Gibraltar y cierra España faria avui bon titular de portada als diaris impresos de Madrid, que vénen amb Gibraltar ultratjats, rabiüts i aguerrits, amb un deix quevedesc (Miré los muros de la patria mía, si un tiempo fuertes ya desmoronados…). Els més ofesos, com La Razón, editen titulars de batalla en primera persona del plural (“Podem tombar aquest acord?”), mentre a El Mundo, l’exministre Margallo roba la frase a Pedro Sánchez per rebutjar els acords del Brèxit entre la Unió Europea i la Gran Bretanya: “No és no”. L’ABC carrega contra la premier Theresa May. El País s’ho agafa amb més fredor i segueix obrint amb Itàlia –i és el segon dia (serà un avís críptic?).
L’argument general és que la UE ha traït Espanya con nocturnidad y alevosía. És la cançó de la punyalada per l’esquena, la Dolchstosslegende que tant va servir al nacionalsocialisme alemany per fer-se forat després de la Gran Guerra. L’enemic exterior. D’aquí al Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos de la postguerra civil només va un pas. I potser només és qüestió de temps que el món progre es queixi amb manyagueria a Brussel·les que, en excloure Gibraltar dels acords del Brèxit, han despertat inoportunament “la bèstia del nacionalisme espanyol” –la mateixa acusació que es fa a l’independentisme.
Que una catàstrofe d’aquesta categoria –si ens hem de creure les portades– agafi tan de sorpresa als grans diaris espanyols només palesa dues coses. O no és cap catàstrofe i es trata d'una altra exageració patriotera, o els diaris estan en fora de joc des de fa molts mesos –els mateixos que dura l’estira i arronsa entre la UE i la Gran Bretanya pels acords sobre l’aplicació del Brèxit. Hores d’ara, aquella premsa –que segurament estava ocupadíssima en afers de més substància– no fa res més que exclamar-se i plànyer l’Espanya vieja y tahúr, zaragatera y triste d’Azorín.
Vistes l'una al costat de l'altra, l’efecte que fan les portades és còmic.
El reportatge que es troba a faltar, però, no és de la punyalada per l'esquena sinó el de la (in)competència dels nostres, que expliqui per què l’Estat espanyol s’ha deixat passar la mà per la cara, per què han badat o han perdut els seus diplomàtics i homes d’influència, on són els aliats quan els necessites, o en què estaven pensant els més de 300 funcionaris de la Reper a Brussel·les. Tot això jugant contra una Gran Bretanya en hores baixíssimes, com explicava Simon Kuper al Financial Times. Aviam si els diaris s’hi atreveixen, que per alguna raó alguns bromistes anomenen el Tercio de Flandes a l'aguerrit grup de corresponsals espanyols a Brussel·les.
També manca tocar de peus a terra o, per dir-ho més a la moda, respectar el principi de realitat.
La dictadura del general Franco va tancar completament la frontera espanyola amb Gibraltar. La jove democràcia espanyola la va reobrir després de l'adhesió a la UE, el 1985. Principi de realitat. Espanya, però, des dels governs d’Aznar, torna a reclamar el penyal com a cosa de vida o mort, malgrat que els que hi viuen, els llanitos, no hi estan d'acord. Ho han deixat dit en dos referèndums. Al del 1967 va votar el 73,4% dels residents, el 99,64% dels quals en favor de continuar dins la Gran Bretanya. Al del 2002 hi va participar el 87,9% del cens electoral i el 98,97% va preferir la sobirania britànica a la cosobirania. Els gibraltarenys, per unanimitat, no volen ser espanyols. Dit d’altra forma: els llanitos van derrotar Espanya per KO. A les urnes. Principi de realitat.
Gibraltar Chronicle. Portada del referèndum del 1967
Bola extra. En un dels seus mítics explainers, The Economist explica per què Gibraltar pertany a la Gran Bretanya. “Perquè un rei espanyol del segle XVII no va tenir fills”, rebla amb murrieria el subtítol, abans de detallar la història de la sobirania britànica del penyal. Conclou amb un consell: “A Espanya prou que li convé: si Gran Bretanya entregués Gibraltar, els catalans, que van perdre la seva autonomia després del Tractat d'Utrecht [pel qual Espanya va cedir el penyal], podrien considerar-ho un precedent interessant”. L’article és del 2013.