El futur somriu a Alejandro Fernández. El president del Partit Popular català, llargament qüestionat, ja pot començar a dormir amb tranquil·litat a les nits. No és pas sorprenent: les enquestes més recents assenyalen un impuls majúscul dels conservadors. Si actualment compta amb només tres diputats (un dels quals s'ha donat de baixa del partit) i es veu immers en el grup mixt, es preveu que el PP pugui triplicar els seus resultats, fins i tot situant-se en els doble dígits que van perdre a les eleccions del 155, el 2017. Els sondejos també obren la porta a què els blaus liderin l’espai de la dreta espanyolista, amb un Vox en hores baixes i un Ciutadans pròxim a la desaparició absoluta.

Aconseguir-ho seria poc més que sorprenent. Fins no fa gaire, la realitat era completament diferent. La mala situació del Partit Popular a Catalunya ha posat Alejandro Fernández en el punt de mira en diverses ocasions. El primer a situar-lo a la llista vermella va ser Pablo Casado. Els catastròfics resultats el 14 de febrer de 2021 van provocar que Gènova comencés a moure fils: les diverses famílies del PP català es mostraven molestes amb la gestió de Fernández, i la mala relació amb Teodoro García Egea, número dos de Casado, va estar a punt de propiciar la caiguda del tarragoní, abans que la crisi interna dels populars a principis d’aquest any tombés primer la direcció estatal.

Amb Alberto Núñez Feijóo ja al capdavant del partit, Catalunya va continuar sent una matèria pendent, i la històrica Dolors Montserrat sonava amb força per rellevar Alejandro Fernández aprofitant el canvi a Gènova. Però el congrés autonòmic que havia de celebrar-se aquesta mateixa tardor, i que hauria pogut servir per ensenyar al tarragoní la porta de sortida, ha quedat ajornat sine die. No se l’espera fins després de les municipals, amb possibilitats d’allargar-se fins a un escenari de postgenerals. Feijóo ha donat, doncs, una segona vida a Fernández per refer el partit a Catalunya.

Fernández, desconegut excepte quan s’inventa un discurs original

Les enquestes semblarien indicar que ho està aconseguint. Ara bé, el cert és que el creixement del PP a Catalunya no respon gaire a la seva acció política a casa nostra. La sucursal catalana dels populars ha canviat ben poc la seva estratègia des del 14-F. Ja fa temps que es constata la seva poca força: al Parlament, el PP és el grup que menys rodes de premsa organitza, mentre que la seva presència a les comissions i als plens és força limitada. De fet, durant tot l’abril (el mateix mes que Feijóo va ser inaugurat com a president) la baixa mèdica de Fernández i Lorena Roldán va provocar que la formació no assistís a cap comissió.

Altres estudis demoscòpics també acompanyen l’argument que els conservadors passen més aviat desapercebuts a Catalunya. El darrer Baròmetre d’Opinió Política de la Generalitat, publicat fa només tres mesos, assenyala que els diputats populars són dels més desconeguts (un 44% d’enquestats coneix Roldán, mentre que un 39% coneix Fernández). Pel que fa a la valoració, ambdós es troben també a la part baixa de la classificació (el líder rep una nota de 2,5 sobre 10, i la diputada assoleix un 2,3). Només Fernández aprova amb un 6,2 en la valoració dels seus propis electors.

I és que, malgrat passar inadvertit en l’imaginari polític de Catalunya, el tarragoní sí que salta a la fama de tant en tant gràcies a la seva qualitat discursiva. Les seves intervencions de marcat to irònic i punyent contra l’independentisme i el Govern s’han viralitzat ocasionalment. Sense anar més lluny, la seva intervenció durant el recent debat de política general ja va córrer com la pólvora a les xarxes socials, acusant el president Pere Aragonès d’haver convertit el referèndum de l’1 d’octubre en “un assaig o una performance” i titllant-lo del “botifler més gran del regne”, aconseguint arrencar, fins i tot, rialletes dels diputats independentistes. El mateix Aragonès va reconèixer aleshores la seva “habilitat retòrica”.

Feijóo li fa tota la feina al PP català

Però aquesta esporàdica originalitat discursiva de Fernández no explica, ni de bon tros, el salt del Partit Popular a les enquestes. L'ascens que preveuen els sondejos té un altre nom propi: Alberto Núñez Feijóo. És la caiguda del qüestionat Pablo Casado i la irrupció del gallec a Génova que ha tret el tarragoní del pou i situat els populars al capdavant de la tríada de la dreta espanyolista. Val a dir, a més, que la feina ha estat feta més fàcil gràcies a la crisi interna de Vox propiciada per Macarena Olona, així com la situació nefasta de Ciutadans i que voreja la desaparició absoluta al seu 'feu' històric, especialment després de l'escàndol a Barcelona. Amb tot, l'impuls del PP amb l'arribada de Feijóo tan sols ha revertit positivament a tots els territoris de l'Estat sense dependre de les polítiques de les delegacions autonòmiques.

Catalunya no n'ha estat excepció, com evidencien els estudis demoscòpics. Sense haver hagut de fer massa feina, els populars s'han vist reforçats a casa nostra. Feijóo ha reivindicat en el passat la necessitat d'enfortir el PP a Catalunya per guanyar a tot l'Estat ("No podem governar a Espanya sent irrellevants aquí", va dir en una visita fa alguns mesos), sabedor que, si vol tenir opcions d'arribar a La Moncloa, els conservadors han de retallar distàncies amb els socialistes també aquí, i no hi ha prou en confiar que mantindrà el seu pols a la resta de regions de l'Estat. 

Ara bé, ni Feijóo ni Fernández s'han llançat a la desesperada per revertir les fortunes dels populars a Catalunya. Aquest cap de setmana, el gallec ha trepitjat sòl del Principat: dues breus visites a Barcelona, per parlar de les ocupacions, i a Lleida, per carregar contra els socialistes i la reforma del delicte de sedició. Dels problemes concrets que afecten el territori, pràcticament cap menció. De fet, el mes passat l'espanyolisme va manifestar-se a Barcelona per reclamar la implementació del 25% de castellà a les escoles catalanes, una protesta a la qual van assistir els líders nacionals de Vox i Ciutadans, Santiago Abascal i Inés Arrimadas, però que, per contra, va comptar amb l'absència destacada del president popular. La ultradreta i els taronges, davant l'amenaça de ser fagocitats pel PP, van llançar-se a la crítica desesperada. Feijóo, impermeable ara mateix a les polèmiques, en va sortir impol·lut. I, mentrestant, Alejandro Fernández continua creixent a les enquestes. L'única incògnita que queda ara és saber fins quan dura la bona fortuna.