Compara el titular principal de les portades de La Razón i d’El País, que toquen el mateix afer però t'expliquen coses molt diferents. L’enfocament d’un és de part i parla d’alguna cosa que encara no ha passat. L’altre explica el fet nu i el situa en context. Un orienta el teu judici sobre els fets en una direcció. L’altre et deixa lliure per a que pensis el que bé et sembli. Un se salta la lògica de la realitat amb el seu biaix. L’altre et presenta la mateixa realitat en safata sense barrejar-s’hi. La distància que hi ha entre un diari i un altre en termes ideològics és gran. Encara ho és més la distància entre un i altre respecte del periodisme.
La Razón no sap ni respectar ni els fets més palmaris. Ni Otegi és diputat ni se sap quina direcció agafarà el vot del seu partit a la diputació permanent del Congrés, que es reunirà avui per a aprovar —o no— sis decrets-llei que el govern espanyol ha aprovat els últims consells de ministres. Els anomena decretazos, la paraula en codi que els assenyala com un úkase, un diktat, una decisió autoritària. El nom d’Otegi és una altra paraula del seu codi per al·ludir al terrorisme d’ETA. No hi manca, com sempre, l’estocada humiliant: “El líder abertzale es vanta del gavadal de trucades que ha rebut dels socialistes”. Estan obsedits en presentar a Pedro Sánchez com un titella de Bildu i dels independentistes —i prou que s’ocupen de remarcar a l’avanttítol que el socialista cerca el suport dels “socis de la moció de censura”.
És el mateix que fa El Mundo en aquell primer titulet de la columna de sortida de la portada, anomenant “el jutge que va fer caure Rajoy” al magistrat que ara s’ocuparà del cas de la caixa B del Partit Popular. (Des)Qualificant la persona del jutge desvien la teva atenció del cas real, que és la corrupció de molts anys del PP, i et venen la moto que la podridura del partit no té a veure amb les accions i omissions dels seus dirigents i càrrecs, sinó amb la dèria d’un jutge en contra seva.
En fi, que tot plegat té poc a veure amb el periodisme i molt amb la tècnica pamfletària de dir alguna cosa més o menys relacionada amb l’actualitat per a fer passar de contraban la consigna partidària del dia. El periodisme és només la carota del seu biaix, com l’antifaç del bandoler o la caputxa del brètol.
