Dolors Feliu: "Si la independència no la fan els partits, sortirà de l'ANC"

El final de l'era Elisenda Paluzie al capdavant de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ja fa una setmana ha obert les portes d'un nou període per a l'entitat independentista. És el torn de Dolors Feliu. Activista i advocada, ha tingut una llarga carrera vinculada al moviment sobiranista, amb militància a Convergència Democràtica de Catalunya i al PDeCAT entre 2008 i 2018, i havent-se presentat a la llista de Junts pel Sí a les eleccions del 2015. A això cal sumar-hi el seu activisme a la mateixa Assemblea durant anys i al Consell per la República, que va acabar abandonant fa només unes setmanes per a prioritzar la seva cursa per rellevar Paluzie. Amb tot, Feliu s'enfronta ara a dos anys de mandat complicats. A la desmobilització de l'independentisme i de la ciutadania en general s'hi afegeix una estratègia del Govern allunyada de l'enfrontament amb l'Estat i que advoca amb ceguesa per la negociació, malgrat la irrupció del CatalanGate i una taula de diàleg que no dona fruits. El futur de l'entitat també es veurà influït pel full de ruta recentment aprovat i que aposta per enfortir l'aliança amb el Consell per la República i impulsar una candidatura cívica a les pròximes eleccions del Parlament per tal de culminar la independència. Una responsabilitat que caurà a les mans de Dolors Feliu si és reelegida per tornar a liderar l'Assemblea en dos anys. No serà senzill: en els comicis d'aquest any ja va acabar en segona posició, per darrere de Jordi Pesarrodona, i va necessitar els vots del secretariat nacional per tal d'arribar a la presidència. Malgrat aquesta pugna, però, no existeix cap tensió entre els dos noms. De fet, Feliu i Pesarrodona reben l'equip d'ElNacional.cat a la seu de l'entitat exhibint una bona sintonia i una unitat obligada per fer front als reptes de present i futur.

A les eleccions de l'Assemblea, Jordi Pesarrodona va guanyar el vot de la militància. És el tercer cop que el candidat més votat no arriba a la presidència.

Cal tenir en compte que es vota molta gent. Cadascú vota vuit persones que vol que entrin al secretariat nacional. No tothom qui votes vols que sigui president. De vegades, fruit de votar poc, hi ha certes tensions. Però si ets votant de l'ANC, com jo ho he estat durant deu anys, saps perfectament com es vota i quin és el sentit del vot, i el sentit del vot és que esculls el secretari nacional. Tenir molts vots de la gent ajuda que els secretaris nacionals pensin que una persona té molts suports, però en realitat ells trien els quatre càrrecs orgànics que s'hi presenten (presidència, vicepresidència, tresoreria i secretaria). Els vots sí que volen dir que molta gent vol que siguis secretari nacional, però és aquest el que escull el president.

No cal canviar el sistema d'elecció, aleshores?

Si es fa un canvi, no ha de ser només perquè el candidat més votat sigui el president, perquè no és la forma en què es vota. Per tant, s'hauria de fer un canvi global de la manera en què està pensada la votació de l'Assemblea. Estem parlant d'un altre paradigma, d'una altra manera d'escollir.

L'estat ens dona raons, però som nosaltres els que hem de prendre nota i reaccionar

I la vicepresidència serà per primer cop compartida. És una mostra de falta d'unitat entre els membres de l'Assemblea?

De vegades, la democràcia no és unitat. Tenir una pluralitat de gent que es presenti als càrrecs amb diferents perfils és la riquesa de l'organització. És una riquesa que s'ha de gestionar sense enfrontaments, i això és com s'aconsegueix una entitat forta plena de gent forta. Jo crec que ho hem assolit, que els discursos que han anat sortint des d'aleshores són de gent que va en la mateixa direcció i n'hem sortit reforçats internament, encara que de vegades hi hagi cert soroll mediàtic. Anem tots a una i estem treballant molt colze a colze.

L'Assemblea ha perdut en els darrers anys la confiança dels partits. Com pot tornar a convertir-se en un motor de pressió?

