Industrials residents en Euskadi i vinculats als bancs de Bilbao i de Biscaia van engrandir la fortuna comerciant amb Hitler i ajudant a perllongar el seu esforç bèl·lic mitjançant la venda de minerals estratègics extrets a Catalunya. La fluorita d'Osor (la Selva) es transportava fins a la França de Vichy a través de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i Portvendres (Rosselló). Aquest és el tercer lliurament d'una sèrie de quatre reportatges d'investigació realitzada per Ferran Barber a El Nacional, després del primer i el segon.
Un individu ben vestit que s'acosta als cinquanta i d'aspecte inequívocament alemany camina pels carrers de Girona en direcció a l'església un diumenge d'un mes desconegut del 1945 o 1946, encara que més probablement el 46. El nostre testimoni —un antic empleat de Minersa— recorda perfectament els detalls de la història que li va explicar en persona el mateix protagonista però li flaquegen les dates. Que era un diumenge és ben segur perquè el germànic, pietós catòlic (o això pretenia ell), s'adreçava a missa. Abans d'arribar al temple l'intercepten pel carrer diversos homes i amb una cortesia impròpia dels qui estan a punt de detenir un criminal, l'informen que es troba en la llista de nazis reclamats pels Aliats. Tot seguit, el condueixen a la seu del Govern Civil de la ciutat i el retenen unes hores.
El passaport que mostra l'alemany diu que es diu Friedrich Lipperheide Henke i que va néixer el 1898 a la petita ciutat de Neheim, a Renània del Nord-Westfàlia. Naturalment, els policies ja coneixien aquests detalls, de la mateixa manera que sabien que la persona a qui havien d'interrogar era un empresari establert a Bilbao l'extradició del qual reclamaven els britànics i els nord-americans per col·laboració criminal i activitats comercials amb el Govern del Tercer Reich. El 1945, els serveis secrets del Consell de Control Aliat van elaborar una llista de 104 nazis reclamats a Espanya que deia lacònicament a propòsit de Friedrich Lipperheide que havia estat membre de les SS i espia a Bilbao de la Kriegsmarine. Però aquesta breu entrada no feia justícia ni de lluny a la veritable implicació de l'empresari en els assumptes del Tercer Reich.
Aznar Zavala el va amagar com a altres nazis
Friedrich havia dormit la nit anterior al breu arrest al Peninsular de Girona, un hotel creat a finals del segle XIX on se solia allotjar el més granat de la burgesia de l'època. El germànic, soci fundador de Minerales y Productos Derivados (Minersa), havia viatjat del País Basc a Girona per visitar unes mines de fluorita que explotava la seva societat a alguns quilòmetres d'Osor —al cor de la comarca de la Selva— i per reunir-se amb alguns dels contactes a la zona. Sabia que els vencedors de la guerra li anaven al darrere, però és de suposar que l'arrest el va agafar de sorpresa perquè Franco semblava molt més inclinat a muntar un teatret davant dels Aliats que no pas a perseguir amb determinació vells camarades i homes de negocis pels quals sovint sentia un gran respecte, acompanyat de vegades d'afecte personal i gratitud. Francesos i anglosaxons van arribar a sol·licitar la repatriació de més d'un miler i mig de militars i funcionaris del Tercer Reich refugiats a Espanya i el règim no en va arribar a lliurar tres-cents.
Tal com afirma Francesc Bosch, historiador de Sant Feliu de Guíxols, la política de Madrid era "vendre per un plat de llenties" els petits funcionaris del partit o altres individus insignificants, mentre es resistia a lliurar militars d'alt rang de les Waffen-SS com Otto Skozerny, els seus estimats membres de la Legió Còndor o acabalats homes de negocis i propietaris d'empreses com Johannes Bernhardt —president d'un conglomerat nazi de societats conegut com a Sofindus— o el mateix Lipperheide. Mentrestant, el Generalísimo intentava guanyar temps per preservar i blanquejar mitjançant diferents estratègies les empreses que els germànics havien creat al nostre país i que els Aliats intentaven dissoldre quan no apropiar-se'n, especialment, a partir de la conferència de Breton Woods (1944), on es van establir les bases del programa Safehaven. El seu principal objectiu era identificar i localitzar actius alemanys i bloquejar-ne la transferència a Estats com l'espanyol. A llarg termini pretenien persuadir Espanya perquè lliurés els béns de companyies germàniques en concepte de reparacions de guerra.
