Les portades de Madrid aprofiten per titular el discurs del Rei amb una frase de 28 paraules, on diu que els principis ètics obliguen tothom i passen per sobre de consideracions personales i familiars, etcètera. Són 28 paraules entre les 1.700 del reial missatge, l’1,65% del total. Certament, valorar un missatge institucional al pes no és criteri periodístic ni de cap altra mena. Saber la proporció de la frase, però, serveix per descobrir l’estratagema dels reials redactors: deixar anar aquest os de l’ètica enmig de la faramalla retòrica habitual, sabent que els diaris dinàstics ja s’encarregaran de posar-hi cap i fabricar el relat adequat per disfressar de prudència, sentit d’estat i tal una expressió tan cautelosa, obliqua i decebedora. És el que passa avui a la premsa impresa de Madrid. Afegeix-hi les reverències dels quatre partits dinàstics i ja ho tindríem. Prova superada per a Felip VI. Només El País posa el dit a la ferida.

Diràs que és trist que els diaris facin el ridícul d’aquesta manera. Doncs és que són lliures per això i més encara. Hi tenen la mà trencada, com a socis lleials de l’establishment. Aquest any, però, és probable que la martingala passi menys desapercebuda. La situació —els escàndols de Joan Carles I i les legítimes expectatives de la ciutadania— i la mateixa lògica de la frase dins el discurs demanaven un tancament que el Rei no fa. Per exemple: “en conseqüència, he demanat al meu antecessor, Joan Carles I, que torni a Espanya immediatament i es posi a disposició del parlament i dels jutges”. O bé: “així doncs, he prohibit al meu antecessor que torni a Espanya fins que no s’esclareixi la seva implicació, bla, bla, bla”. O qualsevol. Aviam, si enmig dels al·leluies rutinaris i avorrits del discurs de sobte dius que els principis ètics no se’ls pot saltar ningú i tothom sap de qui parles, sembla coherent acabar la frase amb alguna conclusió si no vols que l’al·lusió a l’ètica sembli un més dels nombrosos brindis al sol que conté el missatge.

Si no hagués estat per aquesta frase, el missatge d’aquest any de la pandèmia hauria estat perfectament intercanviable pel d’un altre any. Ni te n’adonaries. La dissort de Felip VI és que, després del 3-O, les seves intervencions generen una expectació altíssima. La sort és que pot tocar cada Nadal les mateixes melodies, en la confiança que els diaris hi posaran hores a fabricar una narrativa diferent a l'any anterior, adaptar-la al moment i vestir la mona amb significat, volum i perspectiva. Fet i fet, el discurs reial el fan els diaris que l’interpreten. Aquest any, però, Felip VI ha fet curt i als diaris se’ls hi veu el llautó.

(Si vols comparar amb un altre missatge reial, aquí tens el de la reina Elisabet II de l’abril passat, també sobre la pandèmia, aquell de “tornaran els dies bons: veurem els nostres amics altre cop; ens retrobarem amb les nostres famílies; ens tornarem a veure”. Per què et penses que es fa The Crown i no La Corona?).