Ha perdut la confiança dels partits perquè els partits han perdut la confiança de la gent. Aquests últims temps no s'ha fet un projecte per a la independència, malgrat que l'Assemblea s'ha mantingut demanant-la amb fermesa, i molts cops ha estat gairebé l'últim bastió, de vegades tota sola. Han estat uns anys molt difícils de repressió i de pandèmia, i cal agrair la fermesa i la tasca ingent dels seus membres, així com edificar sobre el que han deixat. L'Assemblea continua més ferma que mai. Jo hi he entrat fa uns dies com a presidenta, i qui digui que l'activisme és mort que vingui un dia aquí amb mi i vegi la feina que fem, perquè realment desperta molta gent del país.

La participació en les eleccions de l'Assemblea va ser baixa i està costant de mobilitzar. La gent encara vol la independència?

L'Assemblea interpreta que la gent està una mica cansada per la repressió, per la pandèmia i perquè no s'està posant la independència de debò sobre la taula. Són aquests partits polítics amb la seva manca de concreció que han fet afeblir l'esperança de lluitar per la independència. Cal treballar en la direcció de refermar la voluntat de fer-la. Però al final és la gent qui ha d'actuar. En aquests moments hi ha la sensació que el 52% del vot independentista s'està malgastant, i que l'Assemblea serà qui farà recuperar el pols. Aquí és veritat que hi va haver poca participació, però posant un projecte clar per la independència sobre la taula i apel·lant perquè la gent reaccioni a la repressió entenem que s'aixecarà. Tenim un estat espanyol que és aliat nostre en fer aixecar la gent de la cadira.

Però l'independentisme ja va aconseguir el 52% dels vots a les darreres eleccions. No és suficient?

És bastant evident que no perquè no està actuant de manera independentista. Això és precisament el que posem sobre la taula: si no es fa la independència des dels partits, el projecte sortirà des de l'Assemblea, des de les files de l'activisme independentista. Ens tocarà a nosaltres fer que aquest projecte es compleixi.

Això lliga amb el que marca el full de ruta de l'Assemblea, que planteja una llista cívica per a les eleccions del 2025. En una entrevista fixaves aquesta com la data límit per la independència.

Tampoc vull dir que aquesta sigui la data, simplement dic que el full de ruta posa uns mecanismes d'intervenció en els procediments electorals i utilitzar aquest vot per fer la independència. Els ulls miren a les pròximes eleccions al Parlament a tot estirar, perquè pot ser que hi hagi eleccions abans. Estem veient un munt d'accions de l'estat espanyol que ens posen contra les cordes i en un determinat ens podrien fer aixecar, com en altres moments ja ho va fer la sentència del procés l'octubre de 2019 i l'empresonament del raper Pablo Hasél l'any passat. Són reaccions de gent desesperada, que no veu cap sortida. Ara bé, dijous al Congrés dels Diputats el president Pedro Sánchez deia que els desordres eren intolerables i que per això ens havien espiat, però en realitat eren aixecaments de pura desesperació per no veure una via de sortida democràtica davant d'aquesta violació de drets fonamentals. Aquestes accions podrien provocar reaccions, i fins i tot un avançament de les eleccions, que facin moure el tauler.

Una d'aquestes accions que hauria pogut generar una reacció social ha estat el CatalanGate, una mostra més de la repressió de l'estat espanyol.

I a més no se n'amaga. Per una banda, intenten fer veure que són dialogants, que aposten pel diàleg, i per l'altra desencadenen una repressió que no s'atura i que ja no enganya ningú. Hem de fer la independència perquè aquesta gent històricament sempre ha fet veure que dialoga, o bé reprimeix, o bé directament fa les dues coses alhora com estan fent en aquest moment.

Esquerra Republicana ha donat suport al govern espanyol en el Congrés dels Diputats a canvi d'un diàleg inexistent. El CatalanGate pot esquerdar les relacions?