Franco es va mostrar reticent a cooperar en l'Operació Safehaven en un primer moment. Tant és així que es va negar a extradir els funcionaris alemanys als països aliats perquè entrava en conflicte amb la seva neutralitat i sobirania. Això va ser particularment alarmant i descoratjador per als vencedors perquè Espanya representava el més gran dels perills per a la possibilitat d'un ressorgiment nazi. El 3 de maig del 1948, els nord-americans i la dictadura del caudillo van arribar a un acord sobre la liquidació dels actius immobiliaris alemanys a Espanya i el 3 de novembre d'aquell mateix any, Madrid va informar que havia dipositat en el Foreign Exchange Institute 101,6 quilograms d'or saquejat pels nazis a canvi que els Aliats reconeguessin públicament que Espanya no n'havia tingut coneixement de l'origen.
Justament a conseqüència de la laxa voluntat política franquista de lliurar els nazis, els agents de la policia de Girona no van tractar Lipperheide com a un simple delinqüent. Mentre va estar sota la seva custòdia, el governador Civil de la província, Luis Mazo Mendo, el va autoritzar a fer tres trucades de telèfon. Se sap que els fets van passar d'aquesta manera perquè el mateix alemany ho va explicar directament a un enginyer català de la seva plantilla que el llibreter de vell badaloní Marçal Font va localitzar a Osor fa uns mesos en el transcurs d'una investigació relacionada amb la troballa d'un diari nazi a la Costa Brava a la qual El Nacional ha dedicat els dos lliuraments anteriors d'aquesta sèrie de reportatges.
Mariano Coll passa ja dels noranta, però conserva intacta la memòria i n'ha retingut els detalls. D'acord amb el relat dels fets que li va fer el mateix Friedrich, aquest va trucar des de la seu del Govern Civil a algú de Bilbao d'identitat desconeguda, probablement, i d'acord amb el que va succeir després, algun membre de la família propietària de la Naviliera Aznar. Les altres dues trucades van ser a l'alcalde de la població d'Osor i a l'empresari Lluis Sibils, amo de part de la infraestructura ferroviària i portuària de Sant Feliu de Guíxols mitjançant la qual Minersa —fundada el 42 per un grup d'empresaris del clan de Neguri—, feia arribar fins a Alemanya de forma clandestina el mineral de les seves explotacions durant la Segona Guerra Mundial. Sibils era cunyat de Josep Ensesa, propietari de La Gavina, el conegut hostal de la Costa Brava.
Els amics de Friedrich van estirar els fils i el governador civil de Girona el va alliberar. Mazo Mendo seria discretament destituït d'aquest càrrec el 1956 a conseqüència d'un escàndol descobert pel mateix Franco. Fins un any abans, hi havia encara restriccions a la lliure circulació de les persones dins una "zona de frontera" que anava 50 quilòmetres més enllà dels punts fronterers de Girona. Per fer-ho, calia adquirir un salconduit i, naturalment, la part del lleó del tripijoc anava al governador que va retenir Lipperheide algunes hores. Ni tan sols és gaire clar que la seva intenció fos confinar-lo. És clar que altres menys afortunats van acabar a Miranda de Ebro i Caldes de Malavella o repatriats a Alemanya per a la desnazificació.
L'Església va intervenir pels Lipperheide
L'alemany va tornar immediatament a Bilbao i poc després, se'l va empassar la terra fins a l'estiu del 47. Durant anys es va dir que havia aconseguit burlar-se de la policia, la qual cosa obligaria a assumir erròniament que Franco tenia la determinació de lliurar-lo a Alemanya. Sigui com sigui, la seva posició va ser vulnerable durant uns anys, i la prova és que tant Friedrich com els seus germans van arribar a recórrer a l'Església catòlica per impedir l'arrest. No les tenien totes.
"Vaig comunicar als sacerdots Boos i Huber el que vostè m'indicava a la carta del 21 de maig [del 1946] i ells m'han lliurat la nota adjunta d'alguns catòlics alemanys que fa molts anys que viuen a Espanya i dels quals responen, interessant-se vivament perquè no se'ls obligui a sortir d'Espanya". Qui firmava l'escrit adreçat al canceller espanyol d'Afers Exteriors, Alberto Martín Artajo, era Enrique Pla y Deniel, cardenal, arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya. La relació confeccionada pels rectors de les associacions catòliques de Madrid i de Bilbao incloïa set noms i al capdavant d'ells figurava el de Friedrich o Federico Lipperheide Henke, del qual es deia literalment: "Resident a Bilbao des de fa més de 25 anys. És fervent catòlic i no ha tingut mai cap relació amb la política. Pertany a la junta de l'Associació Catòlica Alemanya, de la qual ha estat president durant 17 anys. És casat i té cinc fills nascuts a Espanya, tots de nacionalitat espanyola. És persona molt coneguda i ha creat diverses indústries importants al nostre país". Mentien com bergants malgrat o precisament a causa de la seva condició de clergues ultramuntans compromesos amb la dictadura.
