Quan Pedro Sánchez va arribar al poder després del triomf de la seva moció de censura el 2018 i va formar govern molts titulars ressaltaven que la majoria dels seus integrants eren dones i hi havia qui fins i tot parlava d’un Consell de Ministres. El president, però, era un home. El 2021, després d’unes intenses negociacions, Pere Aragonès va arribar al Palau de la Generalitat al davant d’un consell executiu en coalició amb Junts on hi havia dues conselleres més que consellers, 8 a 6. President això sí, també ho era un home. Els membres dels dos gabinets han anat variant amb els anys i sempre s’ha mantingut aquesta majoria de dones en tots dos casos i tot i que els dos governs d’esquerres han presumit de fer polítiques a favor de la igualtat entre gèneres (tots dos tenen una cartera sota aquest nom) cap dona ha pogut arribar encara ni a la presidència del país ni de l’Estat i molt poques han estat candidates d’un partit per aconseguir-ho.
🟣 8 de març: Dia de la Dona, DIRECTE | Vagues, manifestacions i protestes a Barcelona i Catalunya
De fet, a Catalunya, des de la transició democràtica i fins que el 2010 el PP no va situar Alícia Sánchez Camacho com a número 1 per Barcelona, cap dona no va ser candidata a la presidència de la Generalitat. En total, són 8 eleccions -des del 1980 fins el 2006- sense que cap partit amb representació parlamentària apostés per situar una dona com a cap de llista. El 2012, Sánchez Camacho va repetir com a candidata del PP i com a única dona al capdavant d’una opció electoral, mentre que el 2015 i 2017 en va prendre el relleu Inés Arrimadas, que va guanyar les eleccions del 21-D en plena aplicació del 155. El 2021, tot i que finalment en va sorgir Pere Aragonès com a president, hi va haver fins a tres candidates de partits amb representació parlamentaria Generalitat: Laura Borràs per Junts, Dolors Sabater per la CUP, Jéssica Albiach pels comuns. Així, dels partits que avui tenen representació al Parlament, Vox, ERC i el PSC són els únics que no han presentat mai una dona com a cap de llista per Barcelona.
Joana Ortega i María Teresa Fernández de la Vega, pioneres
Amb les presidències reservades pels homes tant a Catalunya com a Espanya, les segones posicions, semblen destinades per elles: en gairebé sis anys Pedro Sánchez ha tingut diferents vicepresidentes, totes dones, i Laura Vilagrà ha pujat fins aquest nivell en l’última remodelació de govern. Ara mateix, el Govern monocolor d’Esquerra Republicana compta amb 8 consellers per 6 consellers, a banda del president Aragonès. Abans d’ella el Govern havia tingut dues vicepresidentes més, les dues de Convergència i Unió amb Artur Mas. La pionera en aquest sentit a Catalunya va ser Joana Ortega, entre el 2010 i el 2015, quan la va substituir Neus Munté durant uns pocs mesos. A partir de llavors i fins que Vilagrà va assumir el càrrec havien ocupat la vicepresidència tres homes en els governs de coalició, sempre amb un president al capdavant: Oriol Junqueras, Pere Aragonès i Jordi Puigneró.
A Espanya, la tradició de les vicepresidentes neix anys abans, el 2004 amb José Luis Rodríguez Zapatero i s’ha mantingut tant amb els governs de Mariano Rajoy com en els de Pedro Sánchez, que ha col·locat sempre dones a les vicepresidències amb una excepció, la de Pablo Iglesias, que era vicepresident tercer. Des de l’arribada de María Teresa Fernández de la Vega, diferents dones han ocupat aquest càrrec al govern espanyol: Soraya Sáenz de Santamaría que va ser la mà dreta de Mariano Rajoy, Carmen Calvo, Nadia Calviño i Maria Jesús Montero. Des del 2004, només un home, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha estat vicepresident, i només s’hi va mantenir durant uns mesos, entre 2010 i 2011, amb Elena Salgado com a vicepresidenta segona.