En algun moment, al principi de la legislatura es va dir que hi hauria dos anys de negociació i de diàleg, i després hi hauria dos anys amb una presa de decisions. Encara no han acabat els dos anys, només n'ha passat un. El tancament de l'estat espanyol i del govern de l'estat va tan en contra de la direcció d'aquest diàleg, quan clarament diuen que no volen negociar ni l'autodeterminació ni el referèndum ni l'amnistia, que jo crec que està molt tancat. Suposo que ells creuen que Sánchez ja ha fet molt, per exemple amb els indults. Però això ho van fer després de l'informe del Consell d'Europa en què es demanava expressament a Espanya que alliberés els presos i prengués decisions sobre els exiliats, i ara en aquests moments també hi ha sobre la taula del Tribunal Suprem la revisió judicial dels indults. No ens podem enganyar. Ells ho venen com el gran diàleg, 'Et vaig pegar i et vaig tancar a la presó i ara t'he indultat, fixa't que bo que soc', però nosaltres volem la independència. No hi ha un diàleg real.

Són els partits i la seva manca de concreció els que fan afeblir la lluita per la independència

És aquesta negociació inexistent la que està estancant el procés independentista?

El diàleg no existeix. Si realment es fes un diàleg amb accions fortes i es posés un moment d'acabament del diàleg potser es podria impulsar. Amb el diàleg es poden fer coses serioses, però un diàleg en el qual no es pot parlar d'un referèndum i continuar reunint-se per anar passant els dies, mentre es revela que t'espien, et desesperes i et manifestes, i aleshores diuen que com no t'han d'espiar... no anem enlloc així. Podríem fer coses si ens plantéssim. No és l'Assemblea qui ha de dir com s'han de fer, ni quin ha de ser el capteniment dels partits polítics. Que facin el que vulguin, però s'està veient que aquest diàleg que hi ha ara no porta enlloc. Aniria bé tenir un moment d'acabament, que quedés clar que l'estat ha dit que no, perquè ara van passant dies i l'estat va dient 'Sí que el vull, reunim-nos'. L'últim cop ja ens va passar amb la comissió bilateral i la cabanya meteorològica buida del Turó de l'Home, que ja era de la Generalitat, la van prendre durant el franquisme i ara la tornen buida sense estació meteorològica i com a gran senyal de bona voluntat. Totes aquestes trampetes mostren aquesta manera poc lleial d'encarar el diàleg per part de l'estat espanyol. I per part nostra hi ha aquest poc esperit de deixar-nos convèncer quan té més de presa de pèl que no pas de diàleg.

L'acord d'investidura ja va fixar un límit de dos anys al diàleg. Es complirà?

De fet, hi ha una raó per la qual es van fixar aquests dos anys. L'any vinent hi ha les eleccions espanyoles, i forçosament s'acabarà la negociació perquè es renovarà el Congrés. Quin és el perill? Que tornin a guanyar i continuem així amb un diàleg sense fi que realment és 'O fas el que jo vull o repressió', i mentrestant fan veure que sí que el volen quan en realitat no és així. Com el cop que el president Sánchez presumia que ell ha aconseguit que vingués aquí tranquil·lament La Roja a jugar a futbol. Jo li diria que vingués el rei Felip VI també tan tranquil·lament. És una medalla que es posen: consideren un èxit la seva negociació perquè pot venir a jugar La Roja. Això no pot ser. Ho explico i em cau l'ànima als peus. Hem d'acabar-ho d'alguna manera i ha de quedar clar que el diàleg ha de ser un diàleg seriós i que, si no funciona, anem per un altre projecte.

I si guanya la dreta aquelles eleccions, per força hauria de canviar l'estratègia de diàleg amb l'Estat.

Hi ha gent que diu això de 'Com pitjor, millor'. Jo no vull caure en aquesta trampa, perquè el pitjor pot ser molt pitjor, però sí que és veritat que ara mateix no anem enlloc amb això. També val a dir que tot plegat no depèn tant de l'estat com de nosaltres. L'estat ens dona raons de manera molt transparent i ens posen davant d'un mirall, però som nosaltres els que hem de prendre nota i reaccionar. Depèn més de nosaltres que d'ells, sincerament.

Mentre que ERC aposta pel diàleg, Junts, la CUP i l'Assemblea aposten per una via més rupturista. Quin ha de ser el seu paper per fer a abandonar la negociació amb l'Estat?

