El Tribunal Suprem ordena repetir el judici a Arnaldo Otegi perquè "després de la sentència del TEDH és procedent donar resposta en dret a defenses i acusacions sobre el fons del 'cas Bateragune'", diu l'alt tribunal.

El Ple de la Sala II del Tribunal Suprem, en la sentència en la qual ordena repetir el judici a Arnaldo Otegi i unes altres quatre persones pel 'cas Bateragune", considera que tal decisió és obligada davant de la nul·litat de la primera sentència condemnatòria dictada per l'Audiència Nacional per falta d'imparcialitat del tribunal, d'acord a l'establert pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Afegeixen que la conseqüència de l'esmentada nul·litat ha de ser la celebració d'un nou judici|seny ja que de cap altra manera no existiria una resolució vàlida sobre el fons de l'assumpte, és a dir, sobre l'existència dels fets, la participació dels acusats en els mateixos, i sobre el seu caràcter delictiu, la qual cosa és un dret tant de les defenses com de les acusacions.

La sentència explica que els acusats van ser condemnats com a autors d'uns fets i han complert la pena, i "l'Estat de Dret no pot romandre impassible davant d'una privació de llibertat la justificació final de la qual s'ignora". D'altra banda, "les acusacions no han decaigut i els qui les sostenen tenen dret a una resolució motivada respecte de les seves pretensions degudament formulades".

El tribunal afirma que els precedents de la Sala, en casos en els que es va apreciar una vulneració del dret a un jutge imparcial, "han conduït, sense excepció, a la declaració de nul·litat del judici i de la sentència i a la necessitat de la celebració d'un nou judici amb un tribunal de diferent composició". En cap cas no es va acordar -afegeix la Sala- que la vulneració d'aquell dret, si no venia acompanyada d'altres vulneracions diferents, suposés l'absolució de l'acusat.

Els magistrats expliquen que, en ser imprescindible la declaració de nul·litat de la sentència de l'Audiència Nacional, s'ha de decidir a continuació l'abast de l'esmentada nul·litat, ja que la constatació que els acusats tenien raons objectives per dubtar de la imparcialitat del tribunal no suposa una resolució vàlida sobre el fons de la qüestió.

Per al tribunal, la inexistència d'una resolució expressa tindria dues conseqüències immediates. D'un costat, que "no existiria un pronunciament definitiu de la justícia" sobre la realitat dels fets, la participació dels acusats, i el seu caràcter delictiu. I d'altra banda, que els acusats recurrents "han complert una pena, en el cas privativa de llibertat, com a conseqüència de fets sobre els quals no existeix aquest pronunciament definitiu".

La Sala, tanmateix, rebutja que la conseqüència de tal declaració de nul·litat sigui l'absolució per la qual s'inclinen els recurrents de forma implícita. "Els acusats van ser condemnats com a autors d'uns fets determinats i han complert la pena. Davant d'una situació tal, d'una banda, l'estat de dret no pot romandre impassible davant d'una privació de llibertat la justificació final de la qual s'ignora. I per una altra, ha de tenir-se en compte que les acusacions no han decaigut, i els qui les sostenen tenen dret a una resolució motivada respecte de les seves pretensions degudament formulades", subratlla el Ple de la Sala Segona.

Amb absolució no es repeteix el judici

la Sala cita vuit precedents de sentències del Suprem, referits a altres tants casos en els quals s'havia acordat l'absolució en la instància i requeia condemna en apel·lació o cassació sense haver sentit l'acusat, pel que la sentència de revisió derivada de resolució del TEDH va suposar la vigència donin les absolucions acordades en la instància, i no va ser necessària una nova resolució. També esmenta una altra sentència de la Sala II, en un cas en el qual el TEDH havia condemnat per vulneració el dret a la llibertat d'expressió, la qual cosa inevitablement conduïa a entendre la procedència de l'absolució.

