Hi ha editorials que són un tret a l'aire. Un avís. El d’El País d’aquest dimarts pretén pressionar ERC perquè planti “Puigdemont i el seu cercle immediat de confiança” i els forci a proposar un president “viable”. El primer dels arguments que manega té la raó d'un cop de puny: “L’obstinació individualista [de Puigdemont]”, diu el diari, “aferma la llarga permanència [d’Oriol Junqueras] en presó preventiva: una situació que des de diferents punts de vista seria desitjable revertir però que la prolongació de l'unilateralisme per Puigdemont impossibilita, als ulls —i les interlocutòries— del jutge instructor [Pablo Llarena]”.

És a dir, girant l’argument a l’inrevés, Llarena manté Junqueras a la presó per castigar l’actuació política de Puigdemont: mentre el president segueixi fent de les seves, el vicepresident restarà engarjolat. Segons El País, doncs, Junqueras és un ostatge polític amb qui l’Estat fa xantatge als dirigents sobiranistes a l’exili i pretén espantar l’activisme indepe. El rescat que cal pagar és desactivar Puigdemont, deixant-lo sol, rebutjant-lo, etcètera.

La llibertat de Junqueras, segons el diari, es condiciona no al seu comportament, sinó al d’un tercer, digui el que digui un principi de justícia elemental: que cadascú respon dels seus propis actes, no pels d’altres. Qui diu Junqueras diu també els altres presos i exiliats. Què pensaran els jutges alemanys, belgues i escocesos que decidiran sobre les euroordres de Puigdemont, Comín, Serret, Puig i Ponsatí? Potser es recorden del Dret Penal de l’enemic.

Gonzalo Boye, un dels advocats de Carles Puigdemont, ha fet notar la brutalitat de la cosa:

A hores d’ara, ni el magistrat ni el Tribunal Suprem han sortit a desmentir aquesta explicació mafiosa de la seva actuació que fa el diari madrileny.

Prèviament, el diari desqualifica la intenció de tornar a investir Puigdemont (en diuen “entronització presidencial”, sic), per “insòlita”, “extemporània”, “pèrdua de temps”, “banal”, “esotèrica”, “bestiesa”, “espectacle”, “insensateses”, etcètera —sempre aquella solemnitat administrativa, inflada i pomposa, tan d’habitud quan el diari s’aplica a degradar alguna persona o alguna idea.

Així doncs, d’entrada, a qui li fa gràcia posar-se al costat d’una iniciativa que mereix una valoració tan negativa del portaveu de l’Estat profund? El mateix titular ("Esquerra tiene miedo") és un avís en forma de judici d'intencions, tot plantejant la política com un aviam qui la té més llarga. Política cipotuda.

Feta la preparació artillera, l’editorial agafa els republicans pel coll i els sacseja amb dues raons a més a més de l’esmentada.

Una és que si ERC no planta Puigdemont, no “recuperarà la credibilitat com a partit de govern”. Traducció: no ens creurem el gir polític que expliciteu en la ponència política “Fem República”, on s’abandona l'unilateralisme, entre altres coses.

L’altra és derivada de la primera: si ERC no fa el que s’espera, acceptarà “una provocació contra els seus càrrecs electes (com el president del Parlament) i contra el mateix partit”. Traducció: Roger Torrent i altres càrrecs electes republicans també poden acabar malament.

Potser és que ara l'Estat profund envia els missatges per aquesta via: un editorial com un cap de cavall.