Veus de dones per a governs presidits per homes
A banda de la tendència en els últims anys d’escollir una vicepresidenta dona, també existeix el costum de posar una portaveu perquè s’encarregui de la comunicació dels governs. Des de fa gairebé 20 anys, quan José Montilla va escollir la consellera Aurora Masip per ser la veu del segon tripartit -amb els reptes que això suposava- només hi ha hagut dues excepcions: Francesc Homs, portaveu durant els governs d’Artur Mas, i Jordi Turull, només durant els tres mesos que va ser conseller de Presidència de Carles Puigdemont. Aquests eren dos càrrecs que s’acostumaven a compaginar fins que Aragonès va escollir una periodista independent, Patrícia Plaja, per ser la veu del seu govern de coalició. L’havien precedida Neus Munté, Elsa Artadi i Meritxell Budó, a banda de la pionera Masip, en el càrrec.
A l’Estat, aquesta tendència a escollir una veu femenina com a representant d’un govern presidit per un home encara és més evident. En sis anys a la Moncloa, Sánchez ha tingut quatre portaveus diferents: Pilar Alegría, Isabel Rodríguez, María Jesús Montero i Isabel Celáa. Mariano Rajoy no va ser menys: durant cinc anys va confiar en la seva mà dreta, la totpoderosa Soraya Sáenz de Santamaría, el càrrec de portaveu, sumat al de vicepresidenta, tot i que en la seva última etapa, del 2016 fins a la moció de censura va optar per Íñigo Menéndez de Vigo. La portaveu més representativa de l’etapa de Zapatero també va ser una dona, la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, entre el 2004 i 2010, mentre que en l'etapa final del socialista van assumir aquest paper Rubalcaba i José Blanco.
Els parlaments, coses de dones?
Si les vicepresidentes són la segona autoritat en un govern, les presidentes dels parlaments ho són del seu país, tot i que en el cas d’una monarquia parlamentaria queden relegades a la tercera posició per darrere del rei i del president del govern. A Espanya, com en el cas de les vicepresidències, hi va haver una presidenta del Congrés abans que a Catalunya una presidenta del Parlament. Va ser José María Aznar qui l'any 2000 va situar una dona al capdavant de la cambra. L’escollida fou Luisa Fernanda Rudi, que abans havia estat també la primera dona alcaldessa de Saragossa i després va esdevenir la primera presidenta de l’Aragó. A partir de llavors, però, van haver de passar fins a 12 anys perquè una dona tornés a ocupar aquest càrrec i l’escollida va ser Ana Pastor. Després, l’han seguida les socialistes Meritxell Batet i Francina Armengol.
A Catalunya, la primera presidenta del Parlament va ser Núria de Gispert el desembre del 2010. Aquell dia, des de la Mesa de la cambra catalana va pronunciar un discurs centrat en les fites que havien aconseguit les dones en els últims anys i apostant per seguir lluitant per acabar d’esmicolar el sostre de vidre. Des d'ella, la presidència del Parlament ha estat ocupada per tres dones més: Carme Forcadell, Laura Borràs i Anna Erra.
Majoria absoluta de diputades
Els parlaments no només s’han anat feminitzant amb el temps pel fet de ser presidits per dones, sinó perquè a mesura que han anat avançant les legislatures la diferència entre diputats i diputades s’ha anat reduint significativament fins a arribar a la paritat o fins i tot a tenir més dones que homes a l’hemicicle. A Catalunya, l’evolució és molt significativa. Mentre en la primera legislatura hi havia només un 5,2% de diputades una xifra que ha anat evolucionant positivament fins al 51,9% actual. Tot i que aquesta legislatura va començar amb 65 diputades, aquest nombre ha anat en augment fins als 70. Al Congrés, continua havent-hi majoria absoluta d’homes, tot i que la xifra de diputades també ha anat creixent fins a les 153.