Una portada serveix per a moltes coses, incloses algunes de molt profanes. Avui, però, gairebé totes les portades fan de portades, alguna amb un cert aire d’inquisició i tot: piquen, mosseguen, fereixen amb els fets per davant. Era el dia que el govern espanyol havia de rebre —i rep de valent.
Excepte El País, que et vol impressionar amb una dada global i vaporosa (quanta gent és “un terç de la humanitat”?) mentre que el que a tu et fa mal és el parent, l’amic o el veí morts a l’hospital; el confinament a casa amb la canalla inquieta; l’ERTO que ha tocat la teva parella; el coi del teletreball —que ja comences a pensar que està molt sobrevalorat—, o que la única autoridad competente no et digui com volen acabar amb això mentre t’ensenyen soldats de la UME ruixant amb lleixiu el vestíbul de l’aeroport.
Una portada que crida l’atenció és la de La Vanguardia. Potser tu també has estat a punt de caure de la cadira en veure que, al titular principal, el president Torra queda bé i el llueixen, malgrat que insisteixi a agreujar el confinament —com fa dies—, gràcies a les dades de què disposa, encara que no va en la línia de la única autoridad competente. Si es llegeix tot seguit el títol del costat fa l’efecte que el diari —els fets, més aviat— etziba una segona martellada a la gestió centralitzada de la crisi del coronavirus. Això: una portada que és una portada.
N’hi ha d’altres que tampoc van coixes. La d’El Mundo, per exemple, aporta una dada formidable: les comunitats autònomes han hagut de comprar fins a 52 milions de mascaretes perquè el ministeri de Sanitat no ha estat capaç de fer-ho fins ahir. El Mundo ho bateja de “descontrol”. L’Ara, que també d’aquí fa plorar la portada, en diu “caos”.
Sobta que no s’hagués dit abans. Fa molts anys que el ministeri de Sanitat és un “ministeri-florera”, perquè les competències del ram van ser traspassades a les comunitats autònomes quan es volia fer d’Espanya un estat que posava a prop dels ciutadans l’administració dels serveis públics. De sobte, fa onze dies, el ministeri passa a ser part de la única autoridad competente i el posen al mig de l’estadi on juga la pandèmia. És com si l'Argentina torna a convocar Maradona per jugar contra el Brasil de Neymar. El resultat seria, exacte, descontrol i caos.
El desori de Sanitat no s’acabarà, però, per molt colossal que sigui el talonari del ministre, que ahir es va gastar 430 milions en material sanitari —pim-pam. Això sí que ho explica El País en portada: els test comprats a la Xina tenen una sensibilitat del 30% i els metges els necessiten del 80%. Molt talonari i poca traça acaben en això.
El que costa d’entendre que si El Mundo por obrir amb els 52 milions de mascaretes comprades de pressa i corrents, El País no ho vulgui fer amb aquests 640.000 tests imprecisos. Era només empènyer la bola.