La Sala precisa que "en el cas present, tanmateix, els recurrents van ser condemnats en la instància, de manera que la declaració de nul·litat de la sentència dictada en cassació no podia implicar, ni expressa ni implícitament, la vigència de la dictada en la instància."

El Ple indica en la seva sentència, ponència del magistrat Miguel Colmenero, que existeixen raons formals i materials perquè la nul·litat de la sentència d'instància, derivada de l'estimació de la queixa dels recurrents, suposi la reobertura del procés. Així, explica que des del punt de vista formal, l'anul·lació de la sentència de l'Audiència Nacional exigeix el dictat d'una de nova que resolgui adequadament el recurs de conformitat amb la doctrina del TEDH aplicada al cas, és a dir, estimant el motiu en el qual s'al·legava vulneració del dret a un jutge imparcial i acordant, conseqüentment, la nul·litat de la sentència d'instància.

Per a la Sala, l'anul·lació suposa que les acusacions, que, en principi, subsisteixen, no han obtingut una resposta vàlida a les seves pretensions. Assenyala que això enllaça amb l'aspecte material de la qüestió, ja que "els acusats han estat privats de llibertat en execució d'una pena imposada en una sentència que ha estat declarada nul·la, i tenen dret a una resposta en Dret sobre la vigència de la seva presumpció d'innocència respecte dels fets que els van ser imputats, així com respecte al caràcter no delictiu dels mateixos". Per la seva part, "les acusacions, assistides del dret a la tutela judicial efectiva, tenen igualment dret a què les seves pretensions, degudament i oportunament formulades, siguin resoltes per una resolució motivada", conclou el tribunal.

Jutjat dues vegades pel mateix delicte?

Els recurrents afirmaven que la celebració d'un nou judici atemptaria contra la prohibició de ser jutjat dues vegades pel mateix fet. Tanmateix, els setze magistrats rebutgen que la reobertura de la causa suposi una vulneració del principi non bis in ídem en la mesura que el primer judici ha estat declarat nul en consideració a la protecció d'un dret fonamental de l'acusat.

Per tant, indica que la pretensió dels recurrents no té col·locació en la jurisprudència de la Sala ni en la del Tribunal Constitucional. Afegeix que tampoc no troba suport en el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que, en aplicació de l'article 4.2 del Protocol 7 del CEDH, admet la reobertura de la causa sempre que estigui justificada pel descobriment de defecte fonamental del procediment anterior que pot afectar a la sentència dictada, així com per l'aparició de fets nous o recentment revelats.

De la mateixa manera, rebutja la tesi dels recurrents relativa a què d'acord amb la doctrina del TEDH la reobertura del procés només pot acordar-se a instàncies dels mateixos acusats. Sobre aquesta qüestió, la Sala ressalta que l'estimació de la vulneració del seu dret al jutge imparcial no pot estendre els seus efectes a concedir a l'acusat una disponibilitat sobre el procés que el dret intern no li reconeix, atesos els béns jurídics afectats pel delicte del que se li acusava.

La sentència de la Sala Penal de l'Audiència Nacional, de 2011, que ha estat anul·lada, va condemnar Arnaldo Otegi i Rafael Díez Usabiaga per un delicte de pertinença a organització terrorista, en grau de dirigents, a deu anys de presó i inhabilitació especial per a ocupació de càrrec públic durant el mateix temps. També va condemnar Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto pel mateix delicte, sense grau de dirigents, a vuit anys de presó i a inhabilitació especial per igual temps. El 2012, el Tribunal Suprem va rebaixar les penes a un màxim de sis anys i mig de presó. El Tribunal Europeu de Drets Humans va declarar el 2018 que s'havia vulnerat l'article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) en relació amb el dret a ser jutjat per un tribunal imparcial. Els recurrents van presentar recurs de revisió davant de la Sala Penal del Tribunal Suprem, que el juliol de 2020 va anul·lar la seva sentència.