El Ejido no té platja, però aquesta ciutat, situada al sud-oest de la província d’Almeria, és una autèntica illa en un mar de plàstic. Des dels seus afores, i mirant fins a la infinitat en qualsevol direcció, només s'albira un color cobrint el descens fins al Mediterrani: el beix. El motiu són les 30.000 hectàrees d’hivernacles que envolten aquest municipi. I és que, en aquest petit racó de l’estat espanyol, hi ha arrelat des de fa dècades l’agricultura intensiva. D’aquests camps en surten molts dels tomàquets, pebrots, carabassons, cogombres, síndries i melons que posteriorment acaben a les nostres taules.
Ara bé, tot aquest operatiu per a conrear productes de qualitat també té una altra cara de la moneda: les condicions que molts treballadors es veuen obligats a acceptar. Aquest mateix dijous, les temperatures s'alçaran fins als 36 graus. Al sol radiant cal sumar-hi també la duresa física d’una feina manual d’aquestes característiques, unes jornades laborals de vegades excessives, i unes retribucions econòmiques minses en comparació amb el sacrifici realitzat. No és sorprenent, doncs, que al llarg dels anys els jornalers espanyols hagin decidit deixar enrere el camp almerienc per buscar sort en altres sectors. Per respondre a aquest èxode, els empresaris de les terres s’han encomanat a un col·lectiu que mai falla: els migrants.
Dels 84.000 habitants que té El Ejido (convertint-la en la tercera ciutat més poblada de la província, després de la capital i Roquetas de Mar), 25.700 són estrangers, la qual cosa es tradueix aproximadament en el 30% del total, o gairebé un de cada tres, segons marquen les xifres oficials. I la ciutat no està sola, perquè Almeria és, de fet, la província amb la proporció més elevada de persones migrants a tota Espanya. La realitat no contradiu les dades. Un recorregut breu a les cinc de la tarda per l’apreciat Bulevard d'El Ejido, que creua la ciutat tallant-la per la meitat, ja evidencia que a prop del centre s’hi ha establert una important comunitat estrangera. Asseguts als bancs, deambulant pels carrers i entrant o sortint de cases i d’establiments, passen l’estona fins que l’endemà arribi l’hora de tornar al camp. Alguns, això sí, han aconseguit evitar la feina agrícola, i regenten comerços variats que omplen l'avinguda.
Una vida complicada a Europa
L’Udun, nascut a Mali, és un d’aquests afortunats. En un carrer perpendicular a l’avinguda principal, hi ha obert una petita botiga de queviures, que conté també alguns productes de la seva terra natal. Abans, ell també treballava al camp, com molts dels seus companys subsaharians, però després d’anys vivint aquí ha pogut canviar l’ofici per un menys exhaustiu. Ara bé, al cap i a la fi, tota feina és bona si permet ajudar econòmicament la família. “El millor és allò que paga més, però aquí no fa tanta calor com allà baix”, admet.
Pitjor ho té el Lami, del Senegal. Fa quatre anys que va arribar a Espanya en una pastera provinent del Marroc. Després de la travessia, encara va haver de suportar ser tancat durant uns dies a un centre d’internament abans de poder buscar-se la vida a la seva nova casa. Ell sí que es guanya el pa a les instal·lacions agrícoles. “Tot el món treballa al camp, aquí no hi ha res més”, explica mentre compra un refresc a la botiga de l’Udun. Un ofici que encara té la sort de poder combinar amb la de vigilant de seguretat en una discoteca de la ciutat. “M’agrada més això perquè paga més. Al camp et paguen entre 35 i 45 euros al dia, segons el cap”, afirma. Com l’Udun, el Lami també treballa amb la seva família en ment, que consta de la seva parella i dos fills a qui no ha vist des que va abandonar el continent africà.
