Fa pràcticament mig any, Santiago Abascal avançava en el calendari la celebració a Madrid d’una Assemblea General de Vox per blindar el seu lideratge al capdavant del partit. Augmentaven els decibels de les veus crítiques, i les va silenciar rebaixant-los el poder en una remodelació de l’òrgan directiu del partit. Hi havia una crisi dins de la principal formació espanyola d’extrema dreta. I l’escenari, especialment després de les eleccions europees del passat 9 de juny, no millora. Pel retrovisor dret observa com Alvise Pérez prem l’accelerador reivindicant-se com l’ultra més extremista i antisistema de tots. L’impulsor de Se Acabó La Fiesta no ha patit un procés d’institucionalització com Vox, aprofundit des que fa ja un any va començar a entrar en diversos governs autonòmics. Santiago Abascal ha considerat que pel seu futur polític és millor divorciar-se del PP i ha obert una nova etapa en l’hemisferi dret de la política estatal. I la decisió, fins ara, ja li ha generat més dissidència interna.
Els fets han estat els següents: dimecres se celebrava a Tenerife una trobada entre govern espanyol i governs autonòmics per descongestionar les Illes Canàries d’una sobreocupació de menors estrangers no acompanyats. La Moncloa proposava fer una primera reubicació d’urgència de 347 menors als diversos territoris. I aquí va arribar l’advertència de Vox al PP. Si els populars acceptaven el repartiment, el partit d’extrema dreta estriparia els acords de govern autonòmics signats amb els populars fa un any, sortiria dels executius, marxaria a l’oposició i deixaria de ser crossa parlamentària. La formació d’Alberto Núñez Feijóo va tirar pel dret i va decidir donar un cop de mà en la solució d’aquesta crisi migratòria. Vox convocava una reunió d’urgència per a l’endemà. Abascal, convençut o esclau de les seves paraules, va complir amb l’amenaça. “No serem còmplices ni dels robatoris, ni dels cops de matxet ni de les violacions”, havia arribat a dir el líder ultra. I dijous al vespre va comparèixer per anunciar que consumava la ruptura amb el PP.
Només Abascal sap si en aquella reunió li van tremolar les cames. Havia de durar una hora i mitja, com a molt. La trobada estava programada per a les 18:30, i la seva compareixença a les 20:00. No va sortir a comunicar la decisió fins a les 21:30. Aquest divendres, en una manera d’admetre que en aquella reunió va haver-hi veus dissidents, presumia de capitanejar “un partit que no és nord-coreà”. “Tothom va poder parlar amb llibertat”, apuntava a TVE. En aquella compareixença de dijous al vespre, Abascal es cobria les espatlles amb diversos membres de la direcció del partit. Hi havia cares llargues i alguns braços creuats.
Al cap d’unes hores, els dissidents sortien a la llum. El conseller extremeny de Gestió Forestal, Ignacio Higuero, va assegurar que “entenia el gir” que havia fet la direcció de Vox, però manifestava que no la compartia. “No ho puc defensar”, assegurava al costat de la presidenta popular d’aquella comunitat autònoma, María Guardiola. I ho feia 24 hores després d’haver promès davant dels micròfons de la premsa que “acataria amb total lleialtat” qualsevol decisió que prengués Santiago Abascal.
Cosa similar, però triplicada, va passar a Castella i Lleó. Els tres consellers de Vox de la Junta van desobeir Abascal i van negar-se a presentar la seva dimissió. El president Alfonso Fernández Mañueco va cessar-ne dos, però va mantenir en el càrrec Gonzalo Santonja, màxim responsable del departament de Cultura. El vicepresident Juan García-Gallardo sí que va marxar de l’executiu disparant contra el PP. Paral·lelament, el president del parlament balear, Gabriel Le Senne, s’ha atrinxerat en el seu càrrec, malgrat la insistència de la presidenta de les Illes Balears, la popular Marga Prohens, perquè dimiteixi.
La demoscòpia catapulta Alvise Pérez
Santiago Abascal ha pres aquesta decisió després que l’extrema dreta hagi estat a punt de provocar un gir polític a França, després d’haver-se integrat en el grup del Parlament Europeu de Marine Le Pen i Viktor Orbán —el nou president de torn de la UE que s’ha entrevistat en els darrers dies amb Vladímir Putin i Donald Trump—, i a les portes que el magnat ultra torni a ocupar la Casa Blanca. I després, sobretot, que Alvise Pérez li hagi començat a fer ombra.
La demoscòpia està catapultant Se Acabó La Fiesta, una candidatura que ja va triomfar en les eleccions europees quan va aconseguir entrar al parlament continental amb tres diputats. El CIS, a més, calcula que encara està en auge. Fa un mes, en un baròmetre, el centre d’investigacions pronosticava que l’1,5% dels electors apostaria per Alvise Pérez en cas de celebrar-se unes noves eleccions generals. Aquest divendres el CIS en publicava un altre, i elevava el percentatge al 2,7%. I tot, en una enquesta que no s’ha pogut realitzar tenint en compte la crisi matrimonial del PP amb Vox. Davant d’això, Santiago Abascal ja ha decidit quin serà el seu principal cavall de batalla, el mateix que utilitza Alvise Pérez: la immigració.
El divorci PP-Vox desarticula part del discurs de la por de Sánchez
L’endemà de consumar el divorci, Feijóo acusava Abascal d’haver-se equivocat d’enemic, i de mossegar el PP en comptes de mossegar el PSOE. “Avui és un gran dia per Espanya”, manifestava Pedro Sánchez des de Washington. Per una banda, la ruptura PP-Vox desarticula el discurs de la por contra l’extrema dreta que el 23-J del 2023 el va mantenir dins la Moncloa, però per l’altra pot assenyalar amb el dit Feijóo per no haver estat ell qui ha trencat amb Abascal; ha estat a l’inrevés. “Vox ha trencat amb el PP, i ara el PP ha de preguntar-se si està disposat a trencar amb les polítiques de Vox; la prova del cotó serà la llei d’estrangeria”, assenyalava.
Polítiques catalanòfobes
No serà l’única llei en què es posarà de manifest si el PP ha trencat amb les polítiques de Vox. Els populars tenen ara a les seves mans fer marxa enrere en totes aquelles polítiques catalanòfobes que s’han accentuat encara més amb la influència que ha tingut Vox als executius autonòmics on es parla català. Al País Valencià de Carlos Mazón, els ultres han format part del govern. No és el cas de les Illes Balears. Marga Prohens ha governat sempre en solitari, però ha depès de Vox al parlament insular. En totes dues comunitats autònomes s’ha patit una ofensiva contra la llengua i l’escola.