Un idèntic argument havia estat utilitzat anteriorment, al costat de la condició d'espanyol naturalitzat, per treure d'aquest inventari el seu germà José, el nom del qual va saltar a la fama anys després, el gener de 1982, arran del seu segrest per ETA. La nacionalització de les empreses i els nazis va ser una de les estratègies més utilitzades per escapolir-se dels tribunals dels vencedors de la Gran Guerra. Tots dos van aconseguir eludir l'acció de la justícia nacionalitzant-se espanyols, però, segons explicava a El País el reporter José María Irujo, José ho va fer molt abans gràcies "al parentiu de la seva esposa amb Esteban Bilbao, llavors president de les Corts franquistes. Friedrich no va tenir tanta sort i va romandre fugit durant algun temps".
Ara també sabem gràcies a Mariano Coll que, després de l'incident de Girona, el germànic es va mantenir a distància de la policia amagant-se a la finca manxega de Cabañeros, uns amplis terrenys on solia caçar la burgesia i l'aristocràcia que el navilier José Luis Aznar havia adquirit el 1941 a la filla del duc de Medinaceli per mediació del marquès de Villabrágima. Part del que va ser al seu dia el latifundi més gran del país és actualment propietat d'Alejandro Aznar, president de Marqués de Riscal, i descendent de l'amo de la naviliera basca, un dels membres de la gran banca d'Euskadi que més obertament simpatitzava amb el nacionalsocialisme.
Vuit cognoms bascos
Fins i tot al dia d'avui, acostumen a aparèixer units als governs corporatius de societats com la mateixa Minersa els cognoms dels descendents dels Aznar i els Lipperheide al costat d'altres com els Guzmán o els Aguirre. No només es troben connectats en el present pels encara vius vincles empresarials sinó pel fet que les fortunes familiars es consolidessin a l'empara del franquisme, el Tercer Reich i els Bancs de Biscaia i de Bilbao que el 1988 van decidir fusionar-se per adoptar, un any després, la marca comercial de BBV, posteriorment ampliada amb l'A d'Argentaria. No es coneix ni un sol precedent espanyol d'empresa, entitat bancària o de llinatge familiar d'empresaris que hagi demanat perdó per enriquir-se comerciant amb els nazis, i pocs casos hi ha més clars i provats que els d'Aznar Zavala i els Lipperheide, que la història va dispensar de respondre de les seves accions gràcies a un vel d'impunitat i ocultació estès, entre d'altres, per la dictadura franquista i l'Església Catòlica i gràcies, també, a la benevolència i la ignorància de les generacions que van créixer després de la democràcia.
Que els amos de la naviliera Aznar van usar al seu dia els seus vaixells per transportar nazis fugits a l'Amèrica Llatina és un fet provat. Fa ara deu anys, el periodista d'investigació José María Irujo va documentar al llibre La lista negra com l'espia Reinhard Spitzy va aconseguir escapar d'Espanya en el vaixell Monte Urbasa, propietat d'aquesta companyia.
Spitzy va deixar Madrid l'any 1943 i es va refugiar a Santillana del Mar (Cantàbria) amb l'ajuda d'uns capellans càntabres. Va passar dos dels tres anys que va caminar fugit, disfressat de sacerdot al monestir burgalès de San Pedro de Cardeña. Allà va adoptar el sobrenom de Ricardo d'Irlanda fins que va ser traslladat pels mateixos capellans, abillat amb una sotana, fins a Bilbao, i des d'allà va aconseguir arribar a l'Argentina a bord d'un vaixell dels Aznar Zavala.
Altres embarcacions d'aquesta mateixa societat van transportar a l'Amèrica Llatina des de ports gallecs, dotzenes de nazis. En el cas de Spitzy, no hi ha cap dubte que la fugida es va organitzar amb el coneixement i la connivència de l'amo de la naviliera. José Luis Aznar havia contret un deute moral amb un altre nazi anomenat Max Hohenlohe que l'havia ajudat a escapar del País Basc durant la Guerra Civil. L'historiador Jesús María Valdaliso il·lustra en un dels seus llibres el vincle de la família Aznar Zavala amb els nazis apuntant que el mateix Göring va regalar a José Luis un dòberman ensinistrat per la Gestapo durant una de les seves visites a Euskadi. La família ho recordava per la fidelitat al seu amo.
Del port de Bilbao van sortir igualment cap a Sud-amèrica centenars de criminals gràcies a la logística de la xarxa Odessa, dirigida per Otto Skorzeny. A la ciutat tenien pisos francs i un grup de col·laboradors. La capital biscaïna era en aquella època un lloc d'importància estratègica per a la fugida dels dirigents nazis, gràcies, entre altres coses, a la presència d'individus afins a la causa com els mateixos Lipperheide i la xarxa d'amics falangistes amb qui es barrejaven en un sentit estrictament literal.
