Polònia, 1989. En poc menys de deu anys, amb organització, mobilització i una agressiva campanya de resistència no-violenta (RNV), el moviment obrer Solidaritat va fer caure el règim prosoviètic gràcies a la participació clau de les dones.

Solidaritat el va fundar Lech Walesa l’any 1980 a les drassanes de la ciutat de Gdansk. El moviment va pressionar al règim fins que va aconseguir que organitzés unes eleccions, que van portar Walesa a la presidència del país. El que es va viure a Polònia va contribuir a provocar un efecte dominó, afeblint els governs prosoviètics de l’Europa Central i de l’Est fins que el mur de Berlin va caure. Solidaritat ha estat un dels exemples de RNV més reconeguts per la opinió pública i sempre ha estat un referent en el sector sindical, però... se’n parla gaire de les seves dones?

Les dones poloneses van saber actuar de forma extraordinària en uns temps particularment difícils, sempre en l’anonimat. Sense la seva perseverança, sacrifici i capacitat de lideratge, el moviment de Walesa probablement no hauria reeixit, esclafat per les accions repressives del règim. Shana Penn, Creu de Comandament de l’Ordre polonesa del Mèrit, en el seu estudi Solidarity's Secret: The Women Who Defeated Communism in Poland, va aportar els testimonis necessaris per a fer llum sobre la participació de les dones en el procés d’alliberament de Polònia.

Walentynowicz va ser acomiadada el 1980. Els treballadors, admirats pel seu coratge, es van solidaritzar amb ella i decidiren començar una vaga

La contribució de les dones a la resistència no-violenta polonesa va ser patent des que Solidaritat va néixer a conseqüència d’una vaga per a sol·licitar la readmissió d’un grup de treballadors particularment contestataris que havien estat acomiadats, entre els quals es trobaven Anna Walentynowicz i Lech Walesa (a la foto, en una missa de protesta a les Drassanes "Lenin", de Gdansk, a l'agost del 1980).

Walentynowicz havia treballat a les drassanes d’ençà del 1950, però es va anar desencantant del model socialista i va esdevenir una de les líders sindicals més influents de la instal·lació, en part a causa de la seva mirada crítica sobre el sistema que per força implicava adoptar una actitud objectora. Walentynowicz va ser acomiadada el 1980. Els treballadors, admirats pel seu coratge, es van solidaritzar amb ella i decidiren començar una vaga; es van tancar a les drassanes i alhora que reclamaven la seva readmissió, exigien millores salarials. El ressò de la vaga va fer que la solidaritat amb els afectats s’estengués per tot el país.

Un cop el director de les drassanes va acceptar les condicions dels vaguistes, els obrers van començar la retirada. No va ser el cas de Walentynowicz i tres companyes, que van prendre la decisió espontània de tancar les portes de l’edifici tot retraient als treballadors que s’havien venut “per un plat de sopa”, oblidant que l’objectiu real era aconseguir un canvi social profund i permanent. Un dels primers en ser seduït per la reflexió d'aquelles dones va ser Lech Walesa.

Walentynowicz, amb el megàfon. Lech Walesa, al darrere

La vaga va continuar fins a aconseguir la legalització dels sindicats, un dret social perseguit de temps enrere. Aquest fou el naixement de Solidaritat, que va passar ràpidament de ser un sindicat de treballadors a convertir-se en un moviment revolucionari mitjançant una campanya de resistència no-violenta particularment efectiva. En aquesta campanya es va incloure, per exemple, un bateria d’accions per a forçar l’acomiadament de funcionaris corruptes així com l’organització de marxes pacífiques massives.

A Solidaritat va ser particularment activa Barbara Labuda, destacada activista del moviment a Wroclaw. Per Labuda, professora de la universitat d’aquella ciutat, la clau del moviment de resistència no-violenta era l’educació dels seus membres. Labuda reclutava companys de la facultat i organitzava classes nocturnes en què tractava temes com “la història de les institucions democràtiques” i els “sistemes polítics”. Aquestes classes foren tan populars que van ser seguides per milers d’alumnes, i el seu model d’ensenyament es va reproduir a tot el país.

Amb aquestes mesures, els membres de Solidaritat van saber engrescar bona part dels col·lectius importants de la societat polonesa, com ara intel·lectuals, treballadors, estudiants i eclesiàstics. L’èxit de Solidaritat va espantar fins a tal punt a les autoritats, que el 13 de desembre de 1981 el règim prosoviètic va promulgar la llei marcial. Va treure l’exèrcit al carrer, tallant les comunicacions i il·legalitzant el moviment. Tots els actius del grup van ser transferits a un sindicat progovernamental i més de 6.000 persones, entre les quals 38 membres de la plana major, van ser empresonats —un d’ells Lech Walesa. El règim comunista va creure que si en suprimia el lideratge, el moviment seria incapaç de continuar operant.