L'Assemblea actua sobre el conjunt de la població, sobre els votants. La gent vota els seus partits, i vota allò que vol. Si un és activista per la independència, està per fer aquesta independència i els estudiosos de la desobediència civil diuen que el vot de qualsevol activista va lligat al seu activisme. L'activisme és per aconseguir la independència de Catalunya i, si la gent es refia que els vots que dona aniran a un lloc on es fa realment un projecte per a la independència, realment hi seran. Si no, evidentment que no. Però això no depèn de l'Assemblea. Nosaltres fem un projecte per la independència. Si els partits no fan un projecte per la independència, hi ha un desencís i es malgasta el 52%. Per això en el nostre full de ruta hi ha accions per als moments electorals que l'Assemblea ja té previstes.

Hi ha espai per a aquesta llista cívica?

En aquests moments, la sensació que molta gent ens transmet i que sembla que és un element comú de bastants activistes és que estan desencantats amb l'ús que s'està fent del seu vot independentista, i pensen que l'espai que ocupen aquests partits amb el seu vot independentista no s'està aprofitant per a la finalitat que aquestes persones els van votar. Sí que es veu que hi ha un espai que aquests partits estan abandonant, que és l'espai de fer i no només dir un projecte per a la independència. I és aquí on aquesta llista cívica tindria sentit. En el món independentista ja fa deu anys que treballem amb persones que han estat molt compromeses, que no s'han vinculat a partits i ja nodreixen un bon gruix de la població. Hi ha un gruix de la ciutadania que realment són activistes, que no s'han posat en cap partit i que són persones reconegudes que estan fent activisme des del primer dia, treballant a l'Assemblea des de la primera fila. És aquesta gent la que podria fer possible això que diem: una llista amb aquest tipus de gent amb una mica més de pols i claredat sobre el projecte de fer la independència.

La candidatura cívica pot ser la peça clau per a culminar la independència?

Aquesta és la idea, que sigui una de les vies de sortida, perquè necessitem sortides.

El full de ruta també aposta per reforçar el vincle entre l'Assemblea i el Consell per la República. Què ha de permetre això?

L'Assemblea i el Consell per la República són dues entitats separades amb una mateixa finalitat que és la independència de Catalunya, si bé tenen perfils diferents. L'Assemblea segueix el seu full de ruta, que inclou la possibilitat d'impulsar un consell d'entitats independentistes on es posi sobre la taula tota aquesta força per intentar anar tots a una. Segurament el Consell per la República per treballar des d'un punt de vista més institucional i l'Assemblea ho pot fer des d'un punt de vista més d'activisme dintre del país, i amb la força de la seva transversalitat.

Vostè va abandonar el Consell per la República per prioritzar l'Assemblea. En canvi, Jordi Pesarrodona ocupa càrrecs als dos òrgans.

Sí, perquè crec que són dues entitats separades. I em consta que en Jordi està valorant quin serà el seu capteniment en el futur.

Si els partits no fan un projecte per la independència, es malgasta el 52% de vots

Passem a una qüestió d'actualitat clau com és el català. La setmana que ve sembla que s'aprovarà la nova llei sobre la llengua a les escoles. Fins ara l'Assemblea no ha mostrat el mateix rebuig que fa dos mesos.

Ara s'està intentant fer un text una mica diferent, però amb el mateix sentit de tocar la legislació catalana per introduir aquesta possibilitat de fer vehicular el castellà, ja sigui posant-lo com a llengua curricular o com a pròpiament vehicular. Aquí el problema ve per la ingerència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en un tema purament de legislació catalana i que no tenia per què ficar-s'hi. És una ingerència intolerable. Dit això, és veritat que és molt difícil de gestionar, perquè el TSJC assenyala directament contra el conseller, contra els pares i mares, contra els centres, i és difícil de reaccionar, i tot plegat quan veiem que, dintre del nostre país, el castellà té cada cop més presencia en detriment del català. Tot això de canviar la normativa per adequar-la al que vol que fem el TSJC, que és trencar amb la immersió lingüística quan aquesta ha patit tants problemes que ja no és ni real, pensem que és fer passes enrere sobre un tema en el qual ja hem fet moltes passes enrere. Molt malament podem ajudar la llengua catalana reforçant el castellà a Catalunya, quan en realitat sabem que el que està en perill és el mateix català. És anar contra direcció. L'estat espanyol va contra direcció de les polítiques de protecció del català, perquè el que vol és protegir el castellà i li és igual si el català desapareix o no. Mai han estat preocupats per la desaparició del català. Al contrari, estan preocupats que en algun lloc puguin anar-hi i no es puguin expressar en castellà. Volen que a Catalunya es pugui viure parlant només en castellà. És clar que ells pressionen, però canviar el frontal de la nostra legislació per fer més fàcil la seva implementació, a l'Assemblea no li pot semblar bé.

