços eslovens. No fan presoners. Han decidit saltar-se la relació amb la realitat i el significat de les paraules. Prou que ho confirma el titular més surrealista del dia, a La Razón, que parla d’un “exèrcit” de 6.000 CDR que “recluta la guerrilla del 21-D” en una mateixa frase que no té ni cap ni peus –ni, pel que fa al periodisme, cap dada ni fet que la sostingui. Un exèrcit reclutant una guerrilla? Un s’imagina el consell de redacció on s’ha decidit aquest titular i, si és benèvol, li ve al cap l’escena de la cabina dels germans Marx. Per sort, els titulars han de ser breus i/o no se’ls hi ha acudit com encabir-hi “terrorisme”, “escamots”, etcètera.
A l’ABC anomenen Grups d’Acció Ràpida a aquest “exèrcit” –o “guerrilla” o el que sigui– i diuen que són 8.000. Ni en la xifra es posen d’acord. Campa cavallo mio, che l’erba cresce o, en vernacle, fot-li que és de Reus.
El primer a inventar-se els fantàstics Grups Autònoms d’Accions Ràpides (GAAR) va ser El Español, el digital de Pedro J. Ramírez, fa un parell de dies. Els seus lectors encara estan esperant quina és la font fiable d’aquesta història, cosa que no ha impedit a gairebé tots els diaris de Madrid, impresos i digitals, la repiquin sense parar. Per fer-la curta: aquest fil de Twitter explica d’on surt la faula. Tu mateix/a.
Aquesta mena de mistificacions delirants farien riure si no fos perquè les compra també El País, que parla dels GAAR en peu d’igualtat a “altres organitzacions independentistes com l’ANC i Òmnium” —també en la mateixa frase.
A El País ja fa dies que parlen de la situació a Catalunya fent servir llenguatge bèl·lic, casernari. “Els CDR criden a donar la batalla divendres que ve”, diuen avui. Fa cinc dies, en un editorial escrit amb la mateixa solemnitat d’un atestat, deia que hi ha “bandes de disciplina paramilitar que, proclamant defensar una república que no existeix, proven d'acovardir qualsevol que desmenteixi la seva quimera d'una Catalunya monolítica”. Ui sí. És una sensibilitat editorial que no van tenir per parlar dels assaltants de la llibreria Blanquerna a Madrid, dels grups d’encaputxats que despengen pancartes en pro dels presos polítics o llaços grocs i intimiden la gent, o dels que van interrompre la presentació d'un llibre de Pablo Iglesias i Enric Juliana a La Central, entre d'altres fets.
Totes aquestes històries i opinions sense documentar tenen una relació més aviat migrada amb la realitat i amb aquesta manera d’ocupar-se’n que és el periodisme. De què es tracta, doncs? El fil conductor de tot plegat és presentar Catalunya com un país impossible, ingovernable, insurrecte, per a justificar davant dels espanyols i de la Unió Europea, propostes com la que José María Aznar ofereix avui en una entrevista a El Mundo: una “intervenció a fons de l’autonomia catalana, sense límit de temps i de totes les seves institucions”. Al costat d’Aznar, el 155 resulta d’una moderació lloable. Ja ens entenem.
Hi ha més conseqüències. Escampar por i angúnia, per exemple. Un periodista navarrès, que fa anys exerceix a Barcelona, ho resum en aquestes piulades:
Mi abuela me ha llamado tras ver protestas en la tele creyendo que Cat estaba literalmente en llamas y que me podía pasar algo. Me da pánico y me desespera el clima de opinión prebélico que se genera en gente normal. Hacerlo desde los medios es una locura. Ya lo estamos pagando.
— Arturo Puente (@apuente) 9 de desembre de 2018
Els diaris barcelonins són tot un contrast. A la portada d’El Periódico, ni paraula. L’Ara explica les intencions declarades del moviment indepe. A La Vanguardia també. Es cuida, però, de posar la fotografia dels mossos que ocupen la seu del departament d’Interior en demanda de millores laborals. Al peu tenen bona cura de recordar-te que “la protesta podria afectar al dispositiu pel Consell de Ministres del 21-D”. Doncs això. Campa cavallo mio, che l’erba cresce.
Il·lustració: Metel aixecant el setge de Centobrica (Armand Charles Caraffe, 1805)