"L'endogàmia dels membres de l'oligarquia de Neguri arriba a cotes preocupants per a la salut de la descendència", va escriure Antonio Maestre al llibre Franquismo S.A. sobre això. "Juan María Aguirre Achutegi es va casar abans de la guerra amb María Isabel Ybarra. La filla d'aquest matrimoni va ser Dolores Aguirre, que va contreure matrimoni amb Federico Lipperheide Wicke, que durant molts anys va ostentar la vicepresidència del Banc de Biscaia, però en les arrels de la qual hi ha una història molt més preocupant. El seu pare, Friedrich Lipperheide Henke, i el seu oncle, José Lipperheide Henke, van ser els principals enllaços empresarials del nazisme al nord d'Espanya. Tots dos van posar la seva empresa Lipperheide i Guzmán al servei del Tercer Reich a través de les seves empreses".
Quan Irujo va entrevistar en el transcurs de la investigació el fill de Friedrich Lipperheide Henke — és a dir, a l'esmentat abans Federico Lipperheide Wicke, nascut el 1929 i mort el 2010— aquest va dir que ignorava que el seu pare hagués estat membre de les SS. És a dir, Federico desconeixia suposadament que part de la fortuna de la família es va fundar en els negocis amb els nazis malgrat que era un noi ja grandet quan el seu pare es lucrava venent fluorita a l'Eix i comerciant amb les patents de les empreses químiques d'Unicolor, delegació espanyola de la matriu alemanya IG Farben, el conglomerat empresarial del Tercer Reich que fabricava amb mà d'obra esclava Zyclon-B, el pesticida utilitzat pel Führer per gasar jueus.
La manera com es van enriquir diversos dels grans accionistes del Banc de Biscaia i de Bilbao venent a l'Eix mineral extret a Catalunya és una cosa que està sent investigada i aclarida ara arran d'una rocambolesca seqüència de fets que arrenca amb la troballa casual a Sant Feliu de Guíxols d'un diari escrit per un soldat de la Wehrmacht durant la Segona Guerra Mundial.
El diari del nazi de Sant Feliu de Guíxols
El quadern va ser trobat pel ja citat llibreter de vell català Marçal Font, entre els papers d'un antic edifici de Sant Feliu de Guíxols. L'autor va ser immediatament identificat com un combatent nazi destinat al front escandinau. El soldat en qüestió es deia Günter Zeschke i es va transformar amb el pas del temps en un prestigiós geòleg —especialitzat a prospectar fluorita i urani— a qui Friedrich Lipperheide va contractar a finals dels cinquanta per trobar noves vetes de mineral a la Península. Va ser tirant d'aquesta troca com el llibreter català va descobrir —en col·laboració amb Miriam Noheras i Francisco Muñoz- que "el Führer no només es proveïa de minerals estratègics a través de Sofindus, sinó dels mateixos Lipperheide i els amics bascos, que feien negocis tremendament lucratius i esborronadors en les escletxes que deixava el conglomerat nazi que dirigia Johannes Bernhardt."
Font és molt més que un llibreter de vell acostumat a capbussar-se en velles i polsoses biblioteques i habituat a fer troballes sorprenents de llibres catalans valuosos. És també un aficionat als enigmes de la història. D'una manera fortuïta, el soldat Günter Zeschke —que es va llevar la vida el 1970 ingerint una pastilla de cianur seguint l'exemple del seu Führer— el va conduir de manera pòstuma fins a certs detalls relatius a la manera com es transportava clandestinament la fluorita de Minersa des d'Osor a França utilitzant una ruta que utilitzava el tren de Girona a Sant Feliu de Guíxols i la flota de cabotatge de la Mediterrània. Però anem per parts.
La fluorita que Lipperheide i els seus socis van exportar a Alemanya era un mineral d'importància estratègica per a la indústria bèl·lica. Es feia servir, entre altres coses, per endurir l'acer i els blindatges dels vehicles militars, a més de certs processos industrials relacionats, per exemple, amb la fabricació de l'alumini. A partir de la Segona Guerra Mundial, el fluorospat va tenir també un paper protagonista en l'elaboració de les bombes atòmiques i en l'enriquiment de minerals radioactius. Els nazis solien dir que el wolframi — conegut també com a tungstè— era la sang d'Alemanya. Ningú no podria posar en dubte que el Führer no hauria aconseguit resistir fins al 1945 sense el tungstè i la fluorita hispanoportuguesa, cosa que segons el parer de Marçal Font subratlla la magnitud i significació de les "relacions comercials que van mantenir els grans dirigents i accionistes de dos dels bancs bascos més grans". Tant el Bilbao com el Biscaia, a més de l'Urquijo i el Banc Espanyol de Crèdit, eren les entitats de les quals se servien preferentment els nazis per efectuar i ocultar martingales. "Han sonat molt els noms de criminals com el Doctor Mort, Aribert Heim, en l'imaginari de la gent i a l'hora d'encarnar la vilesa i la immundícia moral del Tercer Reich", assegura Marçal Font. "Però el dany que van infligir aquests banquers espanyols i alemanys va ser bastant més gran perquè els seus minerals van permetre perllongar l'esforç bèl·lic del Führer. El que hem completat ara és el puzle que ajuda a entendre la forma com Catalunya formava part de l'organigrama".
