Els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) són centres on es detenen temporalment a immigrants en situació irregular abans de ser deportats. En els últims anys, els CIE han estat criticats per la falta de transparència pel que fa a la seva gestió, acusats de maltractaments per part de la policia i els jutjats de control, i condemnats pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
D'ençà de l'any passat, la pandèmia ha agreujat la falta de supervisió dels CIE, cosa que ha afavorit les males pràctiques i la vulneració de drets fonamentals en aquests establiments. Per il·lustrar aquesta situació, l'associació Iridia dona veu al testimoni esgarrifant d'un intern que denuncia la violència física que va patir per part de la Policia Nacional mentre complia la quarantena per Covid en unes condicions "inhumanes" al CIE de Barcelona.
Amb l'arribada de la pandèmia ara fa un any, els CIE es van veure obligats a alliberar els interns i clausurar temporalment el centre, ja que el tancament de les fronteres arreu del món impossibilitava executar les deportacions amb legalitat. Segons la llei, les persones retingudes als CIE només hi poden romandre un màxim de 60 dies. És per això que el març del 2020, l'únic CIE a Catalunya, situat a la Zona Franca de Barcelona, va quedar buit.
A principis d'octubre del mateix any, el CIE va reobrir per tal de reprendre les deportacions, malgrat les protestes d'oenagés, l'alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, el president del Parlament en aquell moment, Roger Torrent, i el síndic de Greuges, Rafael Ribó, que van exigir el tancament permanent del CIE, centre que l'Agència de Salut Pública de Barcelona ha declarat inepte per fer front a la pandèmia en dues ocasions.
Davant aquests fets, organitzacions de drets humans com Iridia denuncien la inefectivitat del jutjat de control per actuar davant acusacions de violència física contra la Policia Nacional del CIE, que en la majoria de casos queden impunes. A més, denuncien que la pandèmia ha posat en perill els dels drets fonamentals dels retinguts, com ara el dret a rebre visites, les reunions amb els seus advocats o poder denunciar l'abús de poder dels agents de seguretat.
L'opacitat dels CIE
Els CIE són centres no-penitenciaris on es retenen immigrants sense papers abans de ser deportats. Ja que viure a Catalunya en una situació irregular no és un delicte en si, sinó una infracció administrativa, l'Estat només pot justificar la detenció en els CIE durant 60 dies, fet que a la pràctica suposa una privació de llibertat que en teoria només és imposable als delictes penals. Passat aquest temps, i si no s'ha fet efectiva la deportació, els migrants són alliberats. De fet, la gran majoria de persones que passen pel centre no són deportats, cosa que posa en dubte l'efectivitat de les mesures i que els converteixen, en efecte, en centres de càstig per a immigrants que no han comès cap delicte.
Les organitzacions com SOSRacisme expliquen que els CIE són legalment qüestionables, ja que suposen l'única situació on "es priva de llibertat a una persona sense haver delinquit." A més, també "són centres opacs on es dificulta o nega l'accés a institucions, periodistes i societat civil organitzada, i fins fa poc, no tenien reglament intern."
Per tant, els CIE no només suposen un perill pels drets fonamentals de les persones migrades; a més, l'estat ens priva de poder saber amb claredat què és el que passa allà dins. Precisament en una situació tan delicada pel que fa als drets humans com és la privació de llibertat, l'estat hauria de reforçar els mecanismes de vigilància i assumir responsabilitats. En efecte, l'actual gestió dels CIE constitueix una falta de transparència per part de l'estat que ajuda a encobrir possibles violacions de drets.
La pandèmia fa trontollar els drets humans
Amb l'arribada de la pandèmia, aquesta falta de transparència s'ha evidenciat encara més. Amb l'excusa d'evitar contactes amb l'exterior per prevenir contagis, el CIE va frenar durant un temps les visites als interns, inclosos els dels advocats de les organitzacions de drets humans, privant-los d'una cosa fonamental com és la representació legal. A més, el protocol d'actuació davant la Covid del CIE no ha posat en funcionament alternatives segures com les conferències per videotrucada amb els advocats.
Pel que fa a l'aïllament de les persones infectades de Covid, les investigacions d'Iridia relaten les condicions inhumanes viscudes per almenys 8 persones, que constitueixen l'indici d'un delicte contra la seva integritat moral. En donar positiu en un test de coronavirus, un intern va explicar com va ser tancat sol en una cel·la sense llit, mobles, ni amb més llum que la que entrava d'una finestra, durant les 24 hores dels 10 dies que durava el confinament.
Així viuen els infectats de Covid en el CIE: sense tenir contacte amb cap altre intern, menjant i dormint a terra i fent servir el lavabo només quan els policies ho permeten. Aquestes condicions, tal com relata aquest testimoni, el van abocar a "haver de fer les meves necessitats a través de la finestra perquè els agents es negaven a deixar-me sortir per a anar al bany."
El mateix intern també va denunciar a Iridia dos casos de tortura física perpetrada pels agents policials durant el seu aïllament. Concretament, el testimoni relata que la situació límit el va abocar a autolesionar-se en dues ocasions, i que la resposta dels policies va ser immobilitzar-lo i agredir-lo amb cops de puny i puntades de peu, fets que li van causar lesions visibles pels seus companys una vegada va acabar el període de quarantena.
Segons l'informe d'Iridia, el denunciant no va ser atès de manera urgent per cap metge. Cal aclarir que, fins a la data, els serveis mèdics del CIE van a càrrec d'una empresa privada, i que per tant, depèn d’un concurs amb el centre.
La responsabilitat dels jutges i la policia
Potser encara més alarmant que les acusacions contra la policia és la impunitat amb la qual ocorren davant del jutjat de control del CIE. En aquest testimoni que recull Iridia, la víctima va ser deportada a Algèria junt amb un grup d'altres 30 persones abans que el jutjat d'instrucció actués degudament, és a dir, sotmetent al denunciant a un reconeixement mèdic i prenent-li declaració.
Aquesta incapacitat dels jutjats d'instrucció número 1 i 30 de Barcelona per actuar de forma efectiva recorda les 12 condemnes que ja ha rebut l'estat espanyol per part del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). En aquests casos, dos d'ells decidits aquest mateix mes, Estrasburg ha sentenciat a la justícia espanyola per no investigar acusacions contra la policia com és degut, el que suposa una violació de l'article número 3 de la Convenció Europea, el que prohibeix la tortura, en la seva branca processal. La diferència és que les víctimes dels CIE són encara més vulnerables davant el sistema, ja que compten amb les dificultats d'accés a la justícia, la falta de traductors oficials i la possibilitat de ser deportats abans de poder denunciar.
Un futur sense CIE
Durant el tancament temporal del CIE a l'estiu del 2020, Roger Torrent i Rafael Ribó van exigir el tancament permanent del CIE en un manifest conjunt que van presentar davant el centre de la Zona Franca. Torrent va assenyalar que el CIE "és un dels màxims exponents del racisme institucional" a Catalunya, recalcant que "són centres opacs i no podem fiscalitzar el que passa dins."
Torrent i Ribó exigeixen el tancament del CIE de Barcelona / Efe
Malgrat que hi hagi un consens majoritari entre el poder polític a Catalunya sobre el tancament dels CIE, el responsable judicial del jutjat de control del CIE, Joaquín Aguirre, va negar-se a clausurar definitivament el centre, argumentant que aquesta decisió quedaria fora de la seva competència.
Dit això, realment són necessaris els CIE? La realitat és que Catalunya en va prescindir durant la primera onada de la pandèmia i no va haver-hi cap col·lapse en el sistema d'immigració, malgrat que la pandèmia hagi forçat a més persones a emigrar per la pèrdua de feina.
Tal com expliquen des de l'entitat Tanquem els CIE, "la veritat és que, quant a risc de salut, estem al mateix moment que al març, però ara ja s'han cansat i l'han tornat a reobrir." Des d'aquesta plataforma acusen directament al govern del PSOE d'establir la llei d'estrangeria i els CIE el 1985. Segons el seu parer, la justificació dels CIE pel "control migratori" que ha estat perpetrada pel PSOE "és una excusa barata" que "va més enllà" d'aquest discurs.
En declaracions a El Nacional, Tanquem els CIE recorda que l'existència dels CIE "depèn exclusivament del Ministeri de l'Interior", i que, per tant, els polítics catalans que es manifesten obertament en contra dels centres no tenen la competència per posar-ho en pràctica.
A la pràctica, els CIE no són eficients en complir la seva funció i existeixen en unes condicions legalment qüestionables, fet que posa en perill els drets fonamentals de les persones. El secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, calcula que a Catalunya hi ha unes 100.000 persones que viuen en un estat d'immigració irregular, persones que a causa de la llei d'estrangeria perden el dret de treballar legalment al país i viuen en risc de ser retinguts durant dos mesos al CIE. Les organitzacions de drets humans reivindiquen que moltes de les deportacions es fan a persones que fa anys que viuen a Catalunya, treballant, estudiant i formant la seva família, realitats que pengen d'un fil en el moment que són parats per la policia en controls d'identificació aleatoris.
Foto principal: interior del CIE de Barcelona / Efe