El Parlament britànic ha rebutjat per tercer cop el pla de la primera ministra Theresa May per al Brexit, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Les portades d’avui van d’això. La situació és tan complexa que fins i tot Jon Worth, un consultor de comunicació, ha deixat de fer els diagrames de situació que publica des del gener, on respon la pregunta “I ara què?”. N’ha fet 27 versions. Esgotat, explica a The New York Times que ja no pot seguir el ritme.
Diaris, columnistes, tertulians i intel·lectuals d’aquests rodals, en canvi, fa mesos que es fan una festa amb tota mena de comentaris irònics i despectius sobre les penes i treballs de la Gran Bretanya. Van arrencar amb un hispànic menyspreu per la decisió de David Cameron de sotmetre a referèndum la pertinença a la UE. Els referèndums els carrega el diable, deien —diuen— brandant el cap amb posat burleta.
El dit a la nafra
Un periodista i un professor de Dret van desvestir ahir aquesta actitud pinxeta amb unes senzilles piulades, que aquí es reprodueixen lleugerament editades. El periodista —Arturo Puente— posa el dit a la nafra: “Em deixa bocabadat la condescendència amb què es mira el Regne Unit o Itàlia des dels mèdia espanyols. Som un país de la perifèria europea incapaç de tenir un debat de mínims sobre els errors de disseny de la UE i com ens impacten, però quin [tip de] riure [que ens fem] amb això de order! order!”
El professor —Andrés Boix— afegeix sal i pebre al comentari: “No només és això. La nostra estimada premsa, amb la seva llegendària capacitat crítica, es passa la vida criticant el Regne Unit, Trump i qui convingui... mentre aplaudeix i lloa tot el que fa el poder aquí, fins i tot quan fa el mateix que Trump! (El cas del mur, per exemple)”. Boix al·ludeix a les tanques frontereres de Ceuta i Melilla. “A més —segueix— és grotesca la nostra obsessió en donar lliçons de democràcia al Regne Unit, de tracte als indígenes a Mèxic, sobre l'estat de dret als jutges europeus, de dret alemany als mateixos jutges de Schleswig-Holstein. Tot menys pensar que aquí, potser...”.
Es comenten soles
Boix recorda que “quan fa uns anys els sospitosos habituals ens queixàvem pel rescat bancari, tot l'establishment, els ‘experts’, els llestos oficials i la premsa ens informaven, displicents, que no en teníem ni idea i que ho tornarien tot amb escreix. No ho sé, potser ens estaria bé tenir una premsa una mica més dedicada a controlar els nostres poders i les seves accions, en lloc d'estar tan pendents d'explicar-les i justificar-les, així com de contraposar-los amb els malvats i incompetents dirigents de l’estranger”.
Tot plegat no és d’avui i aquesta actitud de la premsa no s’aplica només al Brèxit. Avui, però, fes el favor de llegir-te les portades dels diaris amb l’esperit dels senyors Puente i Boix i tu mateix/a et faràs el comentari solet/a.