Mentides franquistes
En un document secret nord-americà datat a mitjans de la Segona Guerra Mundial i desclassificat el 1987 s'afirma literalment que el Consell Ordinador de Minerals d'Especial Interès Militar havia invertit dos milions de pessetes en les mines d'Osor. L'organisme es justificava assegurant que havien fet un esforç "per garantir l'abastiment d'espat de fluor amb vista a manufacturar criolita per a la producció d'alumini a Sabiñánigo (Osca)". Els franquistes mentien i, igual com la família Lipperheide i la resta dels socis, miraven d'amagar el fet cert que estaven exportant fluorospat al Tercer Reich malgrat la suposada neutralitat. Altres documents desclassificats dels Aliats proporcionen proves inequívoques que grans càrregues de mineral d'Osor van arribar a Alemanya. "Rebem el seu telegrama del dia 1 d'aquest mes, sobre les 13.000 tones de fluorita de Fluoruros, així com les 2.000 i 10.000 tones d'Osor. Heil Hitler!", s'afirma en una nota interceptada pels nord-americans i adreçada el 1944 a un mitjancer alemany anomenat Heinz Bouteiller. Dit d'una altra manera, el que es diu en aquesta i altres comunicacions posteriors és que queda cancel·lada l'adquisició de 13.000 tones adquirides a Sofindus i unes altres 12.000 tones de fluorita procedent de les mines catalanes de Lipperheide a través de l'empresa pantalla que opera Boutellier, de la qual cosa al seu torn s'infereix que existia aquest comerç.
"No només hem trobat documents i obtingut testimonis que demostren que es venia fluorita al Tercer Reich extreta a Osor i el Papiol [aquesta última era operada per Fluoruros, de Sofindus], sinó que hem arribat a entendre la manera com feien el transport i ocultaven les operacions", precisa Marçal Font. D'acord amb el seu relat cronològic del que va passar, les mines situades a la comarca de la Selva van decidir reflotar-se arran de les circumstàncies geopolítiques i la creixent demanda de mineral per a usos militars a causa de la Segona Guerra Mundial. L'explotació d'Osor va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil i no va deixar mai de treballar, però els republicans no van aconseguir comercialitzar-ne la producció, de manera que al final del conflicte es conservaven emmagatzemades entre cinc i sis mil tones de material.
Astutament, Dámaso Ibáñez —aleshores director de l'empresa Minerales y Productos de Explotación— va veure-hi una immillorable oportunitat de negoci i va mirar de ressuscitar Osor a finals del 40. En aquelles mateixes dates es publiquen notes en la premsa assegurant que hi havia importants paquets d'accions de 100.000 pessetes cap amunt el propietari de les quals es desconeixia. "Suposem que els amos de les participacions eren en realitat catalans lleials a la República a qui els franquistes van robar en un sentit estricte les accions mitjançant estratagemes com aquestes. Ningú que s'hagués oposat a Franco no les aniria a reclamar, així que no seria sorprenent que se les apropiessin", apunta Font. Es tractaria d'un procediment similar al que van utilitzar els Aznar Zavala al País Basc per apoderar-se de la flota dels de la Sota, empresaris de l'òrbita del PNB, amb l'ajuda dels seus amics feixistes del govern español. Franco en parlava com l'acte de blanquejar els diners rojos.
Dámaso Ibáñez no va aconseguir tornar a posar la mina en marxa per si sol perquè li mancava capital i socis capitalistes. I aquí és on hi entra Friedrich, que, coneixedor de les demandes del mercat, havia anat aquelles mateixes dates a la Comisión de Minerales Estratégicos (Comeim) preguntant on hi havia fluorita. Li van suggerir que a la mina Berta del Papiol, al Baix Llobregat, però l'hispanoalemany va descartar posar-s'hi a treballar perquè les galeries estaven negades per l'aigua del riu Llobregat. El segon dels Lipperheide va enviar a Osor un dels seus tres germans, Francisco, i aquest va descobrir que hi havia entre cinc i sis mil tones de mineral ja extretes que podrien comercialitzar-se, a més de maquinària utilitzable i un soci català interessat a explotar la mina. És llavors quan Dámaso Ibáñez i Friedrich funden Minersa amb l'ajuda del Comeim i del capital d'altres accionistes dels Bancs de Biscaia i de Bilbao com els Guzmán, entre d'altres. Formalment, la societat va quedar constituïda el juny del 1942 amb un capital de 15 milions de pessetes. El primer any van llogar l'explotació i el 1944 van adquirir les accions i van absorbir Minerales y Productos de Explotación, propietat de Dámaso Ibáñez, que va quedar fagocitada per la llegendària Minersa.
Aquesta al seu torn va agafar el relleu d'una altra societat anterior creada pels Lipperheide anomenada Somimet, els principals accionistes de la qual eren Guillermo Ibáñez, Rafael Guzmán, Serafín Abaitua i Higinio Corral, a més del mateix Friedrich Lipperheide. Des de Somimet van comerciar amb el Tercer Reich traient rèdit de l'amistat de l'alemany amb els responsables d'IG Farben. El primer que va fer Minersa després d'aconseguir les instal·lacions d'Osor és vendre a l'Alemanya nazi les sis mil tones de fluorita extretes "pels rojos" en l'època en què estava col·lectivitzada. "No hi ha dades precises de quant mineral d'Osor o del Papiol es van vendre a Alemanya, però no hi ha dubte que les vendes es van incrementar molt notablement fins almenys l'alliberament de França", assegura Marçal Font. Tot aquest grapat d'accionistes majoritaris i consellers dels Bancs de Bilbao i de Biscaia es van enriquir traficant amb el Tercer Reich malgrat els desmentiments de la família i el sorprenent silenci de part de la premsa basca, que va cobrir les morts dels patriarques del clan amb hagiografies on ni tan sols s'esmentava de passada l'origen de la fortuna familiar, com si la col·laboració amb el nazisme hagués estat un accident o un assumpte insignificant.
Segons l'opinió del polític i historiador del PNB, Iñaki Anasagasti, l'activitat d'ETA va contribuir de forma especialment rellevant a enrarir l'atmosfera social d'Euskadi i a impedir que el debat i la restauració de la memòria i alguna forma pòstuma de justícia es desenvolupessin en circumstàncies saludables i no disfuncionals. "Pensa que José Lipperheide, germà de Friedrich, va ser segrestat el 1982 i a tots els semblava de mal gust burxar en el passat d'una víctima. És clar, si ho haguessin fet haurien descobert que el cognom no és precisament de Gernika, sinó que tenia unes connotacions molt clares, i per descomptat, hauria sortit a col·lació el que havia fet".
La premsa camaleònica d'Euskadi
"Quant al silenci de certs mitjans bascos de comunicació —prossegueix Iñaki Anasagasti—, crec que no s'ha de desconèixer el paper fonamental d'El Correo Español i La Gaceta del Norte, que eren els diaris del règim, ho controlaven tot i creaven opinió. La Gaceta del Norte va desaparèixer però el Correo va canviar i fins i tot va suprimir allò d'"español" del nom amb aquesta habilitat i aquest olfacte que té certa dreta per adaptar-se als temps. El Correo va començar a editar-se l'any 37 amb una rotativa que havia estat requisada al diari Euskadi. És a dir, que aquesta certa dreta vascongada entre la qual hi havia Emilio Ybarra i altres famílies ens van robar la rotativa i l'espai periodístic que ocupàvem els del PNB. Vam boicotejar El Correo en els temps de Franco i també durant la democràcia. Però ficar-se amb la premsa era ficar-se amb necis, i vam haver de frenar una vegada més i, entre altres coses, per la presència d'ETA. Cada vegada que criticaves a alguna cosa o algú o intentaves anar més lluny et deien que els posaves en el punt de mira de l'organització. Avui és el diari més venut perquè els seus amos han sabut transmetre la imatge que és independent. En realitat, són monàrquics, catolicons de la vella escola i autonomistes bastant pàl·lids. Això sí, tenen bons reportatges i bons periodistes".
Un altre polític basc —el diputat d'EH-Bildu Jon Iñarritu, oriünd de Getxo- assegura a propòsit d'això que "en la societat basca, com en la majoria de societats, el gruix de la gent desconeix qui van ser aquestes persones que es van relacionar i es van lucrar amb els nazis. Tanmateix, és notori i és conegut entre els acadèmics, els polítics i la gent que coneix la història política del país, la vinculació d'aquestes famílies amb el Tercer Reich i, especialment, la dels Lipperheide".
"Si parlem de mitjans de comunicació, el primer que un s'ha de preguntar és en quines mans estan algunes d'aquestes capçaleres basques de referència", afegeix Iñarritu. "És un fet que es troben vinculades a famílies que, si bé no van estar tan relacionades amb els nazis, van grimpar amb el règim franquista i continuen tenint part del poder econòmic i una gran capacitat d'influència. Ni tan sols sé si això interessa. No parlem d'un assumpte nou. Se n'han publicat articles, llibres i fins i tot documentals... Però no hi ha dubte que hi ha famílies que continuen sent influents i que no desitgen que els seus noms apareguin associats al franquisme i menys encara, al Tercer Reich".
Ruta catalana de la fluorita
El següent que el llibreter badaloní es va proposar d'esbrinar és com s'ho feien per portar fins a Alemanya la fluorita eludint la vigilància dels Aliats, que pressionaven sobre el règim perquè actués de veritat com un país neutral i van arribar fins i tot a amenaçar d'envair Espanya. "També disposem d'informació que indica que almenys una part molt significativa d'aquest mineral es transportava amb camió des d'Osor a Girona i, des d'allà, al port de Sant Feliu de Guíxols, per una línia de ferrocarril de via estreta", precisa Font. "Des d'almenys el 1905, el tren tenia un parc de vagons destinat al transport de l'espat de fluor al Baix Empordà. Sabem així mateix que la producció es va incrementar de forma molt significativa des que la mina es reflota fins al 44, encara que probablement es van camuflar les partides consignant el mineral com a productes diferents. I és molt probable que el suro fos un d'ells. Curiosament, el responsable d'aquesta línia de ferrocarril era Lluis Sibils, una de les tres persones a qui va trucar Friedrich Lipperheide després de ser retingut al Govern Civil de Girona. Sibils era així mateix el president de la cambra local de Sant Feliu de Guíxols i consignatari de vaixells al port. Un dels secretaris del ferrocarril que treballaven per a ell era agent de duana. És a dir, arribat el cas, disposaven de tots els instruments per falsejar la càrrega i portar-la fins a la França de Vichy sense passar per aigües internacionals".
La investigació que ha realitzat el llibreter badaloní al costat dels seus col·legues suggereix que el mineral s'introduïa en vaixells de cabotatge i es transportava per les aigües nacionals fins al port de Portvendres (Rosselló), sota control nazi. Aquesta via ja s'utilitzava amb èxit des de temps abans per vaixells de Sofindus per transportar tota classe de productes pel litoral Mediterrani, des de València i més enllà fins al departament gal dels Pirineus Orientals. Sota les aigües de Portvendres hi ha encara avui un vaixell d'una naviliera espanyola que feia carregaments per al conglomerat nazi de Sofindus i que va ser interceptat i enfonsat pels Aliats.
La ruta catalana va començar a ser més utilitzada encara arran de l'anomenada "crisi del wolframi", que és com es designa un greu enfrontament diplomàtic durant la Segona Guerra Mundial entre els anglosaxons i la dictadura de Francisco Franco a causa de les exportacions espanyoles de tungstè —un altre mineral estratègic— a l'Alemanya nazi. Es va iniciar l'octubre del 1943 arran de l'incident Laurel i va acabar l'abril del 1944 amb la signatura d'un tractat entre Espanya, els Estats Units i la Gran Bretanya pel qual les exportacions reduïen considerablement i, a més, el general Franco es va comprometre a suspendre la col·laboració que havia mantingut fins llavors amb les potències de l'Eix malgrat haver-se proclamat neutral. Els empresaris de l'òrbita franquista no semblaven disposats a renunciar als lucratius negocis amb els nazis i a causa de la pressió creixent que els anglosaxons van començar a exercir sobre la dictadura van haver de buscar rutes alternatives a les del Cantàbric. Part del mineral que empresaris com Blas de Leza, Sofindus o els mateixos Lipperheide produïen al nord solia transportar-se a França fins aquell moment, bé en camions via Irun o, eventualment, Canfranc (Osca), bé per mar, des de Bilbao fins a Baiona.
"Malgrat el compromís renovat de neutralitat i almenys fins a l'alliberament de la França de Vichy, la fluorita va seguir viatjant des de Sant Feliu de Guíxols a Portvendres, que, tanmateix, mai no es declarava oficialment com la destinació final de l'embarcació. Utilitzaven per a això alguns dels vaixells de la Naviera Freixas, Illueca, Ybarra o, gairebé amb certesa, dels Aznar Zavala", assegura Font.
El llibreter sospita que les empreses del suro de la Costa Brava participades pels alemanys i monitorades pels Aliats van poder ser utilitzades de dues formes diferents dins d'aquest esquema de transport clandestí: blanquejant els diners del comerç il·legal i camuflant-ne les partides. És a dir, donant garsa per perdiu i fluorita per suro. "Si volien muntar una organització clandestina per continuar mantenint amb vida el Tercer Reich gràcies a la venda il·legal de minerals estratègics no podrien haver-ho fet millor. Controlaven el ferrocarril, els agents de duana, tenien el producte, les instal·lacions portuàries i les navilieres propietat d'empresaris cobdiciosos i sense escrúpols disposats a donar suport als assassins alemanys", afegeix Font Espí.
En les escletxes de Sofindus
No hi ha cap dubte que als germans Lipperheide els va anar bé comerciant amb el Tercer Reich. Van jugar-hi les cartes com pocs i van nedar com ningú més entre dues aigües. El 1938, el nazi després reclamat pels Aliats Johannes Bernhardt va crear una xarxa empresarial anomenada HISMA-ROWAK, que més tard passaria a dir-se Sofindus. Durant la Segona Guerra Mundial, una subsidiària de Sofindus coneguda com a Somar es va ocupar de l'adquisició i exportació a Alemanya de fluorita i tungstè, essencials per a l'esforç bèl·lic de Hitler. El conglomerat nazi Sofindus va arribar a acaparar a prop del 80% dels intercanvis comercials hispanoalemanys. Va ser en el 20% restant on els Lipperheide van consolidar la fortuna.
Les relacions amb el Tercer Reich van anar molt més enllà de la venda de fluorita. Per posar un altre exemple, part del negoci dels Lipperheide es va refundar el 1940 sota el nom d'Unquinesa que aglutinava totes les seves indústries químiques del país. Doncs bé, aquell mateix any en què es va subscriure el Pacte d'Hendaya, Unquinesa va firmar un acord comercial amb Unicolor, la franquícia espanyola d'IG Farben, que li garantia, per exemple, un 12% de les vendes d'Unicolor a Espanya". IG Farbenindustrie AG o IG Farben va ser un conglomerat alemany de companyies químiques creat el 25 de desembre del 1925 com a resultat de la fusió de BASF, Bayer, Hoechst i Agfa, entre d'altres. Inicialment, produïen colorants, però aviat van començar a investigar altres àrees de la química. Durant l'Alemanya Nazi, van produir gas Zyklon B. D'aquesta manera, els Lipperheide van aconseguir crear un dels grups químics més grans del país gràcies al suport tecnològic d'un conglomerat que va contribuir de forma singular al genocidi de sis milions de jueus.
Tots els membres d'aquesta família van morir com a gent respectable i sense demanar mai perdó. Menys encara els seus descendents o els bancs que van dirigir i dels quals van ser significats accionistes. Tant Friedrich com els Aznar i altres empresaris que van col·laborar amb els nazis van ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat al consell d'administració del Banc de Biscaia i de Bilbao i, amb els anys, es van convertir en una dinastia de referència de l'anomenat clan de Neguri, denominació col·loquial amb la qual es designava l'oligarquia d'industrials i financers que van crear el BBV. Devien el nom al fet que es concentraven al barri residencial homònim de la ciutat de Getxo. Avui dia, i arran de l'escàndol de les empreses offshore, han perdut el predicament i la poderosa influència que tenien al banc gent com els Ybarra. Segons Font, hi ha una indubtable solució de continuïtat entre els dos bancs els directius dels quals van comerciar amb els nazis i l'entitat actual que, diguin el que diguin, no permet separar-ne responsabilitat o eludir la recerca de la veritat i, sobretot, una petició pública de perdó.
Minersa —nascuda i enfortida al caliu del Tercer Reich— continua sent una empresa lucrativa que ha destinat aquest any més de 16 de milions d'euros al pagament de dividends als accionistes, al capdavant dels quals es troben Alejandro Aznar Saínz i María Isabel Lipperheide Aguirre i algunes de les seves societats. Entre els consellers delegats continuen reverberant cognoms com Guzmán. I encara que les circumstàncies ara s'han modificat, no ha disminuït el seu interès per la fluorita, és clar que els motius i, sobretot, la clientela, és diferent.
Ferran Barber és un periodista independent d'investigació especialitzat en conflictes internacionals i assumptes socials. Ha treballat a mig centenar de països per a mitjans de comunicació de referència europeus. En el quart i últim lliurament d'aquesta sèrie d'investigació, es proporcionaran proves addicionals de la implicació dels bancs de Bilbao i de Biscaia en el comerç amb els nazis. Diversos polítics i historiadors bascos entrevistats per El Nacional s'hi pronunciaran.
En la fotografia principal, estat actual de les mines d'Osor. Foto: Ferran Barber