El PSC deia obertament que qualsevol acord hauria de servir per complir la sentència del 25%. No podia aprovar-se la llei sense els socialistes? La CUP apostava per blindar el català com a única llengua vehicular.

No està clar que l'acord actual sigui la millor opció, perquè es planteja ara com 'O aquesta reforma legal o el caos i el perill pels mestres'. I aquesta reforma legal és per facilitar que s'implanti el 25% de castellà. Totes les opcions són sobre la taula i no hi ha cap de bona. El tema de blindar ja no existeix perquè les lleis catalanes no poden blindar res. Des de l'estatut d'autonomia, les lleis catalanes estan totalment sotmeses a les espanyoles i no hi ha res a blindar. Legislativament, o es fa el que diu l'estat espanyol, o ho impugnen i ho suspenen davant el Tribunal Constitucional. Blindar és impossible; ara, posar per escrit allò que tu vols només perquè després ho impugnin, tampoc va més enllà; i el 25% s'ha d'executar. Una solució bona no hi és en cap cas. S'ha d'abordar el tema una mica de peus a terra, i tenint en compte els suports que necessita el català a les escoles.

Fa dos mesos, l'Assemblea va dir que es mobilitzaria a les portes del Parlament per evitar que s'aprovés la llei. La setmana vinent hi haurà protesta?

Estem anant amb la resta d'entitats del català, com la Plataforma per la Llengua i Som Escola. Anem agafats de la mà d'aquestes entitats i farem una valoració conjuntament. Estem en aquest punt. També es comenta que darrere de la llei hi pot haver un decret llei, per tant, estarem atents a allò que passi. Tenim una certa crítica amb això que s'està fent. Sabem que la solució no és fàcil i que evidentment també hi ha la pressió que està fent l'estat espanyol amb el 25% del TSJC, però no oblidem que va ser la mateixa Fiscalia que ho va plantejar en temps del Partit Popular, i que ara els socialistes no han retirat. No oblidem que és una ofensiva de l'Estat espanyol.

Un altre tema d'actualitat són els Jocs d'Hivern. L'Assemblea els ha titllat de "campanya d'espanyolització". És així encara que finalment es fagin sense l'Aragó?

De moment no ho veiem gens clar perquè la posició de l'estat espanyol sempre ha estat de ser-hi. Aquests Jocs es plantegen des d'un punt de vista que és que fem els Jocs Olímpics perquè així per fi l'estat ens donarà una mica de diners, mentre que Espanya ho publicita com a seu. Tot aquest plantejament, en un moment de tant qüestionament, tant des del punt de vista mediambiental i de desenvolupament per a tots els territoris, fa difícil de preveure un canvi en aquest sentit, però estarem atents amb els girs que doni aquesta qüestió.

I, per acabar, quines accions té preparades l'Assemblea a curt termini?

Una acció que s'està treballant a principis de juliol és la Via Pirinenca, que és una acció d'il·luminació dels cims dels Pirineus d'oceà a mar i farà visualitzar una gran mobilització de territori i germanor de les causes catalana i basca. També hi ha la celebració de deu anys de l'Assemblea amb accions per tot el territori, que és molt bonic perquè per tot arreu hi ha actes d'empoderament ciutadà. I ja som a les portes de l'11 de setembre, que em diuen que ja anem tard, per tant, és un gran repte, i després tot seguit tenim l'1 d'octubre.