Es veia a venir. Les portades de la premsa madrilenya saliven amb els 600.000 assistents a la manifestació de la Diada del 2019, la xifra més baixa des del 2012. La dreta (i no tan dreta) mediàtica es frega les mans i ho interpreta emparant-se en l’atavisme mental que els serveix per a explicar-se el fenomen independentista: és un suflé que anirà baixant. Primer deien que ho faria a mesura que la crisi econòmica remetés. No va passar. Van dir que el desinflaria el pas del temps, per inèrcia. Tampoc. La repressió policial i judicial s’encarregarà de fer-ho. Nah. Després van avançar que ho desinflamaria la desaparició de Mariano Rajoy i el seu govern. Res.
Quan va despertar, el dinosaure encara hi era.
Fer sortir 600.000 persones al carrer no és un fet qualsevol. Si ets periodista i d'això en dius "punxar", fes-t'ho mirar. Potser ets un hater i no ho saps. A Europa, cap causa se n’ha sortit de fer-ho, fora potser de les manifestacions gegantines contra la guerra d’Iraq en alguna metròpoli. Menystenir la Diada —cap sorpresa: és el que han fet sempre— és de ximples irresponsables que entenen la vida política com un combat de boxa. La premsa internacional ho veu d’una altra manera i qualifica de “massiva” la manifestació d’ahir a Barcelona. Un cas entre cent: ahir a la nit, Aktuellt, el 30 Minuts de la televisió pública sueca, va dedicar a la cosa un reportatge de set minuts amb el títol Massiv manifestation. Set minuts. Ahir.
Però és que tant se val la xifra quan parlem d’aquestes magnituds. Als diaris ni se’ls acut interpretar la menor assistència a la Diada com un avís de la ciutadania sobiranista als seus representants polítics. Posats a estar a la lluna de València, tampoc no han sabut veure com l’independentisme civil —Òmnium, en aquest cas— va organitzar amb èxit un acte dissenyat per aplegar als Comuns en la mateixa pàgina. No en veuen venir ni una. Quina pena.
Més encara, la qüestió no és quanta gent mobilitza l’Onze de Setembre sinó com resoldre el conflicte obert el 2010 per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. La integració de Catalunya a l'Estat (o no) “continua sent el problema constitucional sense la solució del qual la democràcia no és possible a Espanya”, diu i rediu el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, entre altres. Per això les portades d’El Mundo, l’ABC i La Razón són infantils i les dels altres diaris estan gairebé en fora de joc.
Considerar la potència de l’independentisme de la mateixa manera que es mesura l’audiència d’una pel·lícula és agafar el rave per les fulles. Perquè mentre els diaris —aquests tres i els altres— s’entretenien ahir a contar manifestants i a jugar al menyspreu, o a fer titulars de hihíhahà amb fotos mentideres (la pitjor la de La Razón: creuen que enganyen algú?), avui mateix Espanya continua sense govern, abocada a unes noves eleccions —quatre en quatre anys—, situació de provisionalitat que deixa els ciutadans molt mal exposats a les inclemències econòmiques, socials i polítiques que vénen. És com el títol d’aquell llibre de Neil Postman, Divertim-nos fins a morir, o l’avís de Sant Pau als Corintis: “Mengem i beguem, que demà morirem!”. O com el microconte de Monterroso.