L’empresonament massiu dels homes oferia a les dones un espai per a actuar. Ara tenien l’oportunitat d’assumir el lideratge del moviment

Les mesures no van ser suficients. El fet que Solidaritat nasqués en una societat marcadament patriarcal (tot i les promeses d’igualtat de gènere del socialisme) va ser providencial. Com va dir Labuda, “les dones no tenien igualtat real sota el comunisme...[El règim] tractava les dones com a éssers inferiors”. Aquesta frase recalca que les dones ja havien adquirit l’argumentari necessari en la reclamació dels drets ignorats pel règim. A més, l’empresonament massiu dels homes els oferia un espai per a actuar. Ara tenien l’oportunitat d’assumir el lideratge del moviment, d’ocupar un buit que d’altra manera mai haurien pogut ocupar.

Tot just declarada la llei marcial, set dones van unir-se per a garantir la continuïtat de Solidaritat, convertint-lo en un moviment clandestí altament organitzat. Conegudes com el Damska Grupa Operacyjna (DGO, en polonès Grup d’Operacions de Dones), van esdevenir les líders anònimes del moviment durant la llei marcial. Van començar per amagar els pocs dirigents que no havien estat detinguts i facilitaren la comunicació entre ells. A més van crear la revista Tygodnik Mazowsze (“Setmanari Regional”). Les revistes clandestines representaven una manera eficient de propagar idees sense requerir tanta participació, atès que la llibertat de premsa era inexistent i que participar en mítings polítics resultava molt perillós a causa de la violència repressora de les forces policials i militars.

El grup va omplir la revista de contingut i va assegurar-ne la impressió en el que anomenaven “oficines volants” (cases particulars, soterranis, esglésies i fins i tot vehicles) que alternaven sistemàticament per tal de minimitzar riscos. Per a assegurar-ne la distribució van servir-se de milers de seguidors, i així es va arribar a una tirada de 80.000 exemplars setmanals. Tygodnik Mazowsze va trencar el monopoli informatiu del règim.

Darrere la imatge dels homes campions de la classe obrera es van situar les dones, que van fer el treball conceptual i organitzatiu

Les Damska Grupa Operacyna, actives a Varsòvia, també van reestructurar i descentralitzar el moviment per a assegurar-ne l’anonimat alhora que organitzaven protestes i gestionaven els comptes de Solidaritat. Les dones es van convertir en el centre neuràlgic del moviment en l’època més dura de la repressió. Com va explicar Labuda a Penn en una entrevista:

“Els homes eren nominalment responsables del moviment. Però darrere la imatge dels nostres homes campions de la classe obrera, es van situar les dones, que van fer el treball conceptual i organitzatiu (...). Érem discretes perquè havíem d’amagar les nostres identitats a la policia. En cas contrari, haurien descobert el secret: les dones eren les veritables organitzadores”.

Les integrants del DCO es van especialitzar segons els seus coneixements professionals. La doctora Zofia Kuratowska va gestionar la sectorial de salut del moviment, ocupant-se de més de mil presoners polítics. Criticà amb força i tenacitat les condicions d’empresonament i contribuí a internacionalitzar la causa del moviment, participant en revistes internacionals com New Scientist. Fins i tot va ser capaç d’aconseguir un milió de dòlars en donacions en una estada als Estats Units.

Solidaritat va sobreviure a l’època més dura de la repressió gràcies al lideratge anònim de les seves dones i les seves accions de no-violència

Lech Walesa i altres líders foren alliberats a les acaballes del 1982. El 22 de juliol del 1983 es va aixecar la llei marcial. Els homes van tornar a fer-se càrrec de la promoció del moviment i Walesa va rebre el Nobel de la Pau aquell mateix any. Solidaritat havia sobreviscut a l’època més dura de la repressió gràcies al lideratge anònim de les seves dones. Les accions de no-violència van continuar fins que el govern, ofegat pel deute extern, es va veure forçat a organitzar unes eleccions que van fer de Walesa el primer President de la Polònia democràtica.

Les accions d'aquelles dones poloneses van contestar premonitòriament a la pregunta que l’actriu Emma Watson va fer recentment a les Nacions Unides: “Com podem canviar el món de manera efectiva si només la meitat dels seus habitants és convidat a participar a la conversa?” En el cas del moviment polonès, hagués estat impossible.

Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres) @misterperis. Xavier Carmaniu Mainadé és doctor en Història Contemporània @Xaviercarmaniu