Avui dissabte Pedro Sánchez està de sort. Els quatre diaris impresos de Madrid li fan portades com a pancartes i amb titular únic. Si l’hagués dictat algun estrateg de La Moncloa no ho hauria fet millor. És l’última esperança que els hi queda. Si Gibraltar ha de seguir sent un penyal a la sabata d’Espanya, són el president i el seu govern que ho han de fer. ¡Presidente, sálvanos!
S’agafen al “boicot” de Sánchez a la cimera de la UE (volen dir que no hi acudirà, però amb èpica), com un nen petit confia que deixant de respirar li faran cas en tot allò que demani. Per a distreure millor el dissabte, podien haver titulat “Jo que tu no ho faria, foraster”. L’efecte hauria estat el mateix. Cap.
El millor comentari per aquesta mena de portades el va fer Cervantes –que en la seva obra descriu el caràcter espanyol amb admirable, admirabilíssima, precisió quirúrgica–, en un sonet titulat Al túmulo del Rey. Els protagonistes són un soldat que s’admira del túmul de Felip II a Sevilla i un altre, encara més pinxo, que li fa els cors. Fa així:
«¡Voto a Dios que me espanta esta grandeza
y que diera un doblón por describilla!
Porque ¿a quién no sorprende y maravilla
esta máquina insigne, esta riqueza?
»Por Jesucristo vivo, cada pieza
vale más de un millón, y que es mancilla
que esto no dure un siglo, ¡oh gran Sevilla!,
Roma triunfante en ánimo y nobleza.
»Apostaré que el ánima del muerto,
por gozar este sitio, hoy ha dejado
la gloria donde vive eternamente».
Esto oyó un valentón y dijo: «Es cierto
cuanto dice voacé, seor soldado,
y el que dijere lo contrario miente».
Y luego, incontinente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese y no hubo nada.