Els recels fan guanyar a Vox
Durant tota la tarda, sembla que aquest barri sigui exclusivament dels migrants. No s’hi veu pràcticament cap cara blanca. “Espera’t una estona, que ara fa molta calor i la gent és a casa o a la platja”, recomana la treballadora d’un quiosc. La seva previsió es compleix, i quan s’avança cap al vespre i el sol comença a perdre força, la ciutat s’anima. El centre d’El Ejido perd la seva somnolència i els veïns s’hi passegen activament. És cert que la població nativa i l’estrangera es relacionen més aviat poc, mantenint-se cada una en la seva bombolla de comoditat, però tampoc s’hi respira cap tensió ni enemistat entre els dos grups.
La lectura de les eleccions deixa una altra sensació. I és que El Ejido és l'única ciutat de més de 50.000 habitants en què l’extrema dreta de Vox va ser la primera força als darrers comicis autonòmics, el 2018. Precisament per això sorprèn la poca propaganda electoral que s’hi veu reivindicant els ultres: tan sols una furgoneta amb el segell de Vox que recorre alguns carrers cèntrics compartint missatges de Santiago Abascal i Macarena Olona per megafonia, i un ventall de paper amb la cara de la candidata a terra. Potser és que als ultres no els fa falta fer campanya, perquè la mateixa presència de migrants ja els fa la publicitat.
Convertir la migració en problema
Les veus expertes assenyalen que això és així, però també van més enllà. El professor de Ciències Polítiques a la Universitat Pablo de Olavide, Jean-Baptiste Harguindéguy, explica a ElNacional.cat que “perquè la immigració es converteixi en un problema, algú l’ha de convertir en un problema”. Vox ha aprofitat aquesta situació, tot i la hipocresia evident que existeix. “El Ejido viu, en gran mesura, de què la immigració vingui a recollir la fruita i la verdura, cosa que cada cop menys espanyols volen fer. És una contradicció, perquè és atraure una mà d’obra molt barata, que no es queixa si no té drets laborals, per a posteriorment fomentar el seu rebuig i crear un problema”, continua Harguindéguy.
També es pot fer una altra lectura dels resultats electorals. El professor de Sociologia a la Universitat de Granada, Alejandro Romero, en una conversa amb aquest diari, recorda que, el 2018, Vox va aconseguir els seus millors resultats a les zones acomodades de la ciutat, “on la presència quotidiana dels immigrants és molt menor, i no on es dona una convivència habitual”. A més, Romero reclama posar el focus sobre el model econòmic de la regió, que aposta per l’explotació laboral i atrau, consegüentment, una població estrangera de la qual s’aprofita la ultradreta per a vincular-la fal·laçment amb “una percepció d’inseguretat ciutadana i de conflictes en l’accés a serveis públics”.
El retorn de la violència?
Per si de cas, ja va encarregar-se Santiago Abascal d’anar aquesta mateixa setmana a El Ejido per a posar llenya al foc amb un discurs marcadament racista, com és usual. I també una referència a un passat fosc de la història d’aquest municipi. L’any 2000, en ple auge de la migració, un marroquí amb problemes psiquiàtrics assassinava Encarnación López, provocant la guspira que donaria lloc a una autèntica barbàrie xenòfoba: una onada de persones arrasava els carrers, atacant comerços i espais relacionats amb la població estrangera, com ara restaurants i una mesquita, i deixant una vintena de ferits. Abascal va deixar clar a quin costat es posava, lamentant que els veïns havien estat “demonitzats”.
Una retòrica del líder de la ultradreta espanyola que busca animar els seus votants i aconseguir que Vox surti reforçat a les urnes, però que de retruc posa en perill la vida dels milers de migrants que tan sols intenten viure amb dignitat. El Lami admet que ell és una víctima constant d’atacs i abusos racistes. “Cada dia sento un vete a tu país pel carrer”, diu. Fa vint-i-dos anys ja va haver-hi una espurna que va incendiar El Ejido. Els ultres semblen decidits a repetir la història.