Aquest diumenge, El País titulava en portada que "la societat espanyola viu molt pendent del coronavirus, però sense alarma”. A la vista de les portades d’avui, s’ha acabat el bròquil. No se sap si en tres dies la societat espanyola ha canviat radicalment d’actitud, però és clar que els diaris sí. Han cedit a l’alarma, que crearà més alarma, i així tot.
Totes les portades obren amb la decisió del govern italià de tancar escoles i universitats fins al 15 de març per aturar el coronavirus (excepte els badocs de l'ABC). T'agafaves amb sornegueria la recomanació als italians de no acostar-se els uns als altres a menys de metre i mig. A Itàlia, que són com cosins germans! La vida italiana és una òpera continua —diuen sempre els bromistes— i encara tindran raó: el seu govern ha decidit que no n’hi ha prou amb les mesures sanitàries, que calen mesures socials de calibre gros. Per falta de vacuna que mati el virus, ha ordenat a la gent que en fugi, que li faci el buit.
Els experts sanitaris assenyalen que l’evidència científica sobre l'efectivitat d'una tal mesura és molt prima. Però no estem en mans dels científics, sinó dels polítics. O no, perquè al Regne Unit fins i tot pensen si tancar el Parlament, segons The Times. Els inventors del Parlament —amb permís d’Islàndia i dels reialmes de la Corona d’Aragó—, ponderen clausurar les cambres, tot deixant el govern sense control. Vuit-cents anys de lluites polítiques a la brossa per un virus.
A la Itàlia republicana mai no havia passat que tanquessin les escoles i universitats de tot el país. La decisió, segons el primer ministre, Giuseppe Conte, correspon a qui mana, depèn de la política. Els infectats ultrapassen els 2.700, 276 s'han guarit i han mort 107 malalts. Prop de tres mil persones paralitzen un país de 60 milions i escaig, la tercera economia de la UE.
Vivim temps tan inèdits que no hi ha precedents útils per abordar la situació. Les decisions més inaudites i més peregrines poden prendre carta de naturalesa i semblar-nos d’allò més raonable. El govern espanyol, que no és operatiu però potser sí sarsuelero, ha reaccionat autoritzant l’eventual tancament de fàbriques. Darrere les fàbriques pot venir qualsevol cosa. Restaurants, biblioteques, transports públics, botigues, tertúlies… Qualsevol cosa. (Ahir, la policia grega va matar a trets un immigrant a la frontera i la Unió Europea parla de "l'escut d'Europa". Doncs això. Qualsevol cosa).
Haurem de distanciar-nos dels nostres companys, evitar reunir-nos amb les persones més properes (mítings, manifestacions, conferències, congressos), dissoldre les cites ordinàries dels grups en què ens associem diàriament per fer la nostra feina, els nostres estudis i viatges, la nostra pregària i les nostres relacions, el lleure…”, protesta avui Ezio Mauro a La Repubblica, diari de referència dels vells progres italians. La llibertat és ostatge del coronavirus. Els fonaments de la convivència són víctima de la por visceral i pura de qui no coneix l’enemic. Fa l’efecte, però, que si el que es vol es mantenir la calma, oferir esperança i no deixar-se arrossegar pel pànic de viure —que és el que denoten aquestes mesures—, les portades d’avui no hi ajuden gaire.
