La portada de l’Ara d’aquest diumenge és de les que aixeca l’esperit i fa recuperar la fe en el país i la seva gent. Veure la fotografia d’aquelles cinc productores de cinema catalanes, totes amb molts quilòmetres de film a l’esquena i un prestigi acreditat, posa davant dels ulls una prova fefaent que qui bé busca, bé troba. Les productores encapçalen les obres que aspiren a millor pel·lícula als premis Gaudí del 2023. A més a més, el diari, corona la foto amb un títol vibrant: Com convertir Catalunya en una potència audiovisual. Doncs no hi ha dubte: amb dones com aquestes. El Periódico també llueix en portada a Marc Marginedas, un seu periodista distingit com a corresponsal de guerra a Txetxènia, Iraq, Líban, Sudan, Afganistan… i a Síria, on va romandre segrestat sis mesos per una organització propera a Al-Qaida. Marginedas protagonitza el documental Regreso a Raqqa, que s’estrena aquests dies, sobre aquells fets. La seva història, com la de les productores de cinema, ofereix avui bons motius per no desanimar-se mai.
Passem ara a Espanya, amb perdó. Que 31.000 o 310.000 persones surtin a manifestar-se pel mig de Madrid un dissabte de gener, inquietes per la possibilitat que Pedro Sánchez i el PSOE acabin trencant Espanya explica més d’Espanya que cinquanta enciclopèdies. Tot plegat pot semblar surrealista, especialment després del que ha fet l’Estat espanyol des del setembre del 2017 per evitar la secessió de Catalunya. Però la mani a La Cibeles ha anat així i és indubtable que hi ha espanyols angoixats, espantats i/o esverats de bona fe. Costa més de creure, en canvi, en la bona fe dels diaris que, emparant-se de la mateixa dèria, fan de les seves portades una pancarta i dels seus títols, consignes de manifestant. Els diaris, especialment les portades, els fan un grapat de llicenciats universitaris amb experiència, gent ben menjada, de sanes constants vitals, homes i dones sobris i sòbries que disposen de temps per pensar sols i debatre entre ells, condicions gairebé ideals per a editar una primera pàgina i totes les que li van al darrere.
Doncs no. A l’editorial d’avui, La Razón —per agafar un dels diaris del trio de la Benzina— explica que la protesta volia “que es visualitzés als carrers el desassossec i l'enuig que es viuen a moltes llars espanyoles davant d'unes reformes legislatives que responen exclusivament als compromisos contrets amb els socis parlamentaris nacionalistes de Pedro Sánchez i que amenacen de deixar desprotegit l'Estat davant de nous intents de secessió”. Els que han escrit aquest text ni s’adonen —perquè no volen, que rucs no ho són, oi?— que si canvies “llars espanyoles” per “llars catalanes” i adaptes la resta del text, l’argument funciona igual però en contra seva. La prova de la mala fe dels que cometen aquestes portades i editorials és al paràgraf següent, on es parla de “la imposició lingüística” en al·lusió a la llengua catalana a Catalunya. Tan imposada que si un sol nen en un aula de 25 alumnes vol més castellà, els jutges li concedeixen ipso facto i perquè sí, saltant-se les lleis lingüístiques i el criteri del Departament d'Educació i obliguen l’escola i la resta de nens de l’aula a empassar-s’ho velis nolis, vulguis